Policia de Barri al carrer d'Argüelles

Finalment, després d'algunes incidències, hem pogut fer la trobada amb el nostre policia de barri, acompanyat del seu caporal. L'Albert Alís ens va cedir el seu magnífic taller de pintura i l'entorn va resultar molt acollidor. Presentacions, anècdotes (que ja vaig explicar fa temps en altres notes: una i dos ) i un ambient cordial entre tots els veïns assistents.

Varem ser una vintena, i la majoria no sabien de l'existència d'aquest tipus de policia, decidida el 1999 i desplegada des del 2001 ! Però mai és tard, la idea és molt bona. Els dos servidors civils (civil servant, així anomenen a Anglaterra els "funcionaris" ...), ens varen explicar el què poden fer i el què no, i els procediments que cal seguir per contactar-los, per avisar-los, per participar en la millora de la convivència. Hem de ser els seus ulls, va dir el caporal.



Aparcaments, cotxes, robatoris, gossos, droga, voreres, camins escolars, ... va sortir una mica tot. Resumint, si ho vaig captar bé, poden ocupar-se de qüestions de mobilitat, de seguretat i de civisme. Asfaltar el carrer o antenes de telefonia, no els pertoca.

El seu àmbit d'actuació, el "barri" és relativament ampli, i nosaltres, els d'Argüelles, estem pràcticament al mig. Per contactar per qüestions urgents, hem de trucar al telèfon de la Policia Local ( 93 758 23 33 ). Per altres temes, sembla que seria convenient que periòdicament en parléssim entre tots, i féssim arribar les nostres informacions i propostes consensuades, recolzades, via mail, al sots-inspector.

Una petita mostra de la millora concertada:

En acabar dèiem que podríem fer una propera trobada, només de veïns, per fer un catàleg de qüestions i problemàtiques ... Haurem d'acabar muntant un blog, una pissarra virtual on tothom pugui penjar problemes, idees, suggeriments, propostes: la pissarra d'Argüelles !

De moment, jo continuo fent una funció d'intermediari circumstancial, per animar aquests primers passos.
Felicitem-nos tots els participants, fem córrer la veu, demanem mails !

Un sopar interessant ...

... i poc habitual: amb un candidat que representa una opció política ben diferent a la meva, en el marc dels sopars-debat que cada mes organitza, amb constància, el Pere Lleonart, amb la colaboració del Joan Catà.

Algunes notes: el ciutadà Mora, 47 anys, sembla ser una persona activa, emprenedora, voluntariosa, oberta, no partidista, no sectària ... i motera, el què, per a mi, ja és una bona senyal !

Ens regala el seu llibre sobre el seu pensament, la seva vida i la seva concepció de la política. Sembla ben presentat i estructurat, en una edició de qualitat. Serà interessant fullejar-lo.
De la seva exposició, i de les meves qüestions, anoto el següent:

- en coherència amb el què diuen els seus companys d'opció, sembla que tingui una certa aprehensió cap a les administracions, cap a la intervenció pública en les problemàtiques colectives: les administracions millor petites i que no molestin.

No comparteixo aquesta visió. Penso que cal racionalitzar i millorar profundament les administracions, les seves maneres de treballar, les regles que regeixen el treball dels funcionaris, les capacitats de lideratge i de direcció dels seus responsables ... però, ara, i cada vegada més, sense instruments d'íntervenció colectiva, sense bones polítiques colectives (educació, salut, ciutadania, comunicació, mobilitat, benestar, cultura, ... ) les nostres societats es degraden i tendeixen a selvatitzar-se: campi qui pugui, i que guanyin els més forts, els més espavilats, els més murris ...

- em va semblar molt obert i predisposat a generar dinàmiques de cooperació amb tothom, superant tàctiques partidistes o lògiques localistes. A Mataró, entre nosaltres, i al Maresme entre els pobles. Com és nascut a Arenys, ha viscut, estudiat i treballat a Mataró i ara viu a Cabrera, té, probablement, aquesta vivència maresmenca tan necessària per impulsar projectes comarcals. I és favorable a reduir ajuntaments, concentrar serveis i promoure espais comarcals de debat i concertació.

- quan li plantejo si pensa en accions per començar a afrontar les perspectives d'un canvi d'època, mentre intentem superar les problemàtiques conjunturals (article del Joan Subirats de diumenge !), no em sembla que en sigui massa conscient. La seva reacció és la clàssica: més educació, més esforç, més competitivitat: els xinesos, els sudamericans i els nord-africans sembla que queden molt lluny. Davant de les noves pistes insinuades fins i tot pel premier anglès (benestar, benviure, felicitat ...), cap senyal de comprensió, sembla ...

