Miradors

Divendres passat, dia 7, l'extra El Viajero, de El País publicava un reportatge de Belinda Saile sobre miradors. Interessants, espectaculars, n'hi van haver tres que em van interessar:

- el cub del paratge de Tudela, al Cap de Creus. Mireu el clip !





- el mirador sobre el Duero a Almazán: remodelació de la placeta i simpàtic mirador ... amb un pressupost el 2008 de 2,5 milions d'euros ! Més informació, [aquí]
























- i, sobretot, la torre vora el riu Mur, la Murturm Nature Observation Tower, de 27 metres, a Gosdorf, Austria, que és una doble hèlix complexa.





M'encanten aquest tipus d'escales, des que les vaig veure en un museu de París.
Les havia imaginat per la meva proposta de far gros al port de Mataró.


Una bona mostra del què es pot fer quan sobren els calers: complicar les solucions tècniques amb un excés de disseny !









I després en vaig trobar a els sitges dels aiguamolls de l'Empordà, convertits en mirador espectacular.

Europeisme càlid ?

L'amic Rafael Jorba escrivia un article, el passat dissabte dia 1, a La Vanguardia, demanant un europeisme càlid (cliqueu a sobre per ampliar-lo ...)

Parteix de constatar que la idea d'Europa s'ha anat diluint, diu, per dues forces de signe oposat: un moviment centrífug encoratjat per la globalització, i un altre de centrípet, afavorit pels nacional-populismes que promouen el tancament identitari i l'enfortiment dels vells estats nació.

Es pregunta com es pot trobar un nou relat amb ànima capaç de superar la disjuntiva entre els valors calents (identitaris i simbòlics) i els valors freds (drets i deures de ciutadania). I parla d'un federalisme càlid com el que proposava, diu, l'Ernest Lluch per a Espanya.

També parla d'identitat cívica, d'ilusions ... n'hem parlat sovint (notes), però hem d'evitar caure en un voluntarisme innocent. Tot i que programes com Erasmus, que sempre he proposat ampliar a d'altres colectius, em sembla que generen relacions de complicitat personal absolutament necessàries.

No es tracta, penso, d'un problema ideològic, espiritual, o de valors ... és una problemàtica d'interessos concrets que cal identificar, reconèixer, respecte de la que cal buscar solucions concretes, factibles i efectives.

Ni tampoc d'un problema de comunicació. No si val fer demagògia com fa la "tigressa" Reding dient que escolta la ciutadania. Quan era la meva comissària, contra tota lògica simplificadora i concentradora dels programes de formació professional (l'antic Leonardo da Vinci ...), va fer passar el seu petit programa (e-Learning) per poder vendre millor la seva imatge ...

El panorama que va plantejar dilluns passat l'Eneko Landaburu, a la xerrada organitzada pel Consell Català del Moviment Europeu, és realment crític i preocupant.






Pensant en les properes eleccions europees, cal tenir en compte els diversos nivells de la problemàtica:

- a nivell mundial, la regió europea és en clara decadència respecte de les noves potències i dels països emergents: en poques dècades, si les regles del joc continuen sent les d'una competència acarnissada de tots contra tots, els estats europeus podem esdevenir un conjunt relativament insignificant, irrellevant, des d'un punt de vista econòmic i polític. A més, si no canvien els models de creixement i consum, podem anar cap a crisis molt difícils de resoldre: aigua, energia, materials, clima ...

- a nivell de cada estat membre, les repercussions es fan sentir cruament i les perspectives són molt preocupants: es generen problemàtiques socials i econòmiques greus, apareixen pors i angoixes entre la ciutadania, amb reaccions de replegament individualista, insolidàries, que intenten protegir i conservar el que es té. És molt difícil d'acceptar, però cada estat membre, sol, no pintarà res en el futur que es prefigura. Probablement, vistes les actituds de les elits dirigents, si s'adopten polítiques de cooperació amb altres estats, serà més per necessitats imminents que per solidaritats ideològiques o voluntaristes ...

- pel que fa a la Unió Europea, el projecte polític més important (probablement), de la història de la humanitat, ha aconseguit avenços extraordinaris i resultats espectaculars, però es troba probablement en un impàs: o tirem endavant amb força (millores radicals de governança, recuperar cooperació i solidaritat, ...), o sucumbirem a les amenaces creixents de regressió econòmica i política. Fins fa poc, fins abans de les crisis, jugàvem a Europa perquè tots hi guanyàvem. Però ara que la Unió ha perdut la seva funció repartidora i exigeix compartir esforços, assumir limitacions i riscos, l'esperit europeu decreix: a España, entre 2008 i 2013, la confiança en la Unió ha baixat 50 punts, del 66 al 17%!


