El Pere, ballant al Teatre Romea !

La notícia, a El Periódico del 14:





... i després, el TELENOTÍCIES/MIGDIA del dia 31 d'agost explica el muntatge sobre el Somorrostro [video]



(Heu de fer arrencar el video, i portar el cursor fins el minut 53' 20",
després de la de la mort del ciclista Laurent Fignon ...)

Simpàtica descoberta a BEAUNE: la JOSEPHA !

Tornant de München, parada a Beaune, que ja coneixiem: petita ciutat del vi, capital de la Bourgogne.

Buscant sopar, vàrem trobar aquestes simpàtiques noietes a una galeria d'art.

Amb el Google descobrim que les fa la Josepha, i que en fa centenars !
Val la pena mirar la seva web !











Només mirar !
He demanat el preu, i una d'aquestes noietes de tamany natural es ven per uns 25.000 euros + IVA !

Aterrant al nostre (trist i dissortat) país …

Llegueixo avui a La Vanguardia una entrevista curta a la Laia Bonet (38 anys), que sona com a número 2 de les llistes socialistes per les properes eleccions. De l'entrevista i del CV a internet, simplificant, es dedueix que fa estudis fins el 99, que fa tasques docents i de recerca universitària fins el 2004 (32 anys), en que s'afilia al PSC i entra directament a l'executiva del partit a Valls.

Professionalment, resumint, des de l'entrada en política el 2004, en aquests darrers 6 anys, ha estat:
- 2 anys assessora del Grup Parlamentari Socialista,
- 6 mesos assessora del Conseller de Governació,
- 20 dies adjunta a la Secretaria General del Departament de Presidència,
- 4 mesos responsable de suport tècnic al Departament de Presidència,
- i 3 anys fins ara (des d'abril 2007), Secretaria del Govern !

L'entrevistador la presenta com la cara visible de la renovació interna del PSC.

Algunes respostes significatives:
- Eso del alma catalanista del PSC a los de mi generación nos parece un discurso anacrónico. El catalanismo no pertenece a una facción del partido, sino a todo el PSC. Si este debate sobre las supuestas dos almas tuvo sentido fue quizá hace mucho tiempo ...

- Lo importante es que tenemos un líder y un proyecto claro ... Los números y las obras del gobierno de Montilla están ahí y son incuestionables. El PSC quiere seguir impulsando el catalanismo social ...

- Actualmente los 25 diputados del PSC en el Congreso tienen voz propia y hacen lo que la ejecutiva del partido considera oportuno. Esos 25 diputados son la voz del PSC en Madrid. ¿Votar contra el PSOE es la manera de defender nuestra catalanidad? ...

- No puedo pensar en pactar con CiU porque no sé cuál es su proyecto. No sé si quieren la independencia de Catalunya o no, si quieren buscar el apoyo del PP o no ... CiU con sus votos hizo a Aznar presidente ... Hay demasiados interrogantes en torno a la figura de Artur Mas ...

- (coneix la data de les eleccions ?) No (risas). Sólo la sabe el president Montilla, y es bueno que sea así.

Probablement és una persona treballadora, brillant, amb matrícules, i una excellent administradora a l'administració. Però per representar a tot un colectiu social, jo preferiria algú amb més experiència a la vida real. Si això és la renovació, què voleu que us digui: no ho veig massa clar ...

Un article a El País de diumenge 15, sobre l'allunyament dels intelectuals del PSC, aporta més elements sobre l'estat de les seves "ànimes":

- Ramoneda diu que "El PSC está sufriendo una grave crisis que le está alejando de su electorado y de los intelectuales, que le reprochan no tener proyecto de futuro más allá de la gestión diaria y de no haber dado con el punto de firmeza en sus relaciones con el PSOE … Le han quitado el alma al partido. Y cuando se la quitas, se desinfla. Parece que se dedica a la gestión de las cosas y la política es más que eso … los socialistas, tras la elaborada complicación del Estatuto, se han quedado sin discurso … Hace demasiado tiempo que actúa pero no piensa. Es una versión muy radical del pragmatismo" ...

- Xavier Rubert de Ventós " … sostiene que el PSC es casi otro partido … El PSC tenía un corazón dividido en dos familias, una venía de la inmigración del cinturón y otra de la burguesía de izquierdas. Esto funcionó un tiempo y era un producto resultón, pero ya se acabó … el PSOE acabará absorbiendo al PSC, al que casi considera una “franquicia” … O tal vez se genere una ficción útil de unión electoral".