- em va xocar que plantegés la pertinència de disposar d'un Institut Municipal d'Educació. Tot el que fa aquest Institut ho podria fer, diu, el Departament d'Ensenyament. Ostres !
Des de BXL, la Unió Europea fa dècades que insisteix en la importància del nivell local per concretar, per aplicar amb flexibilitat les polítiques educatives, per integrar i coordinar totes les capacitats/possibilitats locals. La recentment aprovada Llei d'Educació de Catalunya (em sembla que amb el suport de CiU), dona un paper efectivament molt important als ajuntaments, als agents locals, públics i privats.

Malgrat les discrepàncies, em va semblar clar, sincer, convençut, honest, favorable a iniciatives de transparència i obertura, a repensar criteris i procediments de participació, i a fomentar la cooperació de tots els experts compromesos. La situació de les finances locals (arreu) sembla que és dramàtica ...

No és partidari de la socio-vergència local: pensa que el govern ha de pivotar sobre uns o sobre els altres. Potser sí.

Crisi conjuntural ... o canvi d'època ?

Diumenge, a El País, Joan Subirats plantejava clarament les dues perspectives, les dues lògiques des de les que s'analitzen els problemes i es plantegen iniciatives o polítiques:
1/ tenim problemes conjunturals, i hem de recuperar el més aviat possible la dinàmica precedent ...
2/ estem davant d'un necessari canvi d'època, i ens cal imaginar maneres d'operar diferents ...

Hi reflexiona després d'un sopar amb arquitectes, però diu que, efectivament, aquestes reflexions són vàlides en molts altres àmbits professionals (enginyers, metges, educadors, advocats, ... dic jo), i li preocupa que s'afronti el futur des del corporativisme i la defensa numantina del què s'ha aconseguit, més que des de la capacitat de repensar què podríem aportar a problemàtiques que requereixen anàlisis complexes tant intelectual com professionalment.

Ell parla de polítiques urbanes. Caldria pensar també en polítiques tecnològiques, en polítiques industrials, en polítiques orientades a millorar les condicions de treball i l'eficàcia/eficiència productives, per exemple.

He penjat diverses notes sobre aquesta qüestió, sobretot quan vaig participar en el debat sobre el futur MATARO MARÍTIM. No vaig aconseguir influir en els debats aportant aquesta nova i necessària perspectiva. Els impulsors de les reflexions (Ieserus ...) estaven obsessionats en buscar "oportunitats de negoci" . . .

I la qüestió que jo plantejava era reflexionar des de la perspectiva del benestar i del benviure, que molts experts posaven ja sobre la taula.
Podeu veure aquestes reflexions a la carpeta d'aquest blog sobre el Mataró Marítim

Curiosament, aquest mateix diumenge dia 20, a La Vanguardia, un article recull l'iniciativa de David Cameron, premier anglès, conservador, orientada a mesurar el benestar dels ciutadans. L'article s'empatolla una mica amb el concepte de "felicitat", que efectivament és molt subjectiu, però té el mèrit d'obrir-nos la porta a aquestes iniciatives britàniques.

Mirant, navegant, trobo coses interessants ...
- la primera, que és més interessant anar a les fonts locals, a The Guardian, per exemple ...
- la segona, que hi ha moltes iniciatives concretes sobre el tema.

En penjo algunes de simpàtiques i clares: el Canadian Index of Wellbeing, la wikiprogress, (amb una reflexió sobre el futur de la política europea de cohesió !), i una web que promou el debat rigorós i sistemàtic sobre qüestions interessants (val la pena veure la metodologia, rigorosa, pedagògica, oberta ... malgrat ser finançada per una "farmacèutica" !)


Cal clicar-hi a sobre per ampliar-les
i veure-les més clarament !



















Tot un camp per còrrer, tot un mar per navegar !

Planificar per governar amb transparència: l'Ateneu Barcelonès ho intenta !

Fa un mes, vaig anotar la convocatòria d'eleccions per a la Junta Directiva de l'Ateneu Barcelonès. Feia alguns comentaris sobre les candidatures. Ahir 17 es varen fer les eleccions, i avui la web de la institució en publica els resultats:
- 3.083 socis amb dret de vot, amb llistes obertes,
- 1.044 votants, és a dir, una participació de gairebé un 34 %, que està força bé considerant la participació habitual en aquest tipus d'organitzacions,
- 74% de vots presencials i 26 % per correu,
- tots els elegits (15) pertanyen a la mateixa candidatura, que obté, més o menys, un 55 % dels vots, enfront del 45 % que obtenen els candidats de l'altre opció,
- . . .