Així les coses, quins objectius i estratègies ? Adjunto un esquema que pot ser útil per explicar qui fa què:

- a nivell mundial, penso que cal anar cap a d'altres sistemes on comptin altres factors que la simple maximització dels beneficis i la crua lògica simplista dels costos directes de producció. Cal imaginar altres modes de producció de bens i serveis orientats a la satisfacció raonable de necessitats comunes, a la utilització racional de recursos, a la distribució equilibrada i coherent de capacitats productives entre països i regions, des de principis de coordinació i cooperació solidària, amb mecanismes de governança mundial democràtics, eficients i efectius ...

- a nivell europeu, és evident que la Unió ha de reconstruir la seva arquitectura i assegurar dinàmiques de funcionament operatiu molt més eficients i eficaces, al servei de noves polítiques. Cal promoure altres regles del joc a nivell mundial, cal garantir esforços compartits i equilibrats entre tots els estats membres, cal promoure polítiques més cooperatives i solidàries, més sostenibles, cal suscitar, si, més consciència ciutadana i més adhesió a un projecte europeu clar, comprensible que eviti derives tecnocràtiques o elitistes ...

- a nivell de cada estat membre, caldria prendre consciència de la problemàtica mundial, europea i estatal, promoure el canvi de les grans orientacions que ens porten al xoc, evitant les sortides solitàries el campi qui pugui, els egoismes colectius dels diversos pobles, i promovent polítiques de reorientació cooperatives i solidàries, europees i mundials !


I, pensant en les eleccions europees del 25 de maig, quines conclusions ?

Caldria revisar els programes per veure si hi ha propostes bàsiques pels grans reptes que he dibuixat:

• quines prioritats volen donar a la Unió per jugar en el tauler mundial ?
• quines reformes de l'arquitectura institucional comunitària, i quines propostes per assegurar una dinàmica efectivament comunitària enfront les vergonyoses derives intergovernamentals ?
• quines mesures concretes per tornar a donar a la Comissió Europea el seu paper motor amb capacitat de proposició i d'impuls de polítiques per l'interès general comunitari ?
• quines iniciatives per simplificar radicalment, finalment, les polítiques comunitàries i per concentrar-les en l'essencial ?
• ... i quines reformes en la funció pública europea que garanteixin les competències i les capacitats dels seus treballadors, l'eficiència i l'eficàcia de les seves feines ?

Aquests objectius molt ambiciosos exigeixen una capacitat d'imaginació, de promoció i, sobretot, de concertació, des del futur Parlament Europeu. Per tant cal mirar també els candidats:

• quina formació tenen ?
• quins coneixements de la realitat institucional europea ?
• quines competències, quines capacitats, a més de les lingüístiques ... que se'ls hi suposen ?
• quina experiència de concepció i concertació de polítiques en entorns diversos, hostils i amb interessos diferents, que caldrà articular ?

La nostra opció hauria de ser funció de les respostes ...
Però, en qualsevol cas, sobretot, hauríem d'anar-hi, a votar !
Qualsevol resultat, si no és recolzat per una participació significativa, tindrà poca força per afrontar els reptes que he apuntat.

Malauradament, ja és una mica tard per canviar actituds i predisposicions, però cal intentar-ho. Ens hi juguem molt els propers anys !

L'Eneko a Barcelona ...

Ahir al vespre, al Palau Macaya, convidat pel Consell Català del Moviment Europeu, l'Eneko Landaburu va fer unes reflexions clares, contundents, valentes, sobre el futur de la Unió, en la perspectiva de les properes eleccions europees.

Deixeu-me escriure la meva satisfacció: vaig estar tres anys a la unitat de Coordinació Estratègica del seu FEDER, del 94 al 97. I ahir, després de més de 15 anys, em va reconèixer amb el clàssic " ... hombre, Pep !".

He fet una nota en un bloc que mantinc obert per si, en un futur proper, consolidem l'associació catalana d'anciens funcionaris de les institucions europees: mireu-la aquí.

Hi ha també una columna del Fernando Ònega molt, molt bona, sobre populismes.

Com a complement, el Francesc (Paco) Granell ens envia una reflexió des de la perspectiva catalana.
Curiosament, ahir, en el torn de paraules, ningú va fer sortir el tema !
Diu el Francesc que creu "que les properes eleccions europees del 25 de maig seran especialment importants per Catalunya. Veurem si ERC guanya per primer cop unes eleccions a Catalunya després de les de 1936, o si li haurà fet mal absorbir a l'Ernest Maragall en una absorció que encara crea mes confusió cara a les opcions electorals en presencia.

Es llàstima que els personalismes hagin fet que no es pogués fer, a Catalunya, una candidatura unitària per les Europees de tos els partits independentistes i així haguéssim vist quin es el suport de la independència entre els electors catalans.

Ja sé que això que dic és una aberració en termes europeus, i mes en aquest moment en que el Parlament te molta força de codecisió i pot influir i molt en les polítiques europees. Resulta evident que a les eleccions europees no s'hauria de votar en termes d'opcions nacionals, però m'heu de permetre la llicencia de dir que a Catalunya estem vivint un moment tan excepcional que s'hagués justificat utilitzar les europees per fer una especie de "referèndum" pel dret a decidir i inclus per la "independència". Aquesta idea justifica que faci derogació de la meva convicció europeista fonamental ..."

