El recull sencer en forma de quadernet i en format pdf el podeu descarregar [aquí]
26 de setembre 2024
25 d’abril 2023
Innovar perquè et facin fora ?
Diumenge a LaVanguardia/Diners un simpàtic article sobre "actituds de qüestionament constructiu, amb propostes formulades des de la coherència i l'atreviment "...
Simpàtic, interessant, m'ha fet pensar en la meva (dilatada) experiència laboral/professional. I en la recomanació que mai no vaig tenir en compte, innocent voluntarista com era, i soc encara. Diu que aquest qüestionament només es pot dur a terme "quan realment estàs convençut que no et faran fora" !
Tristes experiències a la UGT el 1979, a l'Ajuntament de Mataró el 1984, a la Comissió Europea diverses vegades, entre el 1990 i el 2004, al Consorci Sanitari del Maresme el 2006, al Colegi/Associació d'Enginyers entre el 2008 i el 2017 ...
Aquí va l'article, i una vinyeta de El Roto que retrata la meva experiència a la Comissió, a la Direcció General d'Educació i Cultura, amb l'astut DG Niklaus Van der Pas ...
23 d’octubre 2022
Ciutadans pel Canvi, a Mataró, el 1982
Aprofitant els 40 anys de la iniciativa, recupero la Declaració d'Intencions.
El 2006 vaig endreçar els records d'aquella original i innovadora temptativa, en un quadernet, que podeu veure aquí .
El primer sopar, el 13 de desembre de 1982, amb el recordat Josep Antoni Gonzàlez Casanova:
De fet, la iniciativa no va durar gaire ... El 2008 vaig fer-ne una curta valoració al meu blog, que podeu veure aquí :
De fet, i recordant vells temps, ha tornat a passar el mateix que amb els primers Ciutadans pel Canvi que vàrem organitzar a Mataró a finals de l'any 1982 . Era una iniciativa del PSC, però que funcionava amb relativa autonomia, animada per militants i no militants. L'aparell del partit (ja aleshores !), va començar a sentir gelosia, a desconfiar del què es podia dir, a témer el possible "lobby" que aquells sopars podien representar ... i vàrem acabar per desanimar-nos i abandonar l'experiència. No teníem altre interès i motivació que parlar, escoltar, reflexionar, suggerir ...
20 de gener 2021
Emocions, fanatisme
Feia molt temps que no penjava res aquí, seduit per l'immediatesa del facebook i dels whatsapps ...
Però, també, per la tendència social a menysprear els raonaments i les consideracions una mica complexes.
Com ha fet el Gabilondo, fart de fer anàlisis i comentaris sobre estupideses mediàtiques, jo també he limitat els meus escrits i notes al blog sobre els aconteixements polítics.
Ho explica el Toni Aira al seu llibre, comentat al diari ARA el passat 2 de gener 2021: primer les emocions, les idees simples. Cansa el raonament ilustrat.
I l'Antoni Puigverd ho dibuixa d'una manera clara i transparent, a partir de la seva experiència de "tertulià" ...
Penjo aquí dos retalls ... per la història, pour mèmoire, què dèiem a la Comissió.
18 de novembre 2019
MIFAS, l'article de l'Antoni Puigverd
A LaVanguardia d'avui, l'Antoni Puigverd divulga l'experiència de MIFAS (Minusvàlids Físics Associats). M'ha encantat, i li he escrit un mail per relacionar problemàtiques i valors de MIFAS amb la nostra experiència de l'ARFA a la Residència St Josep a la Muralla de Mataró.
L'article:
El meu correu a l'Antoni:
Antoni,
L'article:
El meu correu a l'Antoni:
Antoni,
ja saps que et segueixo regularment a LaVanguardia, content de les teves reflexions que ens ajuden a entendre les complexitats de la nostra època. De fet, ens empoderes !