Aquest allunyament d'intelectuals o de la "burgesia d'esquerres" es complementa amb el desencís de gent de classe mitga o de professionals, dels militants clàssics per la democràcia, les llibertats, el progrés, de la gent motivada, emprenedora, militant, compromesa, desinteressada, … que no suporta la lògica de funcionament intern del PSC (i d'altres partits).

Ho explica també avui, a La Vanguardia, l'Antoni Puigverd:
"… en la sociedad catalana la meritocracia está de capa caída. Los mejores tienen con frecuencia el paso bloqueado. No es el mérito o la capacidad lo que determina el acceso a un empleo interesante o de responsabilidad, sino el interés del partido, casta, gremio, parentela o red clientelar."
"… Gregarismo, endogamia, nepotismo, concesiones arbitrarias e información privilegiada caracterizan este nuevo feudalismo que asfixia con corsé de hierro las carnes de la sociedad. Este vicio estructural impide a los mejores ocupar el puesto en el que se les necesitaría; impone el pariente o amigo en el lugar del más apto, sitúa la sumisión por encima de la aptitud y al forofo por encima del sabio." (... o del capaç, del competent, del responsable, del rigorós, de l'honest, ... afegeixo jo !)

Tecnologia i professionalitat alemanes …

Confirmant els tòpics sobre els alemanys (la feina ben feta, el disseny inteligent, eficient, de les coses …), penjo algunes notes i imatges per la memòria.

La nota, per confirmar el què ja vèiem des de BXL: a les cadenes de TV alemanes, la probabilitat de que fent zapping vegis programes sobre treball i tecnologia és altíssima. Molt més que la de trovar brossa i conyeta en les catalanes o espanyoles !

I les imatges:
- un cuiner extraordinari al resto Nordsee, de la Viktualienplatz …

- l'indicador funcional al confessionari d'una església,
al centre de Munich, indicant disponibilitat, llengües i horaris :











- algunes peces vistes a la Pinakothek der moderne
(hi ha la "alt", l'antiga, la "neue", la nova … i la moderna !):




- la màquina Programma 101, d'Olivetti, que jo utilitzava el 1971 a la Comissió Mixta de Coordinació Estadística (amb els Vegara, Obiols, Flos, Casco, Brunet, …). Es podia programar amb unes instruccions complexes, i guardava informació en targetes magnètiques. Un dia que la vaig deixar treballant sola fent un carrerer de Barcelona, els companys es van intrigar i em varen buscar preocupats …

La guardo encara al traster !












- el primer ordinador portàtil, l'M21, que Olivetti em va facilitar quan treballava al Ministeri d'Indústria a Madrid, el 1985.

Només pesava 14 quilos, i el podia portar els caps de setmana, al pont aeri, cap a casa a Mataró per acabar alguna feina pendent. No recordo si tenia un disc dur, i utilitzava disquets "floppy" per guardar informació i programes. L'estiu el portava a Clarà, i la Maria hi feia els seus primers treballs !
















- la màquina d'escriure IBM Selectric,
que el meu pare adorava
(ens en va regalar una a cada fill ...),
i que imprimia amb unes boles intercanviables. Guardo la màquina i les boles !








El 1979 hi vaig fer tots els treballs per a la Fundació Friedrich Ebert, després que el Luigi trenqués la meva carrera a la UGT …

En descàrrega dels "polítics" ...

És fàcil criticar els polítics, i sovint amb raó !
El Forges se'n en fot ...

... però l'Antoni Puigverd (LV del 7.08) fa un toc d'atenció: no és fàcil "fer política" si tothom vol viure a la seva peixera ... si els ciutadans són "intemperants" (si no són moderats, mesurats, en el seu comportament), si són incapaços de fer-se càrrec de la complexitat de la vida social, especialment en temps de crisi !

Tot i que la ciutadania és així, diu, perquè ha estat malcriada, esperant el "mundo de colorines" que els hi han promés !

(cliqueu la columna per ampliar-la i llegir-la !)

Retorn a München, l'agost de 2010

Varem ser-hi el 1982, 10 anys després dels jocs olímpics. Ara, el 2010, 28 anys després, les carpes transparents segueixen acollint càlidament, majestuosament, activitats esportives i festives. És un plaer passejar pels camins i turonets, veient les estructures transparents que cobreixen l'estadi, la piscina i la gran sala d'esports.











