El Tribunal Europeu de Drets Humans ha dit que la creu a les aules viola la llibertat de religió dels alumnes. Indignació, estupor de l'aparell vaticà, del govern italià, i, lògicament, de molts altres integristes.
Però m'ha xocat les declaracions de Pier Luigi Bersani, ex-comunista, nou lider del Partit Demòcrata Italià: "Un'antica tradizione come il crocifisso non può essere offensiva per nessuno. Penso che su questioni delicate come questa, qualche volta il buonsenso finisce di essere vittima del diritto". (si Marx ho llegis ... )
Aquí alguns també se'n en foten quan es proposen tímids canvis per racionalitzar el nom de les coses ... Aquesta conyeta catalana, aquestes actituds relativistes, cíniques, interessades mostren, em sembla, que, de fet, no hi ha projecte de futur. Volem mantenir tradicions, però no tenim camí. Estem sota massa creus ...
Els opinadors públics denuncien que patim actituds i mentalitats poc favorables, que ens impedeixen resoldre els greus problemes que tenim sobre la taula, i, sobretot, els que diuen que s'acosten: cofoisme decadent, conformisme, tradicionalisme, corporatisme, gremialisme, conservadurisme, relativisme cínic, histerisme moralitzant, ... endogàmies esclerotitzadores, lleialtats i fidelitats que tapen la professionalitat, el rigor i l'eficàcia.
Es parla de l'oasis català, que, diuen, ara seria un femer, i a mi em sembla un pessebre. L'Antoni Puigverd parlava fa 2 anys (nota blog 24.09.07) de "clanes familiares, grupos de presión, patriciado cultural, estirpes políticas, familias judiciales, tribus económicas, apellidos históricos, aristocracias de partido o sindicato, castas de traficantes de influencia, hermandades generacionales y nuevos clanes políticos o económicos ..." Jo hi afegia les germandats religioses …
Parlava Puigverd de feudalisme, constatant que "… no llegan arriba los que más mérito acumulan, sino los que mejor obedecen a los aparatos ... está desapareciendo la meritocracia social que permitió a Catalunya salir del pozo del siglo XVIII y liderar la revolución industrial en España. En aquel tiempo, el trabajo, la vocación, el riesgo y el espíritu de superación presidían la vida social … Ahora, en cambio, prima el compadreo, el contacto, la influencia … La sociedad más liberal de España se ha convertido en la más conservadora".
I acabava lamentant que hi ha "demasiados tapones, filtros, obstáculos, murallas internas y espacios impenetrables para un país que está en riesgo de decadencia y que no puede permitirse el lujo de perder su mejor riqueza: el capital humano ! "
Pensar creativament, analitzar sistemàticament experiències externes (UE, OCDE, ...), imaginar, innovar, proposar, compartir, debatre, concertar, consensuar ... tot això fa por, incomoda, neguiteja. Prima, penso, la indolència, l'obsessió per evitar riscos, la discreció per evitar impactes mediàtics. Manca voluntat i capacitat per explicar, per predicar, per raonar i justificar les decisions, per fer pedagogia política de les polítiques.
La creu de l'aula és visible i concreta. Nosaltres tenim altres creus que no es veuen, que són virtuals, intangibles ... Dues contribucions que conviden a despenjar-les i a obrir finestres:
- la del F-M Álvaro (La Vanguardia, 4.11.09). Criticant la deontologia apresurada i els discursos angelistes, i denunciant que ningú s'atreveix a abordar seriosament la reforma del conjunt de lleis, regles i controls que provoquen aquests problemes de corrupció, cita al professor basc Daniel Innerarity: "Lo que va en contra de la política no es la inmoralidad, sino la mala política. La actual pérdida de credibilidad de los políticos corresponde menos a la corrupción que atenta contra las reglas de la moral privada que a la vetustez de los usos políticos en unos escenarios que están determinados por tareas históricas nuevas. El problema no es la carencia de virtudes, sino el saber escaso, la pobre iniciativa e imaginación, la indecisión y la rutina, la falta de conciencia de las nuevas responsabilidades que llevan consigo los cambios sociales y políticos".
- la del JM Vallés (El Periódico, 3.11.09). Alerta sobre els efectes negatius "d'una entrada precoç en política sense equipatge professional previ" i senyala que "són molts més els que s’encastellen en la política institucional, mancats d’alternatives o temorosos de no trobar-ne. Tot plegat impedeix una renovació del personal polític i produeix la selecció natural inversa. És a dir, la supervivència dels menys dotats ... i la creixent mediocritat" dels qui s'hi dediquen.
Això fa que els partits ja no puguin "donar respostes programàtiques a les grans qüestions pendents", perquè "han de processar el que els faciliten els experts, els administradors professionals, els científics, els centres d’estudis, els grups de pressió, per sotmetre-ho després al sedàs dels valors i els interessos que cada partit representa ..."
Insinua algunes vies, per acabar dient que això no canviarà "sense la pressió organitzada d’una ciutadania atenta a la cosa pública i que rebutja la deriva demagògica i antidemocràtica de la política de l’antipolítica" (... el meu sindicat !)