L'article d'avui sobre MIFAS m'ha agradat perquè utilitzes els conceptes de mutualitat i d'eficàcia empresarial. Davant la (perversió) del concepte "socialista", jo faig servir sovint la idea de buscar solucions colectives a problemes comuns. I mutualitzar és també això: cooperar, treballar plegats per resoldre/millorar problemes compartits.
L'eficàcia empresarial, que depèn de la força social que es pugui acumular, com dius, també és molt important. En molts ambients d'esquerres la paraula empresa provoca reaccions infantiloides. Jo dic que no podem limitar-nos a plorar, a queixar-nos, a plànyer-nos ... hem d'imaginar solucions, propostes, noves maneres de funcionar, i lluitar per aconseguir-les. Els anys '70, a la UGT, com a assessor sindical, me'n atipava de fer aquest discurs.
Ara, avui, el teu article em fa pensar en la nostra petita iniciativa la Residència on s'està la meva mare. Vàrem crear fa 5 anys una associació de residents, familiars i amics (ARFA) de la Residència St Josep, de Mataró. És una associació simètrica de les AMPAs a les escoles. Les AMPAs associen els pares per vetllar per l'educació dels fills. L'ARFA que hem muntat associa els fills per vetllar per les cures als seus pares. Els pares, els residents, que fràgils i desemparats, viuen amb moltes dificultats el seu dia a dia. Cadascú de nosaltres, fills, ho tenim difícil davant les gerències sovint tecnocràtiques. Mutualitzant les problemàtiques i els esforços, hem creat una dinàmica familiar cooperativa força interessant. I que, sovint, dona resultats.
També, com MIFAS, ens agradaria que hi haguessin ARFAs a d'altres Residències de Mataró i comarca, per federar-nos i tenir una mida considerable, amb més capacitat d'anàlisi i de proposta davant les administracions.
Pel teu dossier personal, per si en el futur cal parlar del tema, t'adjunto dues coses:
- un tríptic que hem fet per promoure la nostra Associació,
- un link al nostra blog, actiu des del 2016:
Gràcies per la teva atenció !
Pep MOLSOSA
membre de la Junta de l'ARFA
La resposta de l'Antoni Puigverd:
Benvolgut Pep,
Moltíssimes gràcies per tot el que m'expliques en el teu email. Crec que sintonitzem molt.
De jove, en els anys de la fundació del primer PSC, parlàvem molt de mutualitzar i, sobretot, de cooperar, com a alternativa a l'estatalisme ferruginós de l'esquerra comunista. També per lleialtat a la tradició anarcosindicalista catalana, que afavoreix la cooperació però es malfia de l'estat, al·lèrgic a la llibertat individual. Sempre m'ha estranyat la radical pèrdua de referents, més que ideològics, culturals que es va començar a produir tan bon punt el PSC i el PSOE esdevenen forces de govern.
Altrament, jo sempre vaig ser intuïtivament socioliberal, però quan vaig llegir Anthony Giddens me'n vaig acabar de convèncer. Giddens va tenir la pega de ser el teòric de capçalera de Tony Blair, que es va desprestigiar per raons que no tenen res a veure amb el socioliberalisme. Giddens insisteix en l'equilibri entre exigència individual i cobertura col·lectiva, però sobretot posa èmfasi en la mutualització per resoldre problemes específics sense haver de recórrer a l'elefantiàsic estat.
M'agrada molt aquesta iniciativa de l'ARFA! És una idea fantàstica. Una manera de trencar també, des del punt de vista moral, la distància que s'estableix entre la cura dels ancians en família o a la residència. L'ARFA afavoreix la via del mig, que sempre acaba sent la més racional i factible.
Quin goig poder parlar de vida social enmig de la batalla insomne de les nacions!
Una forta abraçada, Pep. Content d'haver-te retrobat.
L'article d'avui sobre MIFAS m'ha agradat perquè utilitzes els conceptes de mutualitat i d'eficàcia empresarial. Davant la (perversió) del concepte "socialista", jo faig servir sovint la idea de buscar solucions colectives a problemes comuns. I mutualitzar és també això: cooperar, treballar plegats per resoldre/millorar problemes compartits.
L'eficàcia empresarial, que depèn de la força social que es pugui acumular, com dius, també és molt important. En molts ambients d'esquerres la paraula empresa provoca reaccions infantiloides. Jo dic que no podem limitar-nos a plorar, a queixar-nos, a plànyer-nos ... hem d'imaginar solucions, propostes, noves maneres de funcionar, i lluitar per aconseguir-les. Els anys '70, a la UGT, com a assessor sindical, me'n atipava de fer aquest discurs.
Ara, avui, el teu article em fa pensar en la nostra petita iniciativa la Residència on s'està la meva mare. Vàrem crear fa 5 anys una associació de residents, familiars i amics (ARFA) de la Residència St Josep, de Mataró. És una associació simètrica de les AMPAs a les escoles. Les AMPAs associen els pares per vetllar per l'educació dels fills. L'ARFA que hem muntat associa els fills per vetllar per les cures als seus pares. Els pares, els residents, que fràgils i desemparats, viuen amb moltes dificultats el seu dia a dia. Cadascú de nosaltres, fills, ho tenim difícil davant les gerències sovint tecnocràtiques. Mutualitzant les problemàtiques i els esforços, hem creat una dinàmica familiar cooperativa força interessant. I que, sovint, dona resultats.
També, com MIFAS, ens agradaria que hi haguessin ARFAs a d'altres Residències de Mataró i comarca, per federar-nos i tenir una mida considerable, amb més capacitat d'anàlisi i de proposta davant les administracions.
Pel teu dossier personal, per si en el futur cal parlar del tema, t'adjunto dues coses:
- un tríptic que hem fet per promoure la nostra Associació,
- un link al nostra blog, actiu des del 2016:
Gràcies per la teva atenció !
Pep MOLSOSA
membre de la Junta de l'ARFA
La resposta de l'Antoni Puigverd:
Benvolgut Pep,
Moltíssimes gràcies per tot el que m'expliques en el teu email. Crec que sintonitzem molt.
De jove, en els anys de la fundació del primer PSC, parlàvem molt de mutualitzar i, sobretot, de cooperar, com a alternativa a l'estatalisme ferruginós de l'esquerra comunista. També per lleialtat a la tradició anarcosindicalista catalana, que afavoreix la cooperació però es malfia de l'estat, al·lèrgic a la llibertat individual. Sempre m'ha estranyat la radical pèrdua de referents, més que ideològics, culturals que es va començar a produir tan bon punt el PSC i el PSOE esdevenen forces de govern.
Altrament, jo sempre vaig ser intuïtivament socioliberal, però quan vaig llegir Anthony Giddens me'n vaig acabar de convèncer. Giddens va tenir la pega de ser el teòric de capçalera de Tony Blair, que es va desprestigiar per raons que no tenen res a veure amb el socioliberalisme. Giddens insisteix en l'equilibri entre exigència individual i cobertura col·lectiva, però sobretot posa èmfasi en la mutualització per resoldre problemes específics sense haver de recórrer a l'elefantiàsic estat.
M'agrada molt aquesta iniciativa de l'ARFA! És una idea fantàstica. Una manera de trencar també, des del punt de vista moral, la distància que s'estableix entre la cura dels ancians en família o a la residència. L'ARFA afavoreix la via del mig, que sempre acaba sent la més racional i factible.
Quin goig poder parlar de vida social enmig de la batalla insomne de les nacions!
Una forta abraçada, Pep. Content d'haver-te retrobat.
17 de novembre 2019
El vel i la islamofòbia a França
El Lluís Uría comenta la manifestació de diumenge passat a França, contra la islamofòbia. I critica que no s'hi posi prou atenció, com va fer un polític, que va anar a Bruxelles a menjar frites i gofres ...