Teníem l'hotel a la mateixa vila olímpica i varem anar-hi passejant, passant abans per les espectaculars instalacions de BMW ... constatant canvis significatius: l'antic museu situava la història de les màquines en el seu context social, econòmic, polític. Tenim encara un magnífic poster.



Ara, l'edifici principal té per finalitat "épater" el personal, fomentar l'imatge de luxe de la marca.

El museu renovat és un cant al disseny, la potència, la velocitat, la competitivitat: rés del que s'ensenyava abans. Només fets, no paraules (!), tret d'alguna pinzellada per deixar veure, de lluny, per nostàlgia tecnològica, algun taller de fabricació dels anys '20.




Una tarda, per casualitat, varem trobar-nos a la plaça on els nazis feien les seves concentracions. La Königsplatz, la plaça del Rey. Impressiona. Només un petit cartell, en un raconet, explica que la vergonya ha impedit, fins ara, fer-hi altra cosa que escombrar-la de tant en tant …

A l'antiga seu del partit nacional-socialista (a la dreta de la imatge aèria) és previst construir-hi un centre de documentació per la memòria i l'aprenentatge crític d'aquella terrible experiència ...

Més elements pel MATARÓ MARÍTIM

Fa unes setmanes varem fer un sopar amb amics participants al procés de reflexió impulsat per l'Ajuntament. Pensava que podríem anar una mica més enllà de les reflexions centrades gairebé exclusivament en les oportunitats de negoci o en les clàssiques orientades a la formació. Però no hi va haver reaccions favorables a les meves propostes: potser massa tímides o poc explicades. Tinc intuïcions, però no soc un expert en el tema.

Sortosament, hi ha experts que insisteixen en els canvis socials i culturals que convindria adoptar, considerant les problemàtiques i les perspectives que les crisis anuncien. L'article del Manuel Castells a La Vanguardia d'avui n'és un bon exemple (caldria fer un petit fulletó amb els 10 o 12 articles més representatius que ha publicat a La Vanguardia sobre aquests temes ! )

Castells cita exemples d'experiències i recerques sobre la mesura de la felicitat, del benestar/benviure, per anar més enllà de la simple dimensió monetària, que és la opció més senzilla … i la que més interessa els qui només pensen en els diners !

Proposa dos temes interessants que poden contribuir a la felicitat de la gent: la sociabilitat i l'adaptabilitat.

Des de la perspectiva que m'interessa, és a dir, quines iniciatives públiques (municipals/comarcals) podríem pensar per impulsar el benestar/benviure (la felicitat) dels mataronins i maresmencs, aprofitant millor la nostra riquesa marítima, l'article del Castells podria ser-nos útil.

Es tractaria de plantejar, complementàriament a d'altres, les possibilitats de prendre iniciatives polítiques per afavorir concretament aquesta sociabilitat (més relacions, més xarxes, més activitats colectives, més implicació ciutadana en projectes …) i l'adaptabilitat (més pedagogia, més informació, més exemplaritat, … ).

Són dues pistes que caldria explorar. Llegiu l'article, val la pena !

I si encara teniu un moment, ara que és temps de vacances, podeu llegir també l'article del sarcàstic Gregorio Morán (Atreverse a decir no), que parla, de fet, també, dels diners i de la felicitat. Una de les moltes frases provocadores: "La enseñanza no está pensada para aprender a vivir, sino para proporcionarte una manera de ganar el dinero suficiente para que puedas vivir ..."

Simpàtic Forges: toros i burros

Avui, a El País:
Resultat d'un procés escrupulosament democràtic, exemplar: una Iniciativa Legislativa Popular !


... i el "corolario" del dimarts 3:

Sobre sindicalisme ...

... sobre història i perspectives.

És un article que em sembla gairebé definitiu per entendre la situació al nostre país i les perspectives més aviat negres, malauradament. Val la pena llegir-lo dues vegades, sobretot les consideracions finals !

(cliqueu a sobre per ampliar-lo ...)

Per la "petita història", recordar que la meva etapa de sindicalista es va acabar, malauradament, el juny del 1979, quan el Luigi va decidir que ja n'hi havia prou de contestataris a la UGT catalana, i que la nostra feina de suport tècnic i econòmic als sindicalistes podia deixar en evidència les seves pràctiques directives i fer trontollar els xollos que imaginava pel seu futur immediat.