Li he contestat dient que comparteixo totalment les teves consideracions !

Si és cert el què diu avui La Vanguardia el Jordi Barbeta, el procés serà de molt curta volada: ens esperen anys de seguir marejant la perdiu.

Continuarem, com deia l'Antoni Puigverd, el juliol de 2013,
amb la sentimentalitat catalana enfront de l'orgull torero español:








(ja vaig penjar aquest resum de la columna del Puigverd l'estiu passat: link)

Petit suggeriment al PSC ...

L'Alícia Romero m'envia l'article que avui publica el diari ara, signat pels representants del nou colectiu En canvi permanent.

M'ha semblat interessant i valenta la seva iniciativa, i, malgrat el meu escepticisme creixent respecte del meu ex-partit, li he fet quatre ratlles amb reaccions i comentaris.

Bàsicament:

- les crítiques a les posicions independentistes m'han semblat una mica fluixes. Catalunya podria ser com Dinamarca, Irlanda o Portugal, per exemple. Un petit país ben federat a la Unió Europea;

- no comparteixo la seva confiança una mica innocent en què la consulta es realitzarà. Ho veig impossible en l'estat actual de relacions. Tothom pensa, sembla, que hi hauran eleccions anticipades ... i els ciutadans haurem de pronunciar-nos sobre dues qüestions amb una sola papereta !

- en el futur, cal insistir molt més en els greuges i en els objectius d'una articulació amb España radicalment millorada, que en els gestos tàctics ambigus i procedimentals (dret a decidir ...);

- en els posicionaments del partit hi veig molt de social però poc de socialista. No n'hi ha prou amb defensar els marginats, com diu el Balmón (entrevista Antoni Bassas a l'ara.tv de gener 2014). Em sembla que cal repensar radicalment el sistema que genera cada cop més irracionalitats socials, econòmiques, culturals ... cal revisar la globalització basada en la competitivitat selvàtica i economicista, imaginant noves maneres de cooperar solidàriament per un projecte colectiu !

Posat davant l'ordinador, en un diumenge relativament tranquil, m'he decidit a redactar i enviar-li un suggeriment per ajudar, si volen, a definir la que podria ser la posició del PSC en les futures previsibles eleccions.




A la tarda, com que seguia donant-li voltes, aprofitant propostes antigues, he mirat de reformular el meu suggeriment, que adjunto aquí "a tout fin utile" ... per si pot servir per alguna cosa (cliqueu a sobre per ampliar !).

Corrupcions, moltes ... però quines reaccions ?

El Manel organitza periòdicament xerrades de presentació de llibres al Foment.
El dimecres 19 de febrer va portar el Ramon Miravitllas a presentar el seu llibre sobre "La conjura de los corruptos" ...

Molt amè, molt informat, potser el més interessant que va dir és que tots som una mica còmplices de les corrupcions ...

Jo, després de la sistemàtica i tradicional primera pregunta de l'habitual d'aquestes xerrades, i que no falla mai, vaig plantejar dues qüestions:

- primera, que només parlava de corrupció econòmica, però no d'altres corrupcions. La corrupció de la incompetència: designar o anomenar incompetents per gestionar iniciatives i polítiques colectives. En aquest blog hi he penjat moltes notes al respecte. En tinc una de pendent sobre els candidats socialistes a les llistes de les properes eleccions europees ...

- segona, que parlava molt en detall de les corrupcions, però poc de les mesures anti-corrupció. Des de la seva experiència recollint corrupteles, li vaig preguntar si potser havia vist iniciatives interessants per evitar-les.

Cap reacció a la primera, i cap resposta a la segona. Estem malament, molt malament, va dir, i es va mostrar molt pessimista. Tant, que l'editor del llibre, per salvar vendes, va intervenir per dir que, malgrat tot, ell editava llibres per aportar elements positius ...

Darrera meu, a la sala, hi havia comissaris polítics del PSC que no varen preguntar res, muts ... Varen callar també, el 2006, davant les meves denúncies de corrupteles i maniobres de l'amic Carles Manté, al Consorci Sanitari dels Maresme. Fins i tot, bel·ligerants, dos dels presents (regidora i primer secretari), varen intentar que no pogués parlar-ne en una reunió sectorial del PSC.

Tots som una mica còmplices, si, ... però uns més que d'altres, probablement.


Vaig insistir en la meva pregunta sobre iniciatives, però sense cap aportació de l'escriptor. Vaig recordar les meves propostes de sindicat de ciutadans, el 2008, però sense cap reacció. Només a la sortida, la Carme Maltas, m'informa que El Periódico de diumenge, 16 de febrer, entrevistava Itziar Gonzàlez, i parlava de la seva iniciativa de Parlament Ciutadà com un lobby ciutadà: bona etiqueta per clarificar la seva proposta de parlament ...