Té algunes frases contundents que caldria penjar arreu: "el suport popular al vel, més que pietat religiosa, reflecteix la pervivència d'una visió extremament conservadora sobre el paper de la dona i la seva subordinació a l'home".
Recorda que 28% dels musulmans francesos (que son 4 milions !) rebutgen els valors republicans, situen la religió per sobre de la llei civil, i mostren, diu, actituds autoritàries i secessionistes ...
Té algunes frases contundents que caldria penjar arreu: "el suport popular al vel, més que pietat religiosa, reflecteix la pervivència d'una visió extremament conservadora sobre el paper de la dona i la seva subordinació a l'home".
Recorda que 28% dels musulmans francesos (que son 4 milions !) rebutgen els valors republicans, situen la religió per sobre de la llei civil, i mostren, diu, actituds autoritàries i secessionistes ...
John Carlin alerta: la nova normalitat
Avui a LaVanguardia, com cada diumenge, John Carlin ens ajuda a pensar i comprendre el què està passant ...
Es van enfonsant els pilars morals sobre els quals recolza la democràcia ... i no passa res !
A les teles, especialment la seva TV3, en fan conyeta: jiji jaja, i així ajuden a desdramatitzar la crua realitat. Acceptem amb un somriure amarg el què hauria de ser una "furiosa indignació davant una cosa injusta o immoral". Where is the outrage, es pregunta Carlin ?
Es van enfonsant els pilars morals sobre els quals recolza la democràcia ... i no passa res !
A les teles, especialment la seva TV3, en fan conyeta: jiji jaja, i així ajuden a desdramatitzar la crua realitat. Acceptem amb un somriure amarg el què hauria de ser una "furiosa indignació davant una cosa injusta o immoral". Where is the outrage, es pregunta Carlin ?
16 de novembre 2019
Manipulació de la història hospitalària local pels missaires ?
Fa uns dies vaig suplicar a la Fundació Hospital que em donessin un exemplar del pompós llibre sobre l'Hospital de S Jaume i Sta Magdalena, argumentant els meus anys de colaboració activa i voluntària al Patronat de la Fundació. El vaig obtenir, l'he llegit, i ahir divendres vaig anar a la presentació a Can Palauet.
Hi ha algunes qüestions que caldria aclarir: qui vol aprofitar-se de tota l'operació "375 anys", per exemple, perquè no hi ha implicats els governants locals i professionals dels últims 40 anys ... El Manel Cusachs està acabant un llibre més rigorós i exhaustiu, sembla, que sortirà l'abril de 2020.
No sóc historiador: els meus comentaris es deriven de la lectura del llibre, i de la meva experiència de 3 anys com a membre del Patronat de la Fundació Hospital, entre gener de 2016 i març de 2019, en què vaig renunciar per desavinences amb la direcció de la Fundació i la poca utilitat del Patronat.
Hi ha dues qüestions que em preocupen: perquè es fa pivotar la història hospitalària local sobre la cessió d'unes cases per atendre pobres, que fa Mn Jaume Sala en el seu testament de 1644 ?, i perquè es magnifica tant el gest de Mn Jaume Sala ?.
Llegint dos capítols anònims del llibre (sobre l'assistencialitat medieval, p.19/31, i sobre Mossèn Jaume Sala, p.32/37), els meus comentaris són aquests:
1/ La història hospitalària de Mataró comença, de fet, el 1483. El govern municipal d'aleshores, molt actiu sembla, en les iniciatives de salut pública (fams, epidèmies, morberia, ...) construeix el primer hospital de la ciutat on ara hi ha l'Ajuntament, a la Riera, i l'anomena Hospital de Santa Magdalena.
El 1740, gairebé 100 anys després del llegat del 1644, s'inicien les obres del que serà l'Hospital de S Jaume i Sta Magdalena. Aquest segón hospital funcionarà com a tal fins el 1999, en que es traslladen els serveis al nou Hospital del Consorci Sanitari del Maresme. Gairebé 260 anys com a Hospital, no els 375. Després, l'Ajuntament va decidir que la Fundació Hospital continués com a administradora del vell edifici i d'altres locals i propietats, i realitzant activitats en l'àmbit socio-sanitari.