Però el que més m'ha interessat és que convoquen la Junta general de socis per d'aquí a 10 dies, amb l'ordre del dia, l'acte de la darrera assemblea i la Memòria del 2010.
Miro aquest document i tinc l'agradable sorpresa de veure que els gestors fan:
- un balanç de les actuacions fetes, respecte dels objectius que s'havien fixat a l'inici de l'any: breu, concís, cap al final, però el fan ...
- proposen objectius actualitzats per l'any vinent,
- i, lògicament, el pressupost associat:

Tot plegat en dues petites pàgines esquemàtiques, però l'intenció hi és: el mètode és correcte, el camí és aquest !
No ho havia vist mai, encara, en cap organització/institució d'aquest tipus.
Ni en d'altres que, lògicament, ho haurien de fer ...
Ho anoto, és una bona referència ...
i complementa les meves consideracions sobre reformes, avaluacions i planificacions fetes el dia 16. És un bon exemple, concret, útil.

Per a què serveixen les ONGs ?

Debat interessant a La Vanguardia,
originat per la publicació del llibre de Gustau Nerín "BLANC BO BUSCA NEGRE POBRE" ...


Sempre he pensat que hi ha problemes estructurals de base, que hi ha unes regles del joc absolutament injustes que cal canviar, que les institucions suposadament facilitadores del desenvolupament tenen polítiques que serveixen per tranquilitzar consciències, i, sobretot, per mantenir la situació comercial de dependència.

Aquests articles tornen a posar sobre la taula la qüestió. Canvien els escenaris, potser es podran trobar respostes noves, més coherents, més integrades, més globalment polítiques, més racionalitzadores del "ordre mundial" ...

Els penjo per tenir elements guardats pel necessari debat.






Nosaltres, el 2000, al Senegal, varem constatar aquestes contradiccions. Penjo testimonis gràfics de la ineficàcia cooperadora global.

A nivell micro, era (és) encomiable la tasca dels cooperadors. Però, probablement, poc "sostenible" ... poc esperançadora. En varem parlar molt amb el Paco !

Molts projectes tecnològics estaven per terra o abandonats. Les recomanacions del FMI (concentrar-se en cacauets ...), varen ser catastròfiques en caure els preus en el mercat mundial. Les estructures administratives (el cadastre de Saint Louis !) feien desanimar. Les actituds dels ministres (de treball, respecte del tracte a les dones, o el d'economia, respecte de la planificació/avaluació, ...), malgrat ser un dels països africans més avançats democràticament, eren decebedores ...














De fet, les úniques coses que semblaven crèixer eren:
- les antenes parabòliques,
- les mesquites finançades, dèien, pel Gadafi !
Aquells dies, precisament, juliol/2000, havia aconseguit fer nèixer, enmig de l'escepticisme general, la Unió Africana, a Lomé, seguint, de lluny, l'exemple europeu ...



Fa uns anys vaig sentir propostes orientades a la concentració de les intervencions,
molt semblants a les que va fer la Comissió Europea, el 1988, amb els fons estructurals:
del saupoudrage voluntarista a la programació estructurada.

No sé massa on són ... però veig que les ONGs, com no podia ser, probablement, d'altra manera,
també tenen problemes interns de governança: mireu aquesta [ nota ] del 2009.

Teixidors de consciència

Fa un mes, el 15 de febrer, La Vanguardia publicava un article sobre Pa Negre, la película, feta a partir del llibre de l'Emili Teixidor. Vaig guardar-me'l per verificar si era el mateix Teixidor que fa més de 40 anys, quan en teníem 20 i cantàvem amb el Serrat, va escriure El retaule del flautista. Es va representar més de mil vegades al Capsa !

Varem veure el retaule al teatre i ens va emocionar !
No sabíem el què hauríem de veure. La realitat ha superat àmpliament la ficció imaginada pel Teixidor de l'època ...



Descobreixo avui (17.03) que no era el mateix: el del flautista, el Jordi Teixidor, ha mort aquests dies ...

Penjo els dos articles com homenatge i record de dues obres interessantíssimes, mostra de la cultura que m'agrada, clara, pedagògica, al servei del progrés colectiu.

Clicant-hi a sobre, podeu ampliar els articles per llegir-los !

Avaluar ? ... primer planificar bé !

Llegeixo a La Vanguardia dos comentaris d'experts amics. Comparteixo absolutament les seves consideracions i propostes. Però com sóc una mica tossud, vull afegir una reflexió que fa anys que predico, fruit de la meva experiència com a responsable d'avaluació de polítiques a la Comissió Europea, durant gairebé 10 anys.

