Cap de setmana intens en idees i reflexions ...

... sort que el varem començar amb una passejada simpàtica a l'Escala per veure nous aparells per la tercera edat, pels sèniors, i les reformes a l'Hostal Empúries, molt funcionals, amb un disseny senzill, clar, mediterrani.

Pel que fa les idees i reflexions, totes de El País del diumenge:

- les de l'Edgar Morin (p.35) sobre la necessària metamorfosis del sistema Terra. Malgrat que pensa que és incapaç d'organitzar-se per tractar els seus problemes, que el més probable és la desintegració, que sembla impossible frenar la onada tècnica, científica, econòmica i civilitzadora que ens porta al desastre, pensa que encara podríem canviar de via.

Cal que ho repensem tot, diu, cal que comencem de nou. Constata en tots els continents una efervescència creativa, una multitud d'iniciatives locals en el sentit de la regeneració econòmica, social, política, cognitiva, educativa, ètnica, o de reforma de la vida ... i recomana desfer-nos de les alternatives reductores a les que ens obliga el món del coneixement i pensament hegemònic ...

- les consideracions de Moisés Naím (p.5), sobre el desastre de Haití, especialment la tercera. Diu que les ONGs que hi treballen són, a l'hora, beneficioses i nocives. Haití és el país amb més ONGs per càpita del món, el que fa molt difícil la seva coordinació, sobretot si pensem que tenen més recursos, personal i capacitats que les pròpies administracions locals ...

- les declaracions del funcionari celestial Munilla (mireu-lo uns instants, disfressat per imposar autoritat ...), dient que nosaltres patim mals pitjors que els pobres tahitians: fa fàstic de comentar actituds repelents i inoportunes. El Quico Oller, rient, em diria que millor, que parli, que parli, que així la gent veu de què van !


- l'article provocador de l'Enric Hernàndez (p.2/Cataluña), sobre racisme:






I, per acabar, l'extraordinari article autocrític de la defensora del lector del diari, Milagros Pérez Oliva (p.33). Rigor, coherència, contundència, pedagogia. Denunciant la promoció encoberta d'un nou analgèsic de dubtoses qualitats contra el dolor. Acaba amb les disculpes de la subdirectora de "Sociedad" perquè els controls no varen funcionar. Queda en l'aire què passarà amb la senyora Mayka Sánchez, que ha demostrat molt poca professionalitat. Jo la cessaria: no ha comés un error, ha demostrat no tenir els valors bàsics necessaris per exercir de periodista en aquest àmbit.

Una economia "conscient" ?

En diverses notes d'aquest bloc surt el tema de la "conducció", del govern de l'economia mundial. Per exemple, en una d'abril de 2009 ( els instruments de conducció ), i en una posterior citant l'Antón Costas ( una rara oportunidad ... ), de juny de 2009.

Molts cops utilitzo el símil del bus per parlar del "sistema": en un bus ple de gent, hi ha experts que miren la pressió dels pneumàtics, l'oli i les revolucions del motor, el nivell de benzina, que controlen si tots hem pagat ... però no hi ha conductor. Tots mirem per la finestra, molts criden per córrer més i més ... però no sabem on anem.

I, quan parlem de civisme, d'educació, de democràcia, hi ha un cert consens, entre els "progressistes", en què la finalitat de les iniciatives i polítiques ha de ser promoure persones, ciutadans formats i informats, autònoms i conscients, responsables i capaços de conviure respectuosa, cooperativa i solidàriament.

Per això, em va agradar l'article de Borja Vilaseca, a El País/Negocios del diumenge 10, parlant de "el amanecer de otra economía", i, sobretot, de l'economía consciente !

Tenim, vivim, en un sistema econòmic inconscient, i, per tant, irresponsable: hi ha reguladors, controladors, supervisors, estimuladors, ... però ningú orienta, ningú condueix, ningú guia cap a cap destí. El què importa és que funcioni, com més de pressa millor !