Les fites, segons el llibre, serien aquestes:
Per tant, posar tant d'ènfasi en el fet, en el gest, de 1644, és sospitós, i em fa pensar en altres finalitats.
2/ Qui era Mn Jaume Sala ? Fill d'un financer exportador de vins. Seguint "el mateix patró de la burgesia local que va fer gran la nostra ciutat", diu l'autor anònim del capítol sobre el llegat del "fundador", Mn Sala es dedicà activament als negocis i a les activitats financeres (participant intensament en nombroses operacions de crèdit als municipis veïns), i a la negociació i comercialització de vi, per via marítima.
Vivia en una casa de dos cossos, celler i horts (prou sumptuosa, diu l'historiador), al carrer anomenat avui de l'Hospital, i que va llegar a la ciutat "per remei i repòs de la seva ànima i dels seus pares i germans". Per si no fos suficient, va encarregar fer dues pintures dels sants (en una hi figura ell pregant ... p.32), i "fundà una missa perpètua quotidiana en sufragi d'ell i dels seus pares i germans ... i una llàntia davant l'altar major, que havia de cremar perpètuament ... i que havien de pagar els administradors de l'Hospital o els jurats de la vila" (p. 34).
En el seu testament, diu també que "vull y man" que la seva sepultura sia feta dins l'església de Sta Maria, sota l'orgue, i que li "sien fetes dir i celebrar mil misses resades, tot lo possible en altars privilegiats ..."
La meva impressió personal és que va llegar les 2 cases per a hospital de pobres sans y malalts, i va manar fundar milers de misses per a la seva ànima i les dels seus pares i germans (que pagarien els administradors o la ciutat), perquè estava molt inquiet, neguitós, preocupat ... pel què li podria reservar (el seu deu) en l'altre vida (pel seu comportament) ...
La pregunta que em faig és aquesta: perquè es magnifica tan el seu gest ? Potser perquè a Mataró hi ha molts missaires ... ?
En el darrer capítol històric del llibre, es diu que "la Fundació Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena i l'Hospital de Mataró vetllen per mantenir viu l'esperit de mossèn Sala" (p.94) ... Amén ?
_____________________
Aquesta iniciativa i el contingut del llibre confirmen les meves diferències amb els responsables del Patronat, especialment amb el seu director/gerent. Després de més de 3 anys com a membre actiu, vaig presentar la meva renúncia a l'Alcalde, el març de 2019.
Podeu veure la meva justificació [aquí].
08 de novembre 2019
Pintures de J. Solana
Endreçant el pis de la mare hem recuperat 4 quadres del pintor J. Solana.
No sabem qui és, i hem buscat via Google: n'hem trobat 6 mes, en cases de subhasta i a TodoColección.
Per si algú també en busca, els penjo aquí. Els marcats són els de la mare ...
No sabem qui és, i hem buscat via Google: n'hem trobat 6 mes, en cases de subhasta i a TodoColección.
Per si algú també en busca, els penjo aquí. Els marcats són els de la mare ...
03 de novembre 2019
27 de setembre 2019
Trump i el whistleblowers
Fa 10 anys que ja vaig fer una nota sobre els alertadors de disfuncions/corrupcions, mireu-la per aquí.
Ara torna a sortir la problemàtica per les denúncies sobre comportaments de Donald Trump.
Pour info, penjo aquí l'article de la Beatriz Muñoz a LaVanguardia d'avui 27 de setembre ...
Ara torna a sortir la problemàtica per les denúncies sobre comportaments de Donald Trump.
Pour info, penjo aquí l'article de la Beatriz Muñoz a LaVanguardia d'avui 27 de setembre ...
20 de juny 2019
Hospital de Mataró, 20 anys !