És molt important i necessari, avaluar les polítiques públiques, però molt més important és vetllar perquè siguin concebudes el millor possible. Una política mal plantejada, difícilment serà avaluable. En els nostres manuals de mitjans dels '90, dèiem que el primer que calia fer per avaluar polítiques i programes era ... intentar reconstruir la lògica d'intervenció. És a dir, intentar imaginar, intuir, el què els gestors havien volgut fer amb aquella intervenció.

Per això, amb la reforma posterior a la gran crisi del '99, la Comissió va reorientar les activitats d'avaluació cap a les avaluacions ex-ante, que va anomenar impact assessment, i que, de fet, era una metodologia per garantir una concepció/elaboració adequada, coherent, lògica, estructurada, avaluable, de les iniciatives, polítiques i programes.

Jo vaig insistir en els grups de treball en canviar el nom i parlar directament de programació, però interessos grupals (dels avaluadors) ho varen impedir.

El conseller Castells va promoure la programació pressupostària, potser sense massa convicció o amb poc acompanyament pedagògic. Però els manuals del Departament són exemplars, ja ho he dit moltes vegades, i he penjat notes en aquest blog:
- sobre la renovació impulsada pel Conseller Castells ( aquí ),
- sobre mètodes de planificació estratègica i avaluació ( aquí ),

Ivàlua, la institució promoguda, entre d'altres, per Josep M. Vallés, treballa també en aquesta perspectiva. Resumint, més que promoure l'avaluació clàssica, que generalment resulta difícil de realitzar i els resultats arriben tard, cal promoure processos i mecanismes de planificació reforçats, comprensibles, que siguin un veritable instrument de gestió.
Especialment en èpoques crítiques, en que no val a badar, en que es necessita mirar d'encertar-la a la primera ...


Aprofitant que acabo de rebre la Memòria 2010 d'HETEL, una associació de centres de formació professional al País Basc, gerenciada per la meva amiga Amaia Guijarro, reprenc les meves propostes per millorar els mecanismes de direcció i d'avaluació de resultats.

Les "memòries" són necessàries, però serveixen poc per governar. El què és fonamental és fixar objectius/orientacions estratègiques: ben presentades, raonades, comprensibles, resultant d'un procés d'avaluació rigorosa de les diverses opcions possibles, dels recursos disponibles i de les condicions i context d'implantació ...

Hem d'explicitar on volem anar i com, a l'inici del cicle, i, al final, analitzar si hi hem arribat, o no, mirar d'explicar el perquè, i treure'n les conclusions pertinents pel futur.

El problema és que, d'aquesta manera, els gerents es comprometen, "s'engagent" (en francés), es responsabilitzen ... i això, malauradament, no els agrada massa fer-ho.


A la darrera Junta General del C/A d'Enginyers, el desembre de 2010, vaig presentar aquest esquema:




Al final del cicle, cal mesurar realitzacions/resultats, considerar l'eficàcia/eficiència i avaluar l'impacte.
Però el més important és assegurar que hi ha una bona planificació/programació a l'inici del cicle.
Per assegurar rigor i eficàcia, i, també, per fer avaluables les actuacions.

La prioritat ara, vistes les pràctiques habituals, passa doncs per invertir en programació !

Ah ! ... Madrid !

Un cap de setmana simpàtic, intens, acompanyant la Montse a predicar a la capital. Molta moral tenen, ella, la Teresa i l'Azucena, a dotar de contingut pedagògic el treball de les educadores d'infants de 0 a 3. D'alguna manera, resistents heroiques a la degradació de les "guarderies" ... amb un impacte considerable: més de 300 participants a les Jornadas, que varen mostrar la seva satisfacció final amb forts aplaudiments ! (quina sana enveja que tinc ...)



Retrobada amb grans vells amics, el Panxo, el Toni, que em confirmen el que ens diuen els periodistes des de Madrid: el ministre d'Indústria és un notable incompetent, el Zapatero, efectivament, té moltes limitacions com a conductor, i les perspectives del PSOE a Madrid, amb l'original Tomás López, molt negres ...

Amb el Panxo visitem les exposicions a l'Arquería dels "nuevos ministerios":
- Efímeras alternativas habitables,
- la BIAU, Bienal Iberoamericana de Arquitectura y Urbanismo
- i sobre les grans obres (encara més !) de transformació de Madrid: Mataderos, Chamartín, ...