Però m'ha xocat les declaracions de Pier Luigi Bersani, ex-comunista, nou lider del Partit Demòcrata Italià: "Un'antica tradizione come il crocifisso non può essere offensiva per nessuno. Penso che su questioni delicate come questa, qualche volta il buonsenso finisce di essere vittima del diritto". (si Marx ho llegis ... )
Aquí alguns també se'n en foten quan es proposen tímids canvis per racionalitzar el nom de les coses ... Aquesta conyeta catalana, aquestes actituds relativistes, cíniques, interessades mostren, em sembla, que, de fet, no hi ha projecte de futur. Volem mantenir tradicions, però no tenim camí. Estem sota massa creus ...
Els opinadors públics denuncien que patim actituds i mentalitats poc favorables, que ens impedeixen resoldre els greus problemes que tenim sobre la taula, i, sobretot, els que diuen que s'acosten: cofoisme decadent, conformisme, tradicionalisme, corporatisme, gremialisme, conservadurisme, relativisme cínic, histerisme moralitzant, ... endogàmies esclerotitzadores, lleialtats i fidelitats que tapen la professionalitat, el rigor i l'eficàcia.
Es parla de l'oasis català, que, diuen, ara seria un femer, i a mi em sembla un pessebre. L'Antoni Puigverd parlava fa 2 anys (nota blog 24.09.07) de "clanes familiares, grupos de presión, patriciado cultural, estirpes políticas, familias judiciales, tribus económicas, apellidos históricos, aristocracias de partido o sindicato, castas de traficantes de influencia, hermandades generacionales y nuevos clanes políticos o económicos ..." Jo hi afegia les germandats religioses …
Parlava Puigverd de feudalisme, constatant que "… no llegan arriba los que más mérito acumulan, sino los que mejor obedecen a los aparatos ... está desapareciendo la meritocracia social que permitió a Catalunya salir del pozo del siglo XVIII y liderar la revolución industrial en España. En aquel tiempo, el trabajo, la vocación, el riesgo y el espíritu de superación presidían la vida social … Ahora, en cambio, prima el compadreo, el contacto, la influencia … La sociedad más liberal de España se ha convertido en la más conservadora".
I acabava lamentant que hi ha "demasiados tapones, filtros, obstáculos, murallas internas y espacios impenetrables para un país que está en riesgo de decadencia y que no puede permitirse el lujo de perder su mejor riqueza: el capital humano ! "
Pensar creativament, analitzar sistemàticament experiències externes (UE, OCDE, ...), imaginar, innovar, proposar, compartir, debatre, concertar, consensuar ... tot això fa por, incomoda, neguiteja. Prima, penso, la indolència, l'obsessió per evitar riscos, la discreció per evitar impactes mediàtics. Manca voluntat i capacitat per explicar, per predicar, per raonar i justificar les decisions, per fer pedagogia política de les polítiques.
La creu de l'aula és visible i concreta. Nosaltres tenim altres creus que no es veuen, que són virtuals, intangibles ... Dues contribucions que conviden a despenjar-les i a obrir finestres:
- la del F-M Álvaro (La Vanguardia, 4.11.09). Criticant la deontologia apresurada i els discursos angelistes, i denunciant que ningú s'atreveix a abordar seriosament la reforma del conjunt de lleis, regles i controls que provoquen aquests problemes de corrupció, cita al professor basc Daniel Innerarity: "Lo que va en contra de la política no es la inmoralidad, sino la mala política. La actual pérdida de credibilidad de los políticos corresponde menos a la corrupción que atenta contra las reglas de la moral privada que a la vetustez de los usos políticos en unos escenarios que están determinados por tareas históricas nuevas. El problema no es la carencia de virtudes, sino el saber escaso, la pobre iniciativa e imaginación, la indecisión y la rutina, la falta de conciencia de las nuevas responsabilidades que llevan consigo los cambios sociales y políticos".
- la del JM Vallés (El Periódico, 3.11.09). Alerta sobre els efectes negatius "d'una entrada precoç en política sense equipatge professional previ" i senyala que "són molts més els que s’encastellen en la política institucional, mancats d’alternatives o temorosos de no trobar-ne. Tot plegat impedeix una renovació del personal polític i produeix la selecció natural inversa. És a dir, la supervivència dels menys dotats ... i la creixent mediocritat" dels qui s'hi dediquen.
Això fa que els partits ja no puguin "donar respostes programàtiques a les grans qüestions pendents", perquè "han de processar el que els faciliten els experts, els administradors professionals, els científics, els centres d’estudis, els grups de pressió, per sotmetre-ho després al sedàs dels valors i els interessos que cada partit representa ..."
Insinua algunes vies, per acabar dient que això no canviarà "sense la pressió organitzada d’una ciutadania atenta a la cosa pública i que rebutja la deriva demagògica i antidemocràtica de la política de l’antipolítica" (... el meu sindicat !)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada