29 de març 2011

La reacció de l'Antoni ...

... sempre tant obert i disposat !
Antoni, gràcies per respondre i per fer-ho de seguida ! La derrota estrepitosa de tres segles d'il•lustració sí que em mou a reflexió. I el fracàs de l'esquerra catalana, espanyola ... i europea, també.

Comparteixo totes les teves anàlisis: titelles en mans del sistema, socialistes i socialdemòcrates mirant de tapar les ineficiències de la lògica capitalista, esquerrosos ridiculitzant l'Albiol, el Le Pen (la seva filla fa més forat que el seu pare ...), el Berlusconi, el Sarkozy, i a tota la galeria de nous personatges de les teles digitals.

I estic d'acord en què cal pensar en la societat, no en els grupets. I en les organitzacions, les agrupacions, les forces que poden actuar col•lectivament per fer-la progressar. Malauradament, tens raó, predicar valors, des de l'esquerra, és molt mal vist ... Tots els meus ex-companys estan obsessionats a gestionar pressupostos, no a promoure ciutadania activa i responsable, solidària. Insisteixo, em sembla que estem d'acord en els valors i en els objectius, malgrat vinguem de camins una mica diferents.

Però, probablement, si el nostre objectiu és pensar on anem col•lectivament, cap a quina societat, amb quins valors, amb quina nova concepció del benestar i del benviure (en solidaritat, en democràcia, en ciutadans agents conscients, ...), a mi, les antigues banderes em destorben si les fem onejar massa. Jo em considero laic, d'esquerres, és a dir, a favor de solucions col•lectives a problemes col•lectius, però també humanista: sense els valors humans, sense el respecte i l'estimació entre uns i altres no tenim futur !

Tots hem d'aprofitar el nostre passat, la nostra experiència, les nostres conviccions. Però només mirant endavant amb rigor i radicalitat podrem imaginar models d'existència i de convivència justos i humans.

He llegit l'article del Ruiz Simon i m'ha sapigut greu. Efectivament, no afronta la qüestió essencial que tu planteges, i vol ridiculitzar els "clericals" ... El teu article no era religiós, però enquadraves la qüestió en el marc del debat modernistes/cristians (més o menys ...). I les referències a la tradició milenària, sobre la que hi han apreciacions força divergents, o les referències als crims o a les putineries fetes en nom del progrés socialista, més aviat compliquen, dificulten, el parlar serenament de projectes de futur.

Cap on anem ? quins mecanismes perversos econòmics, psicològics, culturals ... hi ha a la base de tanta malifeta ? Però, sobretot, què podem fer, plegats, per no acabar malament ? Aquesta és la qüestió !

Pep Molsosa






Antoni,

per aportar algunes idees en resposta a les teves qüestions pertinents, per contribuir al necessari diagnòstic que reclames encertadament, he intentat ordenar les meves idees, i te les adjunto per si poden ser útils:

1/ els homes tenim unes necessitats que Maslow, per exemple, ha caricaturitzat amb aquella senzilla i útil piràmide;

2/ les societats han anat organitzant-se per satisfer aquestes necessitats amb resultats diversos, però gairebé sempre amb dificultats, desequilibris, desigualtats, dominacions, explotacions. Els diversos avenços tecnològics i energètics han afavorit canvis en la manera de produir i distribuir bens, en la manera de relacionar-se, en les maneres de veure, entendre i comprendre la realitat, en les formes de viure i conviure;

3/ l'aparició de la lògica capitalista per fer funcionar l'economia (produir i distribuir), amb el benefici i l'acumulació de capital i de poder com a motor fonamental dels agents empresarials, i l'estimulació complementària del consum per engrassar el sistema, va provocar una acceleració econòmica exponencial, i ha fet aparèixer la cobdícia (de la que tu parles sovint), l'ambició, l'egoisme, l'individualisme com a valors dominants en les societats dels darrers segles.

4/ malgrat els intents d'establir lògiques i sistemes alternatius (socialistes, comunistes, cooperativistes, ...), que varen tenir una certa volada mentre predominava l'escassetat de recursos i de bens, el cert és que la lògica capitalista, basada en el interès privat, personal, individual ha guanyat, ha triomfat àmpliament. Probablement, els qui varen desenvolupar les experiències alternatives es varen centrar excessivament en els aspectes econòmics i molt poc en promoure els necessaris valors humans i de cooperació solidària, de governança democràtica. I, potser, també, els qui es preocupàven exclussivament dels valors, no varen considerar l'impacte sobre les persones, i les seves consciències, del context econòmic-productiu on viuen;