A les qüestions bàsiques de l'economia: què cal produir, per a qui, com, on, ... no respon ningú, només el gran mercat ... inconscient ! En el món occidental, l'Estat cobreix una mica els disfuncionaments i desequilibris, les desigualtats més xocants, però no hi ha mecanismes de govern que assegurin la utilitat social real del què es produeix, ni la coherència dels recursos naturals emprats. Sense oblidar les condicions en què es produeix o es presten els serveis.

Per això l'article de Borja Vilaseca és simpàtic i suggeridor. La idea principal: "Aunque el capitalismo ha demostrado su eficacia a la hora de promover crecimiento económico, ha resultado ineficiente para fomentar bienestar y felicidad en la sociedad. La negatividad, el estrés, la ansiedad y la depresión son las enfermedades más comunes de nuestro tiempo. La paradoja reside en que somos más ricos que nunca, pero también mucho más pobres. En este caso, la inconsciencia ha consistido en querer crecer por crecer, sin considerar la finalidad y las consecuencias de dicho crecimiento."

No estic gaire d'acord amb la seva idea de que el pilar del nou paradigma econòmic emergent és la responsabilitat personal. És molt important la consciència personal que ens porta a ser més responsables individualment, però el dèficit important el tenim en mecanismes colectius que assegurin la consciència colectiva necessària per dotar-nos de mecanismes comunitaris d'orientació, de conducció oberta i democràtica.

Però, certament, les iniciatives empresarials com les anomenades de responsabilitat social corporativa (les que no són simplement màrketing), els comportaments anomenats de consum responsable i ecològic, o d'estalvi conscient en bancs ètics, van en el bon sentit.

CONSTRUIR CATALANITAT !

Vaig sentir aquesta expressió el passat desembre, en el debat posterior als "referèndums", exercici insòlit de democràcia autogestionària, tal com els va definir Xavier Bosch, presentador del programa "Àgora" a TV3. La proposava Raimon Ribera, professor d'ESADE.

I em va sembla molt encertada: serveix de ben poc que, els més convençuts, els més radicals "catalanistes", escenifiquin gestos com aquests, si no van orientats a crear consciència de país, de poble, a ampliar complicitats amb la majoria dels catalans, en una perspectiva seria i engrescadora: cal, efectivament, construir catalanitat !

De vegades, sembla que plorem massa, que fem rebequeries, que ens comportem com a nens petits enfront dels pares que no ens entenen. Cal ser més adults, més radicals, més contundents ... però ampliant majories, ampliant la gent disposada a apostar i votar per un projecte de país capaç, autònom i responsable.

De vegades, també, veig la relació Catalunya/Espanya com matrimoni. La convivència exigeix voluntat de compartir, de cooperar. I si sempre ens estem discutint, si uns sempre ens critiquen, si tan dolents som ... millor divorciar-nos. El problema és que ells no ens veuen com a parella (federada): més aviat ens veuen com un fill maleducat, descregut, que sempre demana més, i volen restablir l'autoritat paternal !



Amb aquestes idees al cap, de cop, llegeixo avui, a La Vanguardia, l'article del Ferran Mascarell, que explica molt bé aquesta necessitat de construir, de consensuar/concertar un projecte.

Val la pena llegir-lo sencer, tots els paràgrafs son densos i plens de sentit.

Però, per concentrar el missatge, en reprodueixo algunes idees:

- De poco sirve proclamar el legítimo deseo de independencia o de federalismo si no se vincula a un proyecto entendible de país, capaz de hacer frente a los retos que impone un mundo que está cambiando y nunca será lo que ha sido.

- Nuestro entorno está tratando de descifrar un nuevo paradigma social, económico y cultural ... Catalunya tendrá serios problemas de empleo, energía, envejecimiento, capacidad sanitaria, pensiones, medio ambiente, capacitación tecnológica, competitividad, educación, cultura emprendedora y valores.

- ¿Cómo lo afrontamos? ¿Cómo poner en el mundo decenas de empresas cualificadas y competitivas, tecnológicamente avanzadas y presentes en las redes globales? ¿Cómo convertir la cultura, los valores, conocimientos, ideas y la investigación en el primer capital de la nación? ¿Como reiniciar los caducos modos de hacer política?

- ¿Cómo, pues, transferir la energía afirmativa del independentismo, el federalismo o el soberanismo a la búsqueda de un paradigma social convincente?

- Una nación, lo sabemos mejor que nadie, es más que una declaración, es un proyecto; un proyecto siempre en construcción basado en una memoria (plural) compartida y un contrato de convivencia. Sin memoria, sin contrato y sin proyecto no hay nación; y por lo tanto es muy difícil que una mayoría suficiente de ciudadanos la sienta como tal.

Catalunya precisa una nueva unidad civil y política fundamentada en un proyecto renovado de país ... Las etiquetas ya no movilizan mayorías sociales. Hay que imaginar un país real, tangible, mejor.

No serveixen eslògans com el tradicional "fets i no paraules". Ens calen "paraules per fer ... plegats" ! Molts pensaran: primer la independència, després el projecte. Tal com estan i tenim les coses, si no hi ha projecte, no hi haurà independència !

Un petit apunt a les idees del Mascarell: competitivitat ? em sembla un tòpic de la dreta capitalista que ha calat molt fort. Aprofitant que busquem nou paradigma, perquè no pensar en altres "tòpics": cooperació, coordinació, orientació conscient i responsable de l'economia ... que ha de ser capaç de generar i distribuir els productes, bens i serveis útils socialment, respectant els drets individuals i colectius, en un entorn d'equitat i de recursos limitats ...

Millorant la cultura democràtica i de govern ...

... dels enginyers associats/colegiats !

Dos fets d'aquestes darreres setmanes, simptomàtics, indicadors, que permeten de mesurar la qualitat democràtica i la bondat dels mètodes de govern del Colegi/Associació:

- les eleccions per renovar membres de les Juntes de Govern (26 de novembre 2009), encara no ha sortit a la web una nota oficial de la Junta Electoral amb totes les dades (ja vaig fer un primer comentari el 27 de novembre: anar-hi)
Hi ha una nota informal del dia següent, concisa, en la que no hi ha, per exemple, la dada del Cens electoral, ni, per tant, de participació/abstenció. Ni tampoc algunes dades històriques per comparar aquest procés electoral amb altres processos anteriors.

- la Junta General ordinària (21 de desembre 2009), he trobat a faltar que la web oferís informació prèvia sobre els punts de l'ordre del dia.

Alguna informació era disponible a Secretaria des del 10 de desembre. Però, pels enginyers de "comarques", habituats a utilitzar sovint la web, "baixar" a Barcelona per llegir una documentació sembla lògicament un esforç excessiu, irracional, inassumible per un enginyer ...

A la web, només s'hi va penjar un powerpoint sobre el pressupost, però rés sobre activitats ni balanç de resultats del 2009, ni sobre objectius o accions prioritàries pel 2010.

Les dades sobre el pressupost, sense programa estratègic, serveixen de ben poc. Ho diu la reforma del conseller Castells: una estratègia sense pressupost no serveix, però un pressupost sense estratègia tampoc !

Malgrat les festes, després de gairebé 15 dies laborables (tot i tenir un departament de Comunicació), a la web no hi ha cap informació sobre el desenvolupament de l'acte. A les administracions "modernes", les webs corresponents publiquen un resum dels actes i dels acords presos en menys de 24 hores.

Encara ara, si algun "client" (!) vol saber alguna cosa de les activitats del Colegi/Associació, alguna "Memòria" com les que tradicionalment es publiquen, via web, el curiós navegador rep una benvinguda al "Web Content Management" i es queda amb les ganes ...

Una mica de millores de transparència i de governança ens aniria prou bé, sobretot per entrenar-nos i jugar, colectivament, un paper social més actiu, com lògicament ens pertocaria.

I, abans que se'm oblidi, una pregunta: perquè aquesta doble realitat institucional Colegi/Associació ? M'ho han explicat alguna vegada, fa 15 o 20 anys, però ja no recordo els arguments. De tota manera, vist des de la nostra realitat, no sé si aquesta complexitat virtual ajuda a millorar el govern i la gestió de les problemàtiques i reptes dels enginyers. Ho dubto. Miraré que m'ho expliquin altre cop.

Afegit:
Acabo de rebre el Butlletí setmanal d'informació, i tampoc diu rés de la Junta General ...

... però ens proposa un curs sobre el "saber estar". Potser sí que ens convé ...

Pessimisme ?, potser no tant !

Sóc pessimista, ho sé, ho reconec ...
L'excusa, allò que es diu: el pessimisme de l'inteligència, malgrat l'optimisme de la voluntad.

En començar a treballar pel 2010, penjo aquesta "contra" de La Vanguardia, que destila optimisme, que posa en evidència els periodistes (les bones notícies no són notícia !), i que, especialment, dóna una definició de "déu" pràcticament igual a la que jo proposava fa uns mesos en aquest blog.

(cliqueu a sobre per agrandir el text !)



Sóc molt crític, em diuen, però sempre intento fer propostes, ser constructiu, imaginar solucions, pensar iniciatives innovadores ... tot i que és difícil, quan el context és més aviat hostil i el propi hardware ja és una mica obsolet ...

Treballar per viure ... o viure per treballar ?

Fa 40 anys, en una nit de lluna plena, en un foc de camp per la serralada de Can Bruguera, fent revisions de vida amb la colla d'amics i amigues socialment preocupats, teníem la companyia (no sé ni perquè, ni com), d'un jove enginyer de Sabadell (o de Terrassa ?).

Recordo que ens va fer aquesta pregunta: vosaltres voleu treballar per viure, o voleu viure per treballar ? La majoria, espontàniament, va respondre la primera opció. No recordo què vaig contestar jo, però el cert és que des d'aquell dia he pensat molts cops en la qüestió. I que, fent balanç, a la pràctica, jo, fins ara, he viscut més aviat per treballar ...

M'agrada ser útil, m'agrada ajudar, m'agrada cooperar amb altres per mirar de resoldre problemes, per oferir serveis. I he trobat molta gent així, a tots els nivells i sectors.

Des del torner que m'explicava les característiques de l'acer i de les eines (quan jo tenia 18 anys), a lampistes, al meu tiet Cisco (xofer d'autobusos que coneixia els motors com ningú !), als fusters (el taller-universitat del pare Bosch !), els paletes, ... fins les infermeres i metges, els mestres, els informàtics, ...

Treballar és dur si estàs sotmès a llargs horaris i a condicions de treball penoses (mala organització, mal ambient, mala direcció, explotació econòmica, ...). Malauradament és el cas de molta gent, si. Per això els empresaris van anar deixant de banda esquemes "tayloristes" per organitzar maneres de treballar amb més contingut professional, més responsabilitats i més cooperació, conscients de que la motivació personal és factor clau de la feina ben feta ... i de la productivitat global de l'empresa !

Jo he mirat d'orientar la meva carrera des d'una perspectiva social (utilitat, solidaritat), professional (rigor, innovació), i política (progressista, socialista, cooperadora). No ha sigut fàcil, he tingut sovint problemes amb jerarquies burocràtiques, corporatistes, politiqueres, reaccionàries, m'han tallat el cap dues vegades, m'han estroncat sovint la "carrera", però estic relativament satisfet de les meves aportacions. He viscut molt per treballar útil. I potser he descuidat una mica la meva família. Em sap greu.