(el museu, senzill, ben aprofitat, però amb waters d'acer inoxidable ... )

Al Thyssen, veig un quadre que, de fet, és una pantalla on s'hi veu un clip de 4 minuts molt ben fet, molt realista, inspirat en el quadre de Delacroix La Llibertat guiant el poble, i que l'autora, Cristina Lucas, adapta per ensenyar-nos una llibertat "raisonnée", una llibertat que el poble vol fer "entrar en razón", que el poble, de fet, voldria que fós més raonable, pobreta, . . .

En una nota antiga també feia referència a aquest famós quadre: [ link ] !







De Madrid (quan hi vivia a mitjans dels '80 (2 anys), i sempre que hi torno), m'impressiona la quantitat de tinglados ministerials i culturals. Per exemple, aquest cop teníem l'hotel a Atocha, davant del Panteón de Hombres Ilustres. Tancat ara per obres ... o per manca d'existències ?. Sembla que hi ha enterrat l'Agustí de Argüelles, que dóna nom al nostre carrer ! El Panteón deu tenir Real Patronato, president d'honor, director, conserge, acollida, seguretat, manteniment, neteja, jardiner, ... i deu donar feina a una cinquantena de persones i un pressupost que un dia en Manel pobrablement coneixerà ...

Avantatges de la Capitalitat, em diu el Panxo.
No sé si en una perspectiva federal, la capitalitat ben entesa passaria per aquesta concentració tan ostentosa de tinglados ...
A mi em sembla que no, però estem lluny de plantejar la qüestió en termes discutibles.

Debat a part, en Panxo, sempre atent i acollidor (Gracias Panxo i gracias, More !!!),
ens obsequia amb unes entrades pel concert del xinés Lang Lang,
a l'Auditorio Nacional de Música (que no és del Moneo ...).
La música esdevé espectacle impressionant, veient com amanyaga, com acaricia,
... com toca el piano aquest home.

Envoltats de madrilenys i de moltes madrilenyes d'una certa edat.
Curiosa sensació ...

Democràcia a l'Iran ...

Mai havia entés massa com funcionaven aquests països allunyats. Amb aquest esquema que La Vanguardia publicava dimecres passat, dia 9, potser ens hi podem aclarir una mica més i entendre algunes mogudes ...

Val la pena clicar-hi a sobre per ampliar-lo, i dedicar uns minutets a veure el sofisticat entramat d'òrgans de direcció i control ideològic !

És un bon exercici d'anàlisi de l'arquitectura institucional o d'enginyeria organitzacional ...

Energies alternatives ... per si el Gadafi ho empatolla !

Tots els amics coneixen la meva mania obsessiva pels molins. Fa temps que busco un indret per fer-hi una instalació ambiciosa. Ho he explicat en aquest blog en diverses notes. Mireu la carpeta que les recull.

Ara, de cop, m'ha vingut una nova inspiració. Diumenge els amics veïns en varen deixar pujar al seu terrat per fer fotos senceres dels nostres arbres al pati: el vell i tossut llimoner, el xiprés que no para de créixer, i la prunera resplandorosa quan obre les flors. He fet una mica tard: les flors li duren quatre dies, cal que faci un bon sol i poc vent ... però a la foto encara s'aprecia la radiant blancor.

Però, tornant als molins, m'ha sobtat veure des de dalt el forat en el que ens trobem encabits. Tenim una senzilla casa de cos, conservada pràcticament tal qual la varen fer, ara fa uns 90 anys.
A la cara nord, els anys 60/70 ens hi varen fer un edifici saltant-se totes les normes lògiques i de respecte veïnal: si les cases del carrer tenien uns 12 metres de fondària edificada, ells varen anar fins els 22 metres, i amb una alçada de baixos + 3.
A la cara sud, els antics propietaris varen ser molt més respectuosos: potser un parell de metres de fondària, amb baixos + 2.

Sortosament, tots els veïns són bons veïns i hi tenim molt bon rotllo !

Però, ara sí, tornant als molins, i veient el forat, he imaginat aixecar-hi el meu ansiat molí. Fins a una alçada en què les aspes puguin rebre vent dels quatre costats, i cobert de plaques fotovoltaiques.

Energètic a tope. Per enfrontar la crisi energètica que ve, segur, faci el què faci el Gadafi !

























Ara faré el més difícil: verificar les qüestions tècniques, obtenir l'acceptació dels veïns,
i, sobretot, ... mirar què diu l'Ajuntament !

Un exemplar majestuós, a Canovelles (Lliçà d'Amunt !!), com el que jo voldria instalar a casa,
fabricat a Montblanc per Molins Tarragó !