5/ les esquerres menys radicals varen intentar pal•liar o limitar les disfuncions i desequilibris de la lògica capitalista. En èpoques de bonança, la redistribució de la riquesa produïda, el foment del consum, l'establiment de serveis (sanitat, educació, transports, ...), els mecanismes de protecció i les reformes socials i democràtiques, va fer rebaixar les tensions, però sense qüestionar radicalment la lògica dominant;

6/ els sindicats, els partits, els moviments ... poden aglutinar les masses contra l'opressor capitalista i explotador quan són relativament pobres i no tenen massa a perdre. Però en un context consumista, llaminer, quan hi ha pastanaga a repartir (productes, serveis, càrrecs, privilegis, ...), l'acció col•lectiva és més difícil d'organitzar, i apareix el campi qui pugui, el tonto l'últim, el buscar-se la vida, la competitivitat ! ...

7/ parlem del mercat com a mecanisme fonamental on es decideix què produir. Però no del mecanisme bàsic incitador: el interès personal, les oportunitats de negoci privat ! És com mirar, per exemple, el sistema solar, sense ser conscients que és la força de la gravetat la que explica el què veiem. No hi ha mecanismes col•lectius d'orientació econòmica: les polítiques industrials han estat desterrades, els mecanismes de regulació desacreditats, les institucions d'intermediació tecnològica, escombrades.

8/ en les darreres dècades, tot el fenomen s'ha amplificat extraordinàriament amb els mitjans de comunicació, d'informació ... i de manipulació. Mai hem tingut tanta informació, però és difícil elaborar coneixement rigorós i útil. Mai hem estat tant sotmesos a poders ideològics/culturals que ens converteixen en titelles, com tu també expliques.

9/ el sistema, d'alguna manera, ha explotat: innovar per innovar, créixer per créixer més i més ... Estem en una dinàmica cancerígena, que es desenvolupa sense sentit, sense projecte, sense orientacions, sense prioritats col•lectives, sense criteris de utilitat social efectiva, sense control de funcionalitat, d'equilibri o de sostenibilitat global.

10/ i l'esquerra, pobreta ! ... els qui volien altres lògiques econòmiques, polítiques, socials, poc han pogut fer per resistir el impacte del tsunami ideològic, cultural, omnipotent, omnipresent que es deriva de la lògica capitalista. Ha escombrat gairebé tots els valors per deixar un mar d'éssers desorientats, cobdiciosos, egoistes, individualistes, competitius, jugant amb cinisme i hipocresia per intentar assegurar o millorar la seva situació personal. Molts dels qui es presenten com a líders d'esquerres responen, de fet, a valors egoistes i competitius, tenen un afany de poder considerable, difícilment amaguen la seva cobdícia. Alguns tenen un discurs d'esquerres per que pensen que així poden comprar més vots per als seus interessos i fer carrera política.

Podríem seguir. Però em sembla que la situació no s'explica, bàsicament, per un fallo dels il•lustrats o pels errors de l'esquerra. N'hi ha hagut, i de grossos, i probablement haguéssim pogut resistir millor. No hem sabut, tots plegats, promoure els valors bàsics necessaris o els mecanismes socials, econòmics, polítics que facilitessin una convivència humana més solidària, més cooperativa, que tendís al desenvolupament equilibrat i harmoniós de les persones.

Però és que la triple aliança entre:
(1) les necessitats i aspiracions de la gent,
(2) el consumisme desmadrat promogut pel capitalisme econòmic i financer, i
(3) l'acció manipuladora de valors i consciències dels grans poders mediàtics, era una força molt difícil de batre, per molts murs de contenció que s'han imaginat o construït.
Aquest seria el meu diagnòstic.

Mirant ara endavant, potser sóc excessivament pessimista. En les nostres societats, esperant que passi la crisi, no veig massa forces que tinguin propostes o projectes articulats capaços de fer canviar les tendències i orientacions principals, cap a una nova època, com alerta el Joan Subirats, per exemple. Per tant, la prioritat, en aquest descampat ideològic batut pel tsunami, cal reconstruir i promoure valors bàsics, humans, socials, econòmics, cal plantejar les grans qüestions de l'espècia humana, com suggereix, per exemple, l'Eudald Carbonell.

Per això sento massa pesada la motxilla de les tradicions. Potser és millor debatre on volem anar, que no pas recordar massa els nostres antecedents ideològics. Malgrat que és maca la idea de trenar tradició i modernitat, necessitem totes les energies per anar radicalment a les essències bàsiques, per promoure la consciència, l'autonomia responsable, la capacitat d'actuar personal i col•lectivament en el interès de tots i de cadascú.

Hauríem de mirar de fer el necessari per estar el millor preparats possible quan arribin temps durs, temps d'escassetat, que ens obligaran sense dubtes a canviar. Pot ser ens en sortirem ... o no.