Primer volia ser director de cine, després arquitecte. Però els problemes socials i laborals dels darrers anys del franquisme (finals dels '60, primers anys '70) em varen fer optar per una carrera tècnica industrial per posar les meves habilitats professionals al servei dels treballadors. Primer clandestinament, amb els Vegara, Comín, Salvador, Martin Toval, amb qui feia formació i assessorament als treballadors que reaccionaven en condicions difícils a "l'imperi del capital". Després, a partir de 1976, a la UGT. I després ... ja ho escriuré un altre dia !

Però ara, jubilat, pensionat per la Comissió, tinc la mateixa vocació i ganes de ser útil a la gent. Probablement amb més consciència i experiència que quan vaig començar, en què només intuïa els camins. Ara no tinc tanta energia ni capacitat de treball o de lideratge, però em sembla veure-hi una mica més clar.

I com que les necessitats i problemàtiques colectives continuen, m'encantaria poder seguir treballant, co-operant. Sense responsabilitats directes, amb flexibilitat, ajudant i traspassant coneixements i experiència si poden ser útils. Parar-se obligatòriament, de cop, als 60 o 65 em sembla absurd, em sembla una aberració, resultat d'una manca d'organització colectiva, d'una incapacitat d'imaginar processos més progressius de final d'etapa, de final del cicle.

Hi haurà qui vulgui fer-ho, tip d'esgotar-se en treballs durs i en males condicions. Evident. Però per a una gran majoria, si no hi hagués l'obsessió colectiva de la jubilació, si els "grans", els sèniors, poguessin assumir progressivament funcions de suport, de consell, d'orientació, si hi haguessin fórmules més dignes i flexibles de seguir implicat en la dinàmica colectiva (com ho fa la meva Montse, per exemple), molta gent ho agrairia. I viuria millor: és molt important sentir-se IN i no deixat de banda, OUT.

Incomprensió, sorpresa ...

... respecte de les reflexions de l'Antoni Puigverd a La Vanguardia del dilluns 28 (dia dels innocents). Aprofita la crítica a la película Àgora, d'Amenábar, per atacar els progres laïcistes, que, diu, "adoctrinen, que pensen que tot el món ha de pensar com ells" (A mi no em va agradar la película: és espectacular, descriu uns fets, però no ajuda a entendre'ls, no explica el perquè passava el què passava).

L'Antoni Puigverd la considera com un producte emocional destinat a confirmar els prejudicis del "numeroso público que se cree progresista" ... com passava, diu, en els anys del "desarrollismo franquista", i critica el complex de superioritat moral que té, diu, el laïcisme, com tenia, diu el nacionalcatolicisme a Espanya (!).

Denuncia la manca de sentit crític del laïcisme per no reconèixer els fracassos de la revolució ilustrada dels segles XVIII, XIX i XX, ni les deformacions colossals del pensament racional, el nazisme i el Gulag rus, i afegeix, per demostrar la feblesa dels "racionalistes", que l'imperi de les emocions, a les antípodes de l'imperi de la raó, caracteritza el present europeu.

Parla de "empate de catecismos" i conclou dient que la crisi ideològica del nostre temps obliguen a un esforç de reconstrucció cultural: fe i raó no podran ignorar-se tan fàcilment com fins ara.

M'ha sobtat el to beligerant, "partidista", de defensa del creients religiosos, de la "fe", de "Déu" i del Gènesis (cita un autor que va dir que preferia "creer en Dios antes que en un bacilo" ...). No tinc coneixements ni capacitat per discutir-ne al seu nivell. Però em sembla que potser no té en compte que qui provoca reaccions antireligioses no són els creients i fidels, sinó les cúpules organitzades de les esglésies que es proclamen intermediàries de déu i que gestionen els ramats amb lògiques mercantilistes descarades.

No tinc cap problema, més aviat molt de respecte, a molts amics "religiosos" amb qui comparteixo molts dels seus valors bàsics (humanistes). Em costa entendre, de vegades, la seva manca de reacció contra la jerarquia que els lidera. Potser massa pobresa d'esperit i mansos de cor, poca fam i set de justícia.