Ara fa un any, el març de 2013, vaig anotar les seves propostes en dues notes en aquest blog:
- una sobre la seva presentació a Mataró del seu parlament (nota);
- una sobre el grup promotor de base (nota).


En definitiva, potser seria interessant un llibre o un article que recollís i analitzés posicionaments, declaracions, propostes i accions concretes dels partits i dels governs.

El Quim Nadal i l'Estratègia per Europa ... el '95 !

El Joaquim Nadal acaba de publicar un llibre interessant que permet veure els processos polítics des de dins. Molt interessant. 650 pàgines d'informacions, opinions, valoracions ... un llibre diferent, amb un títol molt adequat, "… un llibre en el qual hi ha més biografia que literatura; he fet poques concessions a la literatura i, en canvi, m’he concentrat en l’aportació de dades, informacions i notícies. He escrit més informació des de la subjectivitat que creació, i ho he fet, així, volgudament, amb un punt de contenció de les expansions líriques a les quals, a vegades, la vida em convida ".

El picotejaré aquí i allà, segons dates, persones, temàtiques ... però  penjo la referència perquè hi surto !

A l'estiu del 1995, quan ja preparava la seva candidatura a les properes eleccions catalanes del novembre, fa una llista d'una vintena de temes "que podrien i haurien de ser objecte d'un compromís programàtic i electoral".

Un d'ells, Estratègia per Europa, té un nom entre parèntesi, l'únic: Pep Molsosa.
Un petit detall, però que m'omple de satisfacció, vist ara amb la distància de gairebé 20 anys !

I com és que surt el meu nom ?

Quan es va anunciar la seva candidatura a president de la Generalitat, jo feia més de 6 anys que era a BXL i em neguitejaven les maneres que tenia el govern català (i les altres administracions i institucions), de interrelacionar amb les institucions comunitàries. Maneres poc efectives, innocents, buscant només calés, i sempre condicionades (malament), per Madrid.

Em va semblar que valia la pena mirar d'alertar i sensibilitzar el (futur) president sobre com fer política europea, a partir de la meva visió interna, per reorientar la política "vaticanista", relacional, gestual, mediàtica ... que desenvolupava el Casimir de Dalmau des de l'etèria plataforma del Patronat català pro-Europa.

El vaig trucar i va acceptar el meu suggeriment.
El 17 d'agost varem passar un parell d'hores a la rambla de la Llibertat de Girona.
I sembla que va apreciar les meves idees i propostes.
Uns dies després, en les seves notes, va apuntar: Estratègia per Europa, Pep Molsosa.

































Malauradament, el Pujol va tornar a guanyar ...











Ara, per les properes eleccions europees del maig,
el PSC ha posat a la llista del PSOE a la quitxalla !
En parlaré en una nota futura.

Conformistes o reformadors creatius

Tinc un amic molt amic que sovint em presenta com una mica torracollons: arreu on vaig trobo problemes. Sé que ho fa de bona fe, però em molesta. Probablement tingui una mica de raó, però, en qualsevol cas, potser el meu "defecte" sigui la obsessiva preocupació per les coses ben fetes, per la mala llet que em provoquen les corrupteles i les mesquineries de persones i d'institucions, per les ganes de imaginar propostes innovadores útils a la societat.

En aquest blog es pot comprovar que, generalment, les meves crítiques van acompanyades de propostes concretes per canviar, per millorar, per innovar, per reformar situacions o problemàtiques injustes, ineficients, fosques, malversadores, manipuladores ...

I, potser, precisament, per reaccionar, per fer propostes i intentar canviar situacions, he tingut "tallades de cap" significatives i doloroses en la meva trajectòria professional i política:
- a la UGT, el 1979, que va segar d'arrel la meva vocació sindicalista al servei de la millora de les condicions de treball;
- a l'Ajuntament de Mataró, el 1984, per voler ser massa innovador: no hi va haver sang, vaig emigrar voluntàriament a Madrid amb el Majó;
- a la Comissió Europea, el 2000, per haver donat massa suport innocent a les reformes del comissari Kinnock.
- al Consorci Sanitari del Maresme/Hospital de Mataró, el 2006, per haver confiat en les bones paraules del Carles Manté i de la consellera Geli.

Ser reformador, innovador ... té riscos. Criticar des de la barrera, no.

Malauradament, trobem massa sovint comportaments insolidaris, irracionals, egoistes, individualistes, ineficients, ineficaços ... i massa institucions, organitzacions, governs i administracions dominades per les ara anomenades elits extractives.

