04 de març 2010

Repensar el sector públic ?

Jornada interessant, a ESADE, amb un cartell més que provocador ! Hi vaig veure alguns vells coneguts: per exemple, l'Angela Acín, interventora quan jo era a l'Ajuntament de Mataró (1981 !). Quants projectes de reforma, quantes jornades, quantes declaracions ... amb la impressió de que no s'ha avançat massa. Probablement en tecnologia i procediments, però poc en gestió de les persones, en eficàcia en la orientació estratègica, en eficiència i productivitat dels serveis.

Lògicament, tothom està d'acord en què cal un "nou model". De les moltes coses que es van dir, anoto:
- cal canviar les regles del joc (la meva vella idea de què no és un problema dels funcionaris, que són les regles, les normes);
- calen mecanismes estimuladors (incentius, reconeixement, ...) i coercitius (paraula bonica per indicar repressió, penalització, ...), regles bàsiques necessàries per a poder conduir, per poder gestionar;
- però, especialment, la insistència de Roser Fernández en senyalar, que un cop definits els objectius globals i els projectes de país, cal voluntat, coratge i capacitat de lideratge.

Es va parlar també de tots els tòpics:
- delimitació de funcions entre públic i privat,
- avantatges de la gestió "privada" (?),
- simplificació, reducció de funcionaris (molts diuen que en sobren. Però un ponent va preguntar: ... com ho saben ?),
- millora de la productivitat, de l'eficàcia, de l'eficiència ...

Un altre ponent va alertar: ara, la crisi, ens despulla davant d'un mirall !

Interessant la reflexió sobre la complementarietat entre polítics i experts, entre la cooperació necessària en la preparació i formulació tècnica de polítiques i en la presa política de decisions.

Pessimisme sobre les perspectives de reforma seriosa que es constaten en les comunitats autònomes, malgrat l'EBEP (el nou Estatuto Básico del Empleado Público). Com va dir el Joan Majó, cal ser molt agosarat per enfrontar-se amb aquesta problemàtica. Ara la legislació ho permet més que mai. Però, com sempre, tothom mira cap a un altra banda. L'EBEP va ser potser una jugada de desresponsabilització: es fa alguna cosa, s'estableix un marc general obert, i que les comunitats autònomes es mullin aplicant-lo, que siguin d'altres qui determinin els canvis i les reformes que s'atreveixen a proposar: és a dir, rés de rés ...

Paco Longo va ser duríssim en criticar el projecte de Llei de la Generalitat sobre mesures en matèria d’ocupació pública (acords del 12 de gener, pag. 11), fet per funcionaris per a funcionaris ! En temps on el coneixement obert, la capacitat d'innovació i d'adaptació als canvis són i seran necessaris per navegar en mars desconeguts, aquí la tendència és a funcionaritzar, a seguritzar, a estabilitzar i garantir les condicions de prestació del treball, a primar l'aplicació de normes i procediments, a memoritzar lleis i reglaments que esdevenen obsolets cada cop més de pressa. I es deixen per més endavant els temes més urgents, més necessaris ...

Em va agradar el seu missatge: cal ser radical i pragmàtic ! Radical, que no radicalisme, en el sentit d'anar a les arrels, a fer diagnòstics en profunditat. I pragmàtic en el sentit de ambicionar tot allò realitzable ...



Curiosament, el Govern va aprovar, el dimarts dia 2 de març, encarregar a la Comissió de Coordinació Corporativa l’elaboració d’un pla de racionalització i simplificació de l’estructura del sector públic de la Generalitat (Sí, Ministre !), en el que han de participar vells coneguts experts independent: Joan Prats, Joan Subirats, ... i el mateix Longo ! (acords, p. 7)

Nota simpàtica, per confirmar el paper històricament suscitador d'ESADE: aquesta foto en la petita història gràfica de l'entitat (baixant cap al seu "fòrum"), on apareixen (el 1976 ?) els Ludevid, Alamillo, Jimenez, Madueño ... en activitats de promoció del nou sindicalisme tolerat d'aleshores, en les que jo també hi era: els sindicats varen ser legalitzats el maig de 1.977 !



Baixant més avall, hi ha el pare Baruel (al centre), que va morir fa pocs mesos, i amb qui varem iniciar a ICSA, els estudis de clima laboral a les empreses (1974).

COMPTA: De fet, el pare jesuita Lluís Baruel, que vaig saber que havia mort als 86 anys per l'esquela del 15.01.2010 a La Vanguardia, no era el pare Baruel que jo coneixia: el Baruel, Josep, jesuita amb qui jo vaig treballar, ha mort a primers de febrer del 2011, als 87 anys ! (veure LV del 6.02.2011)