Dos petits records: el meu carnet i la "credencial" per participar en el XXXI Congrés "confederal" de 1978 !

Postals religioses d'estiu …

Les tradicions religioses segueixen presents i els funcionaris intermediaris dels hipotètics deus segueixen tirant de la rifeta … Alguns amics em diu que, tranquil, que poc a poc això s'acaba. Sembla que esperin una mort natural, com va passar amb la dictadura franquista. Com sovint, preval la tàctica sobre l'estratègia: no fos cas que parlant clar i intentant fer avançar les mentalitats perdéssim alguns vots ...

Cada cop em costa més debatre a aquest nivell de gestos i de posicionaments utilitaristes a curt termini. Com no hi han principis diferenciadors, al final tot és "política", és a dir equilibris formals per no molestar ningú. I la gent perd els referents necessaris i desconfia dels "polítics", que són vistos com a experts mestres del dribbling intelectual interessat, partidista. Amb la mica de voluntarisme romàntic, utòpic, que encara em queda, he escrit quatre ratlles sobre la qüestió. Sense esperança, però per coherència.

Per no caure en aquests debats excessivament tacticistes que només interessen als compradors de vots, em sembla que el què ens hauria d'interessar als qui voldríem empènyer endavant els nostres conciutadans, és clarificar els objectius finals i les estratègies més adequades per aconseguir-los.

Amb els conservadors, reaccionaris davant del progrés colectiu, partidaris de l'individualisme selvàtic, no cal perdre-hi el temps: només treure'ls-hi la careta.

Però amb els qui es declaren "progressistes", cal veure quin model de persona, de ciutadà, i de societat persegueixen efectivament: volen productors-consumidors-votants fidels i conformats, o persones conscients, analítiques, autònomes, responsables, implicades, solidàries ... lliures ? Es dediquen, de fet, a comprar vots, a generar fidelitats i adhesions a la seva marca política, amb mesures simplement paliatives, compensatòries, caritatives ... o intenten imaginar, impulsar iniciatives o polítiques per fer progressar realment la humanitat, és a dir,

- per afavorir l'empowerment dels ciutadans, és a dir, que tinguin més coneixements i capacitats, més inteligència per evitar dependències i submissions, més valor per reaccionar a pràctiques i tradicions de manipulació religioses, sectàries o polítiques, per deixar enrere, per superar, supersticions, pors i creences irracionals;

- per facilitar que les persones siguin més conscients, autònomes, i responsables davant les problemàtiques personals, socials, econòmiques, culturals, ... i poder orientar lliurement la seva vida;

- per promoure valors i actituds de tolerància, de respecte, de convivència, de cooperació, d'implicació cívica voluntarista i solidària.

Dit això, les postals, sense comentaris específics: ... a la missa de "les santes" a Mataró ...



- a Santiago, el rey d'un Estat que es declara laic (o només a-confessional ?) ...


- els islamistes resant a Lleida, on l'amic Àngel Ros actúa, sembla, dignament ! (portada de La Vanguardia del dissabte 24 de juliol)



- i els dirigents de la Unió Europea rebent els dirigents d'esglèsies i organitzacions religioses, el 17.07.2010: veieu les referències oficials del BEPA (Bureau of European Policy Advisers), que les justifiquen.

La petita navegació tranquila ...

... un bon exemple d'innovació.

En el grup de reflexió sobre el futur Mataró Marítim, jo predicava desenvolupar la petita navegació tranquila per popularitzar l'esbarjo de mar buscant opcions senzilles, funcionals, pràctiques, a l'abast de la majoria, especialment de determinats colectius: famílies, sèniors, ...

Com passa sovint amb les idees innovadores, no ho vaig aconseguir ...

Però la intuïció era bona: només cal navegar amb el Google per internet.

La darrera troballa, un kayak a trossos dissenyat per suecs !

Més senzill, impossible. Més inteligent, tampoc, encara que no té gens de TICs. I el preu assequible, considerant que, de fet, tens un kayak senzill o doble, que pots transportar amb facilitat, moure'l amb una mà, pujar-lo amb ascensor si cal, i guardar-lo amb facilitat.

Que no perdèssim la fe ni l'esperança !