Malauradament, patim, encara, una desmobilització ciutadana degut als èxits de les lluites del segle XX,
com ho explica Joan Subirats a El País d'ahir diumenge (clar clicar amb el botó dret i obrir l'enllaç directe):

Malauradament, ara que cal deixar el conformisme cofoi, no trobo espais d'acció on ubicar-me per aportar positivament la meva experiència i ganes. Em sento orfe de colectiu, de companys, de militants amb qui cooperar.

He estat 7 anys, des de 2007, intentant renovar l'associació d'enginyers, participant en comissions tècniques i en iniciatives de desenvolupament estratègic i foment de la cooperació entre companys. Amb molt pocs resultats, excepte el d'haver trobat alguns bons amics.

Ho he intentat també amb antics/històrics militants barcelonins del PSC. Massa intelectualitat per a mi, que busco activitats transformadores, com aconsellava Marx.

Fa un temps que faig tímides temptatives per dinamitzar el colectiu d'antics funcionaris a les institucions europees. Es presenta difícil.

Malgrat tot, em sento encara amb ganes de formar part, humilment, discretament, d'alguna penya creativa com les que demanava Àngel Castiñeira ahir, al diari Ara. No pretenc ser elit, però si un petit servidor creatiu, inconformista total. Imaginador de reformes innovadores pel progrés colectiu.

Posem-nos el cinturó ... anuncien la gran frenada !

En aquests darrers dies es prefigura un canvi important d'estratègia:

- primer el president Mas en el debat amb el Felipe Gonzalez organitzat pel Jordi Évole el diumenge dia 2: "Yo ya le digo, diu el president, que la consulta se hará, de una forma o de otra y siempre de acuerdo con un marco legal. Hay tres formas de hacer eso: una, negociada y acordada con vosotros sabiendo que estamos haciendo una consulta, no estamos tomando una decisión última y definitiva con consecuencias jurídicas inmediatas. Otra, una consulta de acuerdo con una ley específica del Parlamento catalán que nos permitiera conocer sobre la pregunta ya acordada cuál es la opinión de la sociedad catalana y que el Estado central ahí no intervenga. Y otra tercera, si ninguna de estas dos es posible, como aquí hay ganas de hacer esta consulta, compromiso y una voluntad muy transversal en este sentido, cuando haya elecciones en Catalunya para configurar el Parlamento catalán, mucha gente va a convertir esas elecciones en una consulta ..."

- després va ser Francesc Homs a la COPE, el 6 de febrer, parlant com un vell gitano de Taradell, insistint en que es tracta d'una consulta per saber l'opinió, i que segons els resultats, en una segona fase, caldria anar a Madrid i, eventualment, després, tots els españols podrien decidir ...;

- i diumenge dia 9 ho explicava el propagandista convergent Jordi Barbeta a La Vanguardia, dient que Artur Mas "s'esforça a fer un plantejament cada vegada més light, i que ha deixat clar (!) que la consulta no és per decidir sinó per opinar, per saber l'opinió dels catalans i després amb el resultat anar a Madrid a negociar" ... i afegeix, discretament que "es podria pensar que Mas vol evitar el conflicte perquè creu que el perdrà ... i Rajoy, Rubalcaba el volen perquè estan convençuts que tenen tots els trumfos".

Tot això, després de que el desembre de 2013, el president ens anunciés, en una carta (mal) manuscrita, que el 2014 seriem cridats a decidir el nostre futur ...






Després de dos o tres anys reivindicant un referèndum, exigint el dret a decidir i muntar el gran espectacle de la pregunta, i, de fet, encabritar a tota l'españolada, ara diuen que, en realitat, tot es per consultar la opinió dels catalans.

Farem el ridícul, un cop més.

Jo era partidari d'una estratègia en dues etapes, efectivament:
- una campanya explicativa amb consulta,
- i, eventualment, en funció dels resultats, un referèndum sobre solucions.

Ara que s'ha empatollat la cosa, difícil de corregir: hi haurà una frenada que farà saltar tothom dels seients !













Recopilo un cop més, amb recança,  les meves notes sobre el tema:

- el maig de 2006, dues reflexions sobre el mètode de consulta pel referèndum sobre l'Estatut: del (dia 4) i del (dia 16);

- el juny de 2010, la nota comentant la campanya "Mataró decideix", en la que deia que, de fet, ens entrenàvem ...

- el setembre de 2010, proposant una iniciativa amb dues etapes: campanya pedagògica i una consulta popular;

- el setembre de 2012, dues notes: la del dia 20 insistint en la pedagogia necessària per fer una consulta, i la del dia 22 explicant l'estratègia en dues etapes;

- el maig de 2013, una nota del dia 2 sobre les diferències entre decidir i opinar, entre referèndum o consulta (amb proposta de papereta àmplia inclosa), una altre del dia 8 sobre la diversa concepció de l'Estat a Catalunya i a la resta d'España, i una tercera nota del dia 29 sobre l'estratègia del dret a decidir ...

- el juliol de 2013, sobre la unió lliure dels pobles, l'oferta federal del PSOE, i l'encertada imatge de l'Antoni Puigverd: sentimentalisme català i ganes de toros a España ...

- ... i la més recent del 13 de setembre, insistint en la necessitat de clarificar ambigüitats: opinar o decidir;

La néta ...

Portem milers de fotos i clips de la Zoé !
De moment és molt tranquil·la i es fa estimar !
Mira i s'hi fixa molt ...

És molt maco compartir maneres de fer amb la Montse, la Maria, el Gus ... i les recomanacions piklerianes !
Una petita mostra:

Invents al CaixaForum

Vaig veure anunciada l'exposició al CaixaForum de Madrid, dimarts, amb el Panxo, però era encara a BCN.
Ahir dissabte hi varem anar amb la Montse. Discreta, ben intencionada, amb algunes idees força interessants.

La que més em va impactar, el carro per portar aigua, l'Hippo Water Roller ! Mireu la web dels promotors !














La invenció proposa fer servir el mateix barril com a roda !
Més senzill, impossible. Deu funcionar bé per terrenys plans.

Jo hi havia pensat fa anys, i vaig penjar una proposta ara fa 6 anys en aquest blog.
En terrenys més complicats, potser se'n sortiria millor !





L'altre invent/aparell interessant és la cadira-bici per moldre gra o triturar vegetals de tot tipus. De concepció una mica barroera, les funcionalitats semblen espectaculars ! Estava, pobreta, una mica abandonada, amb la cadena fora de lloc: milers de nens provant i tocant és un test massa fort ...





Probablement hi hauria també molts "invents" a promoure ara i aquí: pedalar una mica per carregar el mòbil mentre faig notes al blog, per exemple ...

Notes pendents ...

Fa dies que no escric per que tinc algun maldecap i em falta una mica de ganes i de tranquilitat.
De moment, faig una petita llista de temes i guardo algunes imatges ...

- de la néta, la Zoé, que creix poc a poc compartint moments de calmada pau amb mi;


- dels dibuixos de El Roto, que segueix agradant-me molt,
menys quan es posa amb les identitats;


























- d'un article a El País del 8 de desembre sobre el Nelson Mandela que reprodueix el seu discurs de 1964 davant el Tribunal Suprem de Pretòria, que el va condemnar. Explica perquè va haver de promoure accions de sabotatge per combatre les polítiques racistes del seu país. Contrasta fortament amb la imatge de pacífic promotor de consensos i concòrdia;







- de la mort d'Albert Jovell, als 51 anys, després d'una llarga lluita contra el càncer, i amb una àmplia activitat en favor de la sanitat pública i la defensa dels drets dels pacients. Vaig intentar contactar-lo l'abril de 2006, oferint treball voluntari i experiència;

- una entrevista a El Periódico, l'1 de desembre, a José Mujica, president de d'Uruguai, que va set tupamaro i ara governa de manera exemplar el seu país;


- imatges de la moreneta caganera, fabricada pels caganers de Torroella, lligades als articles esperpèntics del cardenal Martínez Sistach sobre la Immaculada (La Vanguardia de 8 de desembre) ... amb alguna referència a l'iluminat arquebisbe de Granada que predica la submissió de les dones ! (El Periódico de 11 de novembre);




- comentaris sobre les tristes eleccions al Colegi/Associació d'enginyers: una opa de la tecnocràcia empresarial que pot suposar esborrar la cooperació estratègica entre companys i fomentar la lògica mercantilista dels servies tipus RACC ...

- un article de l' Anton Costas sobre la necessitat d'un nou contracte social a España (El País, 1 de desembre de 2013);

- ... i algunes reflexions més sobre l'ambigua i confusa estratègia pel dret a decidir en un referèndum impossible.
Recopilo notes anteriors:

• el maig de 2006, dues reflexions sobre el mètode de consulta pel referèndum sobre l'Estatut: del (dia 4) i del (dia 16);
• el juny de 2010, la nota comentant la campanya "Mataró decideix": jo deia que, de fet, s'entrenava ...
• el setembre de 2010, proposant una iniciativa amb dues etapes: campanya pedagògica i una consulta popular;
• el maig de 2013, una nota (del dia 2) sobre les diferències entre decidir i opinar, entre referèndum o consulta (amb proposta de papereta àmplia inclosa), una altre (del dia 8), sobre la diversa concepció de l'Estat a Catalunya i a la resta d'España, i una tercera nota (del dia 29), sobre l'estratègia del dret a decidir ...
• el juliol de 2013, sobre la unió lliure dels pobles, comentant la oferta federal del PSOE, i recollint l'extraordinària imatge de l'Antoni Puigverd (sentimentalisme i toros)
• ... i la més recent del 13 de setembre, insistint en la necessitat de clarificar ambigüitats: opinar o decidir;

. . .

UE: potser no sabem què fan ... però sí el què no fan !