No m'agrada el plantejament com a confrontació: "empate de catecismos" diu l'Antoni Puigverd. Ens hauríem de trobar tots en un gran objectiu: viure i conviure plegats, en una societat d'homes cada vegada més coneixedors de la realitat, menys influïts per supersticions i visions màgiques, menys submisos a cúpules dirigents, menys sotmesos a interessos corporatistes, en una societat d'homes autònoms, competents, responsables i solidaris.

No he tingut mai esperit de "penya". Disfruto quan guanya el Barça, fent la feina ben feta, amb imaginació, inteligència i ganes, ... però no sóc del Barça. M'esforço en mirar de ser socialista, però m'he esborrat de la "penya" que vaig ajudar a muntar a Mataró els anys '70. Per sobre dels interessos corporatistes, gregaris, hi ha els interessos del poble, dels humans.

Ja ho he escrit aquí moltes vegades: les creences, les emocions, les vivències personals són totes respectables. Però, per citar un exemple d'aquests dies, l'aclaparadora invasió de nensjesusos, maresdedeus, reis i pessebres, que inocula subreptíciament les tradicions cristianes i concepcions divines, la trobo insuportable. Malauradament, això dificultarà més endavant a molts joves una presa de consciència adulta sobre la nostra realitat, història i esdevenidor.

En aquest any "Darwin", Carl Safina, al NY Times (10.02.09) defensava que calia "matar" el darwinisme per impulsar l'evolucionisme: deia que "Darwin didn’t invent a belief system. He had an idea, not an ideology. The idea spawned a discipline, not disciples".

No hem de consolidar penyes, hem d'obrir les ments, amb curiositat, amb humilitat, deixant enrera catecismes corporatistes. Necessitem rigor, coherència, transparència ... i humil racionalitat ! I la racionalitat ben entesa necessita qüestionar, contínuament, el què sabem, el què fem i el què ens falta per conèixer !

Regals de festes ...

A la Montse, els amics, un iPod de nova generació, amb ràdio i càmera de vídeo !



Finalment, després de molt pensar-hi, haurem de digitalitzar tota la música dels CD's i dels LP's ... Adéu a les velles cadenes amb lectors de cintes i de discos compactes. Ara, la música la guardarem en memòria flash que donarà l'input a noves "cadenes" que pràcticament només faran l'intermediació cap a sofisticats altaveus. Digitalitzada, serà més fàcil, en el futur, evolucionar cap a d'altres tecnologies.

La qüestió és: com evolucionaran els sistemes de classificació/ordenació de les cançons, i, sobretot, els (interfaces) de recuperació i reproducció ?





I a mi, la meva filla, la Maria, m'ha comprat una barqueta feta de llauna reciclada, però amb molta tecnologia incorporada. Amb una mica d'oli i una metxa, escalfa l'aigua que entre i surt per uns tubs. Provoca una sortida d'aigua calenta i, per reacció, la barca avança. I ho fa espaterrant, xulescament:


S'ha de veure ! Encara no en sabem el funcionament concret (!), però amb unes gotes d'oli dona voltes durant un quart d'hora ! Ara ens fa molta gràcia, i alguns amics ens mirem de reüll. A nosaltres ens encanta. D'aquí uns anys, molts nens no tindran altre remei que tornar a fer-se joguines de llauna. Més útils i pedagògiques que les sofisticades que els hi compren molts pares.

Potser per això, amb tants canvis endavant i endarrere, alguns s'hi atabalaran i d'altres s'hi cagaran d'angoixa. El nostre gegant Robafaves, entre d'altres !




Aprofitant que parlem de caganers, poso aquí el link al vídeo estrella del caganer d'aquest cap d'any, cançó simpàtica i enganxosa ...

La Montse fa avui 60 anys !

Jove d'esperit, amb ganes de predicar,
treballant, estimant tothom,
sobretot els nens que crèixen !