El 1999 es va inaugurar el nou Hospital, i es va constituir el Consorci Sanitari del Maresme per gestionar-lo. Ara fa 20 anys. Demà divendres 21 de juny hi ha convocat un acte de celebració, al que m'han convidat. Aquest és el programa previst:
Hem sembla una iniciativa interessant ... però incompleta. Hi hauria d'haver més gent convidada a parlar, els que més directa o indirectament van participar en la creació del Consorci i en la fusió dels equips de l'antic Hospital i de l'Aliança. Penso, per exemple, en els Teniente, Esperalba, Balanzó, l'alcalde de l'època, el Manel Mas, etc. També hagués estat bé convidar a dir-hi la seva els professionals i treballadors que hi eren i que encara hi són. De fet, en la celebració de la subsegüent creació de la (nova) Fundació Hospital, jo vaig proposar fer una cosa així, convidant els veritables protagonistes, però no ho vaig aconseguir.
Vaig ser president del Consell Rector de setembre 2004 a febrer 2006. Jo acabava de tornar de BXL, de la meva feina a la Comissió Europea. Havia estat 15 anys treballant en establir nous mètodes de planificació i avaluació de polítiques comunitàries, i en la Reforma de la Comissió, especialment el Llibre Blanc sobre Governança.
S'acabava de formar el primer tripartit, amb la signatura del Pacte del Tinell (12/2003), i hi va haver renovació de càrrecs. Em va trucar l'Esteve Terradas (regidor a l'Ajuntament), i vaig dir de seguida que sí ... però per fer feina útil, no per fer de florero formal. Havia llegit l'estudi sobre Consells Rectors fet pel Dr Josep A Rodríguez, a finals del 1999, basat en entrevistes a presidents de Consells Rectors, per l'Instit d'Estudis de la Salut. Els Presidents deia, amb molt de voluntarisme, intentàven donar a la gestió pública l’eficàcia de la gestió privada, malgrat el paper formal i protocolari dels Consells Rectors. I el Carles Manté m'havia explicat les idees estratègiques de la Consellera Geli, inspirada en les propostes del Joan Prats: promoure noves formes de governança, superar el burocratisme de l'ICS i evitar les derives gerencialistes ...
Vaig acceptar entusiasmat de poder-hi contribuir, de poder aplicar idees i experiències comunitàries a realitats concretes d'aquí. La Consellera va dir-me que estava encantada que un enginyer fos president del Consell Rector ! Mireu la petita nota als inicis d'aquest blog.
Vaig trobar moltes dificultats, reticències i resistències. Una o dues vegades vaig dir al Carles, màxim responsable al Departament, que millor deixar-ho, per no perturbar el funcionament d'aquella "nineta". L'estiu de 2005 va decidir canviar de Gerent, però les coses no varen millorar.
Malauradament, després d'uns intensos 18 mesos, l'experiència innovadora es van estroncar al febrer de 2006. Probablement per la pressió dels gerents, reaccionant a la pérdua de l'omni-potència, de la gairebé absoluta discrecionalitat en què podien prendre les decisions. I, probablement també, perque temien la dinàmica de cooperació entre presidents que jo havia suscitat. El Carles, hàbil estratega, va alegar que hi havia una disensió entre nosaltres, i que primer era l'eficàcia, i, després, la transparència. Jo vaig argumentar sense èxit, que la transparència és garantia d'eficàcia ! Vaig ser molt innocent, i molt/massa confiat ... com el pitroig !
Ho vaig explicar-ho en una nota en aquest blog: mireu-la aquí.
Algunes reaccions van compensar la frustració: les vaig penjar aquí.
04 de juny 2019
Segueixo parint parides ...
Acabo de "publicar" el quadernet sobre les meves originalitats i parides de fa més de 50 anys ... i segueixo imaginant coses, solucions.