Escapada al coll de Parpers en bici:
- els 3 quilòmetres de pujada en 25 minuts ...
- la baixada, en 5 minutets.
I cap a Dosrius a esmorzar, com vol la tradició dels ciclistes fondistes.

En arribar, una paradeta amb cors inflats del PSC, i una simpàtica militant ens ofereix un testet amb llavors ... perquè seguim creient. No diu en què, però defensa l'honorabilitat de la majoria dels polítics. Hi estic d'acord. Però, a la paradeta, cap document, cap explicació, cap element per convèncer: el principal és ... seguir creient !

Li he explicat les meves batalletes de sociata dels anys '70 i ella m'ha confessat la seva implicació (familiar) amb la causa.

Cada cop em semblen més evidents les similituds entre les actuacions pastorals que practiquen alguns dirigents del PSC i les dels bisbes de l'esglesia catòlica: bienaventurados los pobres de espíritu ... bienaventurados los mansos ... porque ellos votarán socialista !

Integrar ciutadans per l'autogestió política ...

El Periódico de divendres 23 publica una enquesta interessant sobre les posicions dels ciutadans catalans respecte de l'autonomia, l'autogovern, la independència. Probablement es pugui millorar la metodologia de l'enquesta: per exemple, oferint, com a opció, la possibilitat d'anar enrere. És a dir, de comptar els qui pensen que, en el fons, el què caldria és desfer la "deriva" autonòmica que complica les decisions, genera burocràcia i té uns costos excessius … (el Baròmetre de juliol diu que aquests serien només el 3'4 % ! )

Però els resultats, arrodonits i redibuixats, poden ser útils per fer la necessària foto de Catalunya després de la tempesta: 30 / 50 / 20 !



(El baròmetre del CIS de juliol'10 diu que, a Espanya, la foto és aquesta:






Segons el darrer baròmetre del CEO disponible (abril 2010), les posicions eren aquestes (caldrà esperar els resultats del baròmetre després de la sentència !) (Doncs el baròmetre de juliol diu que el 45% conservador o reaccionari ha baixat al 32'5% !)

Ara caldria mesurar altres dimensions del problema. Per exemple:
- quins valors tenen els ciutadans que opten per cadascuna de les opcions,
- quines situacions econòmiques, laborals, professionals, socials es donen,
- quins interessos conscients tenen cada grup de ciutadans,
- què és el què els motiva realment i condiciona les seves decisions,
- quins sentiments, quines cultures i tradicions,
- quines dinàmiques de pertinença grupals, quins fenòmens identitaris,
- etc.

És a partir d'aquestes realitats, tenint en compte aquestes dimensions complexes dels interessos i motivacions dels ciutadans, que cal definir les opcions polítiques possibles de governança.

La primera tasca dels estrategues dels partits i de les organitzacions socials, seria explicar millor, encara, més concretament, més comprensiblement, als ciutadans concernits (els qui viuen i treballen a Catalunya …), les diverses formes d'arquitectura político-institucional, i, sobretot, els seus avantatges i inconvenients.

Malauradament, molts dels qui volen més autogovern i els qui pensen en una futura independència, el primer que fan és criticar els altres més moderats, més conformats, i acusar-los de ser poc catalans, de ser depenents de Madrid.

Els qui volen més autogovern, per sobre del teatre politiquero, dels gestos i dels símbols, més enllà del mercadeig sensibler i sentimentalista dels vots, haurien de pensar en objectius i estratègies integradores, aglutinadores, per sumar nous addictes a les seves opcions.

Aquests radicals autonomistes/independentistes haurien de pensar que només creant un "rapport de forces" favorable hi hauran possibilitats reals d'avançar pel seu camí. Per tant, els seus objectius haurien de ser convèncer els indecisos, els conformats, els tebis, … amb arguments efectius dels avantatges de les seves opcions. L'objectiu hauria de ser sumar ciutadans als projectes per aprofundir continuadament, radicalment, l'autogovern ... construir catalanitat !

Com fer-ho ? Quina estratègia respecte d'aquests altres ciutadans, aliats necessaris, indispensables, per conformar majories decidides a optar democràticament per més poder de decisió, per més capacitat autònoma de gestió ?