A nosaltres, company i fills, ens manté viva, encesa,
la llumeta de les nostres vides

Solsticis, nadales i celebracions

Una amiga molt amiga ens envia una "nadala" parlant dels solsticis, aprofitant un simpàtic article de Remei Margarit a La Vanguardia del dissabte 19.

Inundat, aclaparat com em sento de nensjesusos, santsjoseps i maries, de misteris i fets ancestrals, aquesta referència als ritus arcaics mirant el sol m'han desvetllat la imaginació.

I potser ja tinc preparada la "felicitació" pel proper solstici, quan s'acabi aquest 2010:

Més seriosament, l'article m'ha recordat un cop més la tenaç i sistemàtica apropiació de l'església catòlica de les inquietuds i angoixes dels humans. Davant dels molts fenòmens naturals que els homes hem anat descobrint amb curiositat i innocència, l'església ha intentat presentar-los com a misteris divins, com a resultant d'alguna aventura de la seva tropa de personatges.

Davant els esforços dels humans per conèixer, per comprendre, per lligar caps, per relligar sabers, l'església ha intentat gairebé sempre desanimar les recerques considerant que la ciència té límits i que mai aconseguirem entendre els "designis" del seu "senyor" déu totpoderós ...

Davant de l'interès general de la ciència, que com més coneix, més veu que creix el què queda per conèixer, l'església prefereix tenir tranquil i sumís el seu ramat. No fos cas que, pensant, qüestionés el sentit de tants segles d'hipocresia. Sota la bandera de l'amor i de la pau, els funcionaris intermediaris de déu, diuen, han fet i desfet per viure "del cuento". Contra la racionalitat progresista i alliberadora, fe conservadora. Sobretot, mantenir el seu mercat de fidels.

Però no cal fer-ne un debat sobre tradicions, sobre l'estètica del pessebre i els seus cants.
Es tracta de tenir una perspectiva, de saber cap a on volem anar, plegats.

A mi em preocupa el futur de la nostra espècie. Davant dels problemes cada cop més complexos, sovint inextricables, davant la confrontació globalitzada d'interessos, em sembla absolutament necessari treballar per promoure homes conscients, competents i capaços, informats i formats, autònoms i responsables, no manipulables, que puguin entendre i comprendre les arrels dels problemes, que puguin assumir estratègies que permetin de superar velles pràctiques competitives i vells valors egoistes insolidaris.

Mantenir visions màgiques de la realitat i supersticions caduques ens hi ajuda ? ... no, pas du tout !

Cal inventar noves tradicions, cal organitzar plegats activitats periòdiques per reconfortar-nos en la recerca, difícil, de maneres més solidàries de viure i de conviure.

La Marató és un petit exemple d'una bona nova tradició: molts contribuïm en benefici de tots.
Les llagrimetes de Sant Llorenç, també petit exemple, no. L'estiu vaig penjar una nota al respecte ...

Celebrem, festegem tots junts els esforços, els avenços, grans i petits, de la nostra espècie !

Amb la Montse, la nostra (felicitació ?) pels amics
va ser aquesta:

Competir amb dignitat ...

... i fer la feina ben feta, treballant en equip, amb ganes, humilitat, guanyant per pels, però guanyant.

Va ser un resultat just, i va guanyar el millor !

Malgrat obstacles intolerables
en una final d'aquest nivell:
un àrbit incompetent ... o mal intencionat

La nostra primera càmera digital ...

... ara fa 10 anys, el 17.12.1999 !

Una SONY DSC F505, de 2,1 megapixels, una pantalla giratòria de 2", zoom x5 ... i amb un disseny extraordinari !

Jo intuïa que les argèntiques quedarien obsoletes, però calia saber quan.
La càmera costava unes 150.000 pessetes (uns 900 euros d'ara !), i calia afinar la decisió.

Varem anar amb la Montse a ca l'ARPÍ, baixant la Rambla a mà dreta, a explicar el meu escepticisme temporal.

I el venedor ens va fer una demostració absolutament contundent: allà mateix, en un minut, una foto de la Montse amb la càmera somniada, i passada a paper en una impressora de qualitat.
El resultat, extraordinari.