Fa uns dies, dijous 14, Ferran Tarradellas, cap de l'Oficina de la Comissió Europea a Barcelona, va publicar un article a El Periódico en el que deia que "una part important del problema és el desconeixement sobre què és i què fa la UE ...".

Per això, explica en l'article, la Unió ha designat 2013 (que ara s'acaba ...), Any Europeu del Ciutadans, amb l'objectiu de colocar les persones al centre del debat ...

Mateixos anàlisis i receptes de fa més de 20 anys, que mostren la incapacitat, la impotència, i una certa manca de voluntat de la Comissió Europea de canviar de lògica de funcionament, de reprendre la iniciativa per impulsar una Unió veritablement participada, cooperativa. Els Estats membres més influents no tenen aquests objectius. Per això van designar Barroso com a fidel i sumís secretari.

Guardo aquest retall d'un diari belga de 1992, amb reflexions crues i dures del president Delors ...

Més de 20 anys després, malgrat nombroses temptatives, els obedients funcionaris, la majoria dels meus colegues, segueixen desenvolupant el discurs tòpic: "si no us agrada Europa tal i com és, milloreu-la, busqueu la manera de fer-la més forta" diu el seu cap Barroso. I envia la comissària Reding a viatjar per Europa per mantenir diàleg amb els ciutadans "sobre l'Europa que volem pel futur". Cinisme tecnocràtic.


Comparant resultats de l'Eurobaròmetre, la conclusió és que en aquests darrers 5 anys, els ciutadans, veient el què fa i el què no fa la Unió, han rebaixat molt la seva confiança en el projecte: un 20% en el conjunt de la Unió, un 10% en els països nòrdics, un 20% en els centrals, un 15% en els meridionals, que arriba fins al 50% en el cas dels españols ! Gairebé només 1 de cada 5 españols confia en la Unió. Dramàtic.









Probablement desconeixen molts dels mecanismes operatius i del qui fa què allà dalt, però sembla que tenen la convicció de que la Unió no fa el què hauria de fer, o que fa molt malament el què ens podria ajudar a tots.








No hi han bones perspectives: el Parlament Europeu, que podria ser un contrapoder democràtic a les derives prepotents dels Estats membres més influents, pot veure reduïda dràsticament la seva capacitat operativa.

La ciutadania, desanimada, desesperançada, pot deixar els escons europeus en mans dels euroescèptics o als antieuropeus.

José Ignacio Torreblanca dibuixa els escenaris possibles a El País del diumenge 17 ...

PSC: el partit de demà diumenge

El PSC té previst un Consell Nacional extraordinari per decidir posicions en l'embolicat panorama català/español. El vell partit s'ha convertit pràcticament en una organització que distribueix càrrecs i llocs de remuneració (no sempre de treball ...), en funció dels vots obtingudes en les conteses electorals.

I el "partit" que es juga demà diumenge és delicat. Les tensions internes provocades pel petit grup de resistents catalanistes s'han d'apaivagar per recuperar quotes de mercat en ambients més españolistes.

Els termes de la confrontació em fan una mica de pena: tot gira entorn al dret a decidir, una estratègia no sé si paranoica o esquizofrènica (no soc expert en malalties mentals). En qualsevol cas, és una estratègia difícil d'explicar als qui no segueixen el dia a dia les picabaralles dels partits catalans.

A totes les universitats, escoles de gestió, estic gairebé segur que, amb matisos i conceptes diversos, utilitzen un esquema semblant a aquest per ensenyar tècniques i mètodes de direcció:
1.- quina és la problemàtica ?
2.- quins haurien de ser els grans objectius a aconseguir per a resoldre-la ?
3.- quines estratègies són possibles ? quins conjunts articulats d'actuacions permeten aconseguir-los ? quins recursos calen ? quins mecanismes operatius ? quines condicions ambientals ? quins riscos ? ... (ja l'he repetit moltes vegades en aquest blog !)

Ara i aquí, el tema és l'encaix de Catalunya en España, en el context de la diversitat d'interessos i posicions existents a Catalunya i a España. I en el partit de demà diumenge, s'enfronten les posicions dels que dominen l'organització (dirigides, recolzades, pels companys del partit gran germà español), amb les posicions dels minoritaris (Ros, Geli, ...).

S'enfrontaran sense haver consensuat prèviament entre ells, aquí i allà, el seu diagnòstic sobre:
- la problemàtica (punt 1), és a dir, quina és la relació entre Catalunya i España, quins greuges tenim i posem sobre la taula (financers, culturals, polítics, infraestructurals, administratius, ...)
- els grans objectius (punt 2), és a dir, més enllà de procediments i formalismes, quins grans pactes poden assegurar una articulació, un encaix respectuós, just, equilibrat ?

Discutiran d'un aspecte estratègic que, de fet, és un petit detall, una actuació concreta, que hauria d'enmarcar-se en una de les possibles estratègies globals (punt 3). Aleshores, com trobar camins comuns, si no hi ha acord sobre on volen anar ?

