08 de novembre 2011

en record del Pep Zaragoza ...

... que se'ns ha mort aquests dies.
Aquest matí hem anat al tanatori pel comiat. Molt emotiu i sentit: tenia 67 anys plens de vida.
Ens el trobàvem sovint caminant pel braç llarg del port ... cuidant-se !



Penjo el recordatori amb dibuixos i escrits de les seves netes. A la cerimònia, molt ben organitzada, els parlaments de la seva filla i de la seva neboda, han estat entranyables i emotius: molts hem plorat.



Varem treballar plegats els primers anys '80, a l'Ajuntament, reestructurant els serveis de recaptació, que els governs municipals del franquisme tenien abandonats. Professional dedicat i competent, rigorós i exigent, ens donava confiança i seguretat fent de pont amb els anteriors gestors ...





Tinc molt bon record del seu pare, molt amic del meu.
Ens donava classes de dibuix i de cartells a Valldemia !









He sortit content de veure que, poc a poc, les cerimònies naturals es consoliden.
Una noia conductora molt professional (fins i tot un pel massa ...), una música ben triada, han emmarcat els comiats dels seus.
Llàstima no tenir reflexes: m'hagués agradat intervenir, o que algú de l'Ajuntament ho hagués fet,
per destacar precisament la seva professionalitat, la seva dedicació a la gestió dels afers colectius.

He sortit content constatant què fàcil que és fer un comiat senzill, humà, digne, càlid ... desempallegant-nos de ridícules verborrees, rituals i litúrgies que ens han imposat durant dècades, durant segles.

Davant meu tenia el Ramon Bassas, i, al costat, el Joan Antoni Barón. Espero que n'hagin pres bona nota.
Pensava, especialment, en el Bassas, que fa pocs mesos patrocinava el congrés de confraries a Mataró: esperpèntic.
Com es pot treballar per l'emancipació de les persones i promoure iniciatives per consolidar creences i supersticions medievals ?
Per interessos inconfessables ...

3 comentaris:

Ramon Bassas ha dit...

Si vols, un dia fem un cafè i t'ho explico (per cert, jo no he patrocinat res); crec que la memòria d'en Pep no mereix que ho barregem aquí. D'acord?

Pep ha dit...

Ramon, intueixo el què em pots explicar, i no crec que ens entenguem, tenim objectius estratègics i camins diferents. La cerimònia dona testimoni de com es pot acomiadar un pare, un avi, un amic, d'una manera senzilla, sentida, humana. Molta gent deuria sortir encantada de veure formes noves, innovadores, d'acomiadar. Molts tindrem un molt bon record d'en Pep, un record fresc, alegre, entranyable. Un fet pràctic val més que molts discursos. Si la pogués llegir, estic segur que li agradaria la meva nota.

Anònim ha dit...

Aprofito aquesta finestra que ha obert ,l’amic Pep Molsosa, per deixar testimoni a l’amic que ha marxat.
S’ha mort una bona persona, s’ha mort un amic. Costa molt entendre perquè passen aquestes coses, no és just.
Vaig treballar amb ell a l’època que en Pep Molsosa comenta, la seva incorporació a la casa gran la situo sobre l’any 1984, com recaptador i cap de rendes, de la ma de la Regidora, la Carme Maltas, son els temps que s’impulsa la modernització informàtica als ajuntaments, Fujitsu , aquelles entranyables pantalles de color verd. Tota aquella penya de gent amb il•lusió i amb ganes de fer coses, un ajuntament que tenies al regidor al teu costat pràcticament per cotejar llistats si calia, quins temps.
Vaig viure moments bons i també perquè no dir-ho no tant bons al seu costat, al soterrani del Carreró, llavors una petita millora i pugem a la planta baixa. Una bona temporada a l’exili del carrer Moles…..
El desencís del seu partit de sempre que els darrers temps ja no reconeixia gaire, la seva marxa de la Casa Gran sense almenys el copet a l’espatlla que es mereixia, sense fer soroll.
El nou Pep a la privada amb el seu soci i amic, la jubilació.
Pel mig una gran dona la Carme que li dona serenor i estima.
Pep et trobem a faltar, ja no vindràs a portar-me els diners de la “quiniela”, a fer el cafè junts, però et tindre al pensament sempre.
Quico Lleonart