La vaig comprar via l'amic Joan Felip Puig, de SONY, amb l'intermediació de la Sònia Graupera. Poc després, per motius inconfessables, en compraria una altre, via internet, a DIGIBAO, a Aix-en-Provence i amb entrega a BXL.

Primeres fotos amb una ... i amb l'altre

Enginyeria democràtica pel TC

Pot ser que no us ho creièu, però fa uns dies que tenia previst escriure una nota sobre el mecanisme de presa de decisions del Tribunal Constitucional. Una nota intuïtiva, no sóc expert en el tema.

El sentit comú, em feia imaginar que la decisió del TC sobre el nostre Estatut (i sobre d'altres qüestions) calia que tingués ¾ dels vots, i no només la majoria simple. No em semblava bé que decisions tan importants com les que pren el TC passessin pels pèls, justet, justet. O bé hi han arguments sòlids, àmpliament compartits, o no pot haver-hi decisió acceptable.

Ignacio Sánchez-Cuenca, a El País d'avui, se m'ha adelantat. Ha fet un article en que ho explica molt millor que jo, amb arguments tècnics, polítics, i, sobretot, amb molt de sentit comú. Si el TC pren decisions en les que pesa sobretot la "ideologia" dels magistrats, i no l'anàlisi jurídico-tècnic, si el TC reprodueix, de fet, la divisió ideològica dels partits que nomenen els magistrats, aleshores el TC no serveix per rés.

Val la pena llegir l'article sencer. Jo penjo aquí els paràgrafs que em semblen més representatius de l'argumentació de Ignacio Sánchez-Cuenca.

(cliqueu-hi a sobre per agrandir-lo !)

Té l'interès afegit que és professor de sociologia ... a la Complutense, a Madrid !

De fet, aquesta argumentació podria servir per reclamar un tracte digne per Catalunya:
sólo mayoría simple ? ... así no, gracias !

Perspectives a la Unió Europea

De diversos articles sobre les darreres designacions al capdavant de la Unió Europea (Van Rompuy, Ashton), penjo aquestes dues idees, publicades a El País el 28.11.09, i que reflexen el meu pensament:

- una del Joan Majó, (article sencer):



De fet, és la mateixa reflexió que es va fer després dels nomenaments de Santer (1995-1999), de Prodi (1999/2004), i de Barroso (2004/ . . .): gent relativament grisa, obedient, respectuosa de la voluntat dels Estats membres ...


- l'altre de Timothy Garton Ash, sobre el què volen els europeus i l'estratègia general de la Unió Europea (article senser).



Aquí també hi ha semblança amb l'actitud ... dels catalans: cofois i decadents, que va dir l'Oriol Bohigas fa temps (mireu la nota al blog ).

És a dir, "al evitar tomar decisiones difíciles, Europa está tomando su propia decisión: está escogiendo un declive suave, lento y fragmentado ... todavía brillante y moderna, pero volviéndose poco a poco más oscura y decrépita ..."

Eleccions al Colegi d'Enginyers Industrials

Aquest dijous 26 hi ha hagut eleccions per a la renovació de 13 vocals de la Junta de Govern del Colegi. Sobre un total d'uns 10.000 colegiats (no he trobat el número exacte a la web ...), hi ha hagut 1.376 vots expressats, dels quals, 1.332 de vàlids.

D'aquests:
- 16 han estat en blanc ( 1,2 %);
- 682 ( 51,2 %) candidatura de l’A a la Z per a la integració;
- 634 ( 47,6 %) candidatura Acció i Renovació Colegial

La candidatura guanyadora representa la continuitat de l'equip governant, i, l'altre, un intent de renovació més voluntarista que rigorós (m'ha semblat).

En qualsevol cas, el què és simptomàtic és que només ha votat un 13% dels colegiats, i que els càrrecs renovats tenen un suport explícit del 7% dels colegiats.

Per pensar-hi !