Patètic i trist: hi perdrem tots !

L'article del Rafael Nadal, a La Vanguardia d'ahir dia 15, retrata i explica molt bé aquesta situació i la complicitat entre els dominants instalats aquí i els del PSOE:

L'article està escrit després de l'entrevista al Pere Navarro a can Cuní del dilluns dia 11 a la nit. Hi va haver moments molt intensos, especialment quan Rafael Nadal li feia preguntes molt concretes i el Pere Navarro responia amb l'argumentari de butxaca. Val la pena veure tota l'entrevista, a partir del minut 2h23, però els moments més intensos de l'interrogatori del Rafael Nadal són en els minuts 2h49 i 50.

Socialdemocràcia ? ... és la dignitat, pocavergonyes !

Fa temps que el debat sobre la necessària reorientació/reconversió de la socialdemocràcia omple els diaris, revistes d'opinió i els papers de la Fundació del Miquel Iceta.

La farsa sobre la sanitat catalana, feta al sí del Parlament dijous passat, pot ser molt útil per aquests debats. Hi ha un problema bàsic de la socialdemocràcia existent: la dignitat en les maneres de fer política. Malgrat les manifestacions cíviques, les elits dominants no han canviat de procediments. I així ens va: les dretes guanyant per golejada, i oportunistes, extremistes i populistes enredant arreu els ciutadans.

No crec que els dirigents instalats siguin reciclables. Han begut massa la lògica del mercat electoral. L'únic que sembla preocupar-los és acostar-se als ciutadans per veure com poden aconseguir el seu vot. Falla el màrketing, diuen. Sortosament, hi ha cada cop més ciutadans que són més conscients, que tenen més dignitat, i que es resisteixen a confiar despreocupadament en aquestes elits depredadores, com les qualifica l'Antoni Puigverd. Avui dilluns escriu a La Vanguardia: "ja es veu que el PP i les elits espanyoles són indiferents al malestar. Però ¿ i el PSOE, que ha reflexionat tant aquest cap de setmana ? ¿ Podem imaginar-lo articulant políticament el malestar, si és incapaç de reformar-se com a partit i si a les administracions on governa o influeix (Andalusia, UGT) actua com una elit depredadora ?" ...

Val la pena, doncs, llegir el Dictamen de la Comissió d'investigació [ aquí ], i, sobretot, [veure i sentir] els posicionaments dels diversos grups polítics presents al Parlament, en la sessió del 7.11.2013. Tota una lliçó de política per a les joves generacions, amb el risc de desanimar els pocs socialdemòcrates clàssics motivats que encara queden ...









Pocs dies abans del debat al Parlament de Catalunya, Albano Dante, animador amb la seva companya Marta Sibina, de la revista Cafè amb llet, va presentar a Mataró, el seu llibre sobre la sanitat catalana. Un dirigent socialista amic em va dir que la presentació es feia en un bar de marginats (El Públic !), i que, de fet, el llibre era resultat ... d'un petit pique entre la Marta i el Bagó ...

Impressiona veure el treball d'aquests dos joves. Probablement hi ha aspectes discutibles, simplificacions o generalitzacions excessives. Però la motivació i la dignitat del seu treball (multat amb 10.000 euros per no ser hipòcrites), és molt superior a la de la majoria de diputats socialistes o republicans dits d'esquerres.

El socialista Jordi Terrades en la seva intervenció va marejar la perdiu intentant tirar pilotes endavant: un sistema molt complex, herència franquista compensada per la iniciativa social, a consolidar i millorar amb un futur pacte nacional per a la salut. I va demanar que la Sindicatura de Comptes, l'Oficina Antifrau, els Tribunals de Justícia i el Parlament facin la seva feina.

Feina discreta la que fan, que ha permés que els pillastres i tramposos, com els anomena Marc Vidal, d'ICV, hagin sortit guanyant: cap gol encaixat contra aquestes 4 grans potències ! Malgrat totes aquestes estructures, lleis i procediments ... i les auditories, la impunitat i la irresponsabilitat segueixen, doncs, guanyant. Entre uns i altres, entre tanta maranya discursiva, han aconseguit, sí, tapar-se les vergonyes ...



A la premsa, petites notes, excepte El País ...

Ja ha arribat la Zoé !

(reconeixem-ho: el nom és molt original, vida en grec, i farà que se'n parli ...)

Va costar una mica, però dijous al vespre, cap a les 11, va arribar, a la Maternitat.
De moment, es porta molt bé i a tots en cau una mica la baba.

Primeres fotos de l'esdeveniment ...


... i les seves primeres paraules !
Protestona com el seu avi, va bé per ser d'esquerres ...


Però passat el primer ensurt, sembla que se sent molt acollida i dorm plàcidament !


Les dones de la família ...
i la sortida de la Maternitat amb un 4L, tal com va sortir ella del Casal de Curació de Vilassar, ara fa 35 anys !