La pitjor és la confrontació electoralista que desqualifica i menysprea els qui no ho veuen tan clar. El pitjor és començar a fer batalles internes, quan els "enemics", els oponents reals, les resistències, són, bàsicament, a fora …

Cridar ben alt i ben fort independència suma ciutadans cap a opcions més autogestionàries ? Serveix per aconseguir més recolzament cívic militant per millors formes d'autogovern ? La gent socialista que promou "un nou cicle" ha elaborat un manifest molt interessant: cal llegir-lo detingudament !

Recupero l'article del Joan Majó a El País del 14.07: com sempre, precís, concret, clar !

Consideracions sobre la "unitat" ...

En Manel penja una nota interessant al seu diari per denunciar proclames (hipòcrites ?) sobre la pretesa unitat dels partits catalans.

Em sembla interessant i aclaridora, i denuncia el joc mediàtic de La Vanguardia i tot el què hi ha al darrera.

Jo li vaig enviar un petit comentari:
Manel, tens tota la raó en aquests comentaris !
Cal diferenciar la unitat dels "figurants", de la unitat dels ciutadans !

Tendim a analitzar la realitat en funció dels actors de la comèdia política, i no en funció de les posicions, dels interessos, dels sentiments dels ciutadans de Catalunya.

La unitat real per la que cal treballar és la unitat entorn d'un projecte concret, clar, comprensible, assumible i assumit de país, de Catalunya ... no de Polònia !

I ell em va respondre:
El meu gran dubte és sí en societats obertes i actuals por haver-hi un sol projecte col•lectiu. Quin projecte puc bastir amb el que van a la seva, amb els que passen, amb els que ja els està bé, amb els que volen canvis, amb els que van a fotre i amb els que van a fotre’m, amb els que creuen amb Déu i amb els que no hi creuen, amb els que pensen que tenim característiques pròpies i amb els que no hi creiem?

Avui, més enllà d’estar d’acord amb un marc de convivència per què tothom pugui dir-hi la seva respectuosament i sent respectat, en unes regles de com viure i participar, no crec pas que hi hagi cap unitat possible. La democràcia i la seva acceptació. El projecte ha de ser el que surti del debat i la convivència democràtica, no el que alguna part imposi a les altres.

La democràcia es la millor forma coneguda, per ara, de resoldre els diferents punts de vista i actuar que moltes vegades, quasi bé sempre, són enfrontats. Jo tinc el meu projecte, el socialista, que intentaré que hi hagi el més gran nombre de gent que el segueixi, però sense pretendre ni que sigui l’únic ni que sigui absolut, fins i tot ni somniar en la nostre societat rica -relativament en recursos, coneixements i comportaments- que sigui amplament majoritari.

Bé, me’n vaig a predicar, és la meva feina. Com tu em dius, per això em paguen.

Jo li he replicat amb aquestes consideracions:
Manel, lògicament comparteixo les teves consideracions sobre la democràcia i la diversitat de perspectives i projectes !

Però hi ha, en la democràcia, diferents vivències: la dels qui en tenen (i practiquen) una concepció radicalment democràtica, oberta, respectuosa i tolerant, i la dels qui l'accepten com a formes que cal suportar i que fan totes les trampes possibles per defensar els seus interessos ...

Fixat aquest marc, entre els qui treballen honestament pel país, amb projectes diversos, hi ha (hi hauria d'haver ...) la responsabilitat i la capacitat de pactar, de consensuar, de concertar, de cooperar en projectes de país assumibles per la més àmplia majoria ... possible.

De fet, el projecte de Unió Europea és un bon exemple de projecte que neix d'aquesta convicció: treballar junts per viure millor. Amb totes les diferències d'interessos, però aprofitant totes les sinèrgies possibles.

Però això exigeix visions, voluntats, competències i capacitats que no són massa valorades en els processos de selecció dels responsables dels partits (i dels governs) que coneixem ...

Petit exemple d'aquestes actituds: la proposta d'un petit "dirigent" (membre de la penya de gestors municipals barcelonins ...), en arribar al procés de reorientació del PCproEuropa cap a la futura Secretaria per a la Unió Europea: hem de protegir l'Anna Terrón ! ... quan jo proposava concertar un programa de suport als Ajuntaments amb les 4 Diputacions. Preferia el "nosaltres sols" als esforços, a les dificultats i a les exigències de rigor i de coherència programàtica ...

Des de les petites mediocritats i personalismes interessats, és molt difícil imaginar projectes compartits que necessiten confiança dels ciutadans, honestedat, capacitats i credibilitat.