Inspirat en els perfils de persones que el Vicenç em va fer, per la Campanya del Padró d'Habitants, el 1981, he fet aquests esboços de pagés que mostra productes ecològics de proximitat, per ajudar la meva filla !
Inspirat en els perfils de persones que el Vicenç em va fer, per la Campanya del Padró d'Habitants, el 1981, he fet aquests esboços de pagés que mostra productes ecològics de proximitat, per ajudar la meva filla !
02 de juny 2019
Màquines de tren a Quart i St Feliu de Guíxols
Segueixo acumulant arguments per recuperar la dignitat "trenera" de Mataró.
Aquest dissabte primer de juny vàrem anar a Quart i a Sant Feliu de Guíxols, per veure "monuments" o actuacions relacionades amb el carrilet que va unir Girona i Guíxols, entre 1892 i 1969.
Primer, a Quart. Al costat de l'antiga estació del carrilet, i ara part de la via verda, hi ha una digna i senzilla reproducció a escala 1/2, sembla, simple, no funcional, però que mostra ben bé com era la màquina. És el resultat del treball de Ramon Moliné, ex-fogoner de Renfe i ferrer de Quart, el 1982, fa 37 anys.
Baixant cap a Guíxols, des de la carretera es veu una silueta plana del carrilet, que permet imaginar com es veia al seu pas enmig dels camps.
A Guíxols, comencem pel Parc del Carrilet, davant l'antiga Estació. El Grup immobiliari Tarradellas, el 2004, va finançar, construir i donar la reforma de la plaça, incloent-hi una "escultura" que permet recordar les grans formes de la màquina del carrilet, i serveix per jugar-hi els nens a la sortida de l'Escola.
Després, anem a l'antic tinglado , que servia per descarregar mercaderies del tren als vaixells, i viceversa. Ara és un simpàtic museu/restaurant que guarda a l'interior la màquina de tren i un antic vagó de passatgers. En realitat és doncs un negoci rendible que valoritza patrimoni, que fa pedagogia de la història del carrilet, amb fotos enormes penjades del sostre. Potser massa, posat's a criticar.
El projecte és el resultat d'una acció conjunta entre el Museu de Sant Feliu de Guíxols i l’Associació d’Amics del Ferrocarril de les Comarques Gironines (ASEFEGI).
Tota una lliçó !
Aquest dissabte primer de juny vàrem anar a Quart i a Sant Feliu de Guíxols, per veure "monuments" o actuacions relacionades amb el carrilet que va unir Girona i Guíxols, entre 1892 i 1969.
Primer, a Quart. Al costat de l'antiga estació del carrilet, i ara part de la via verda, hi ha una digna i senzilla reproducció a escala 1/2, sembla, simple, no funcional, però que mostra ben bé com era la màquina. És el resultat del treball de Ramon Moliné, ex-fogoner de Renfe i ferrer de Quart, el 1982, fa 37 anys.
Baixant cap a Guíxols, des de la carretera es veu una silueta plana del carrilet, que permet imaginar com es veia al seu pas enmig dels camps.
A Guíxols, comencem pel Parc del Carrilet, davant l'antiga Estació. El Grup immobiliari Tarradellas, el 2004, va finançar, construir i donar la reforma de la plaça, incloent-hi una "escultura" que permet recordar les grans formes de la màquina del carrilet, i serveix per jugar-hi els nens a la sortida de l'Escola.
Després, anem a l'antic tinglado , que servia per descarregar mercaderies del tren als vaixells, i viceversa. Ara és un simpàtic museu/restaurant que guarda a l'interior la màquina de tren i un antic vagó de passatgers. En realitat és doncs un negoci rendible que valoritza patrimoni, que fa pedagogia de la història del carrilet, amb fotos enormes penjades del sostre. Potser massa, posat's a criticar.
El projecte és el resultat d'una acció conjunta entre el Museu de Sant Feliu de Guíxols i l’Associació d’Amics del Ferrocarril de les Comarques Gironines (ASEFEGI).
Tota una lliçó !
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
