Molts més del què podiem pensar !!!

Jornada extraordinària, històrica !

Tindria moltes coses a dir, a comentar, però he preferit retallar i penjar les idees que han publicat alguns dels meus principals referents ideològics, a La Vanguardia i El País d'avui diumenge:
(cliqueu-hi a sobre per llegir millor ...)

A manifestar-nos ! ... que ja n'hi ha prou !

Jo hi aniré, una mica cansat, amb la motxilla plena de qüestions, de consideracions, de contradiccions ...
però vull anar-hi per manifestar la meva indignació
contra la mesquinesa i la ignomínia dels populistes manipuladors de sentiments,
contra la manca de respecte i de comprensió de les nostres maneres de fer,
contra els gitanos que ens regategen recursos,
contra els qui tenen por de l'autonomia i la diversitat,
contra els reaccionaris que bloquegen el camí amb sentències legalistes, formalistes, confusionàries, conscientment provocadores de més confrontacions inútils,
contra els mediocres, els cofois ignorants, els intolerants,
contra els qui es diuen progressistes i són incompetents per imaginar maneres més amicals de convivència i de cooperació.




L'Antoni Puigverd, a La Vanguardia de dilluns 5, considerava que "Mientras una aplastante mayoría de españoles de matriz castellana no soporta la excepción a su regla, los de matriz catalana creen que la pedagogía de la diferencia es imposible, que no sirve de nada ..."

Jo vaig començar a fer pedagogia a la UGT "confederal", a Madrid, el 1976, de la mà del Xavier Guitart i del Joaquín Almúnia. Després, més implicat, els anys '80, des del Ministeri d'Indústria seguint el Joan Majó a Madrid. No ha servit de gaire: no és una qüestió de idees, només, a la base hi ha els interessos, les pors, la incultura (excuseu).

Tant de bo siguem capaços ...
- de respectar-nos, també, entre nosaltres,
- d'entendre les nostres diversitats i interessos,
- d'imaginar processos compartits cap a objectius comuns solidaris
- de construir i concertar estratègies efectives,
amb inteligència i astúcia, sense innocència, amb contundència, radicals, enfront d'un poder polític central sord i avassallador.

Construïm catalanitat, si us plau !!!
Endavant !!!

Ah, Europa ...

L'amic Lluís Bassets escriu a El País d'ahir (8.07.10) una reflexió molt interessant sobre la visió anglesa de la Unió Europea, que comparteixo.

Especialment pel que fa referència a la Commonwealth, que jo sempre he recordat !

No calen comentaris, el Lluís ho explica clar i precís: mireu què diu al darrer paràgraf:
Es la culminación de una gran maniobra estratégica que, en propiedad ...

- empezó con el ingreso de Reino Unido en 1972, de la mano de un gobierno conservador,

- culminó con la dilución de la UE en el actual club de 27 miembros ...

- y encuentra su remate florido en una política exterior que sencillamente ignora y prescinde de un proyecto de unificación europea que da por liquidado ...

La tradicional visita a BXL !

Per descansar, respirar "verdura", prendre el pols a la Comissió, veure bons amics, … i menjar musclos ! (del 21 al 27 de juny ...)

Parant a METZ, per veure la darrera i probablement última gran construcció "pour épater le personnel": la delegació del Pompidou parisenc. Prima l'espectacularitat (com el Guggenheim a Bilbao …), per sobre de la funcionalitat i dels continguts. És com una nova catedral, que és bonic de veure, de passejar-hi … encara que la utilitat sigui relativa i discutible.














A la Comissió, mals vents. Es noten les conseqüències del ralentí del procés de consolidació del projecte, trasbalsat per l'ampliació i la crisi. Excepte les mesures estrictament defensives en l'àmbit econòmic, no sembla haver-hi ha massa entusiasme per les polítiques clàssiques de recerca, educació, medi ambient … I per les més volgudes, les més esperades, les polítiques de cohesió, estan molt contestades i amenaçades de regressió.

De què han servit més de 20 anys de fons estructurals ? No es pensa en el què hagués passat sense aquests fons. Però la realitat és que els contribuents nets no volen o no poden seguir amb un esforç tant important de solidaritat en aquests moments en què prima el "sálvese quien pueda" ... La semestral Spanish Presidency of the Council of the EU, amb moltes penes i poca gloria.

Internament això es tradueix en una falta de trempera europea, en manca d'objectius i de lideratge, en desgana generalitzada, en conservadorisme poruc, en l'augment d'influència dels formalistes i dels auditors. Espanya, com sovint, malgrat els discursos, gestionant molt malament l'ús dels fons estructurals (Corbacho, Mavi Rojo, ...).

A BXL, que viu del funcionariat, no em va semblar que es notés massa la crisi que diuen que patim. Els amics, acollidors, contents de reveure'ns. Filigranes, al seu lloc. El nou museu Magrite, interessant. El chalet Robinson, restaurat i operatiu el transbordador. El nostre piset, a punt d'estrenar tramvia. Els parcs, magnífics com sempre ... quan fa sol. L'hotel Pantone, suggerit per la Maria, simpàtic i original. El viatge, amb la nova furgoneta (una mica tractor ...), perfecte: plena de trastos i tirant com un cavall amb ganes.

Mataró no decideix: s'entrena, practica

Finalment, he anat a "votar", a donar la meva opinió.

Em sembla una iniciativa respectable, que sembla mobilitzar a molta gent entusiasta i ilusionada. I tècnicament ben organitzada. Però hi ha algunes coses que no m'agraden. No vull fer una anàlisi política rigorosa, només donar alguns elements de reflexió.

La primera, això no és un referèndum: és un assaig imaginatiu del què podria ser.

La segona, no decidim rés: és una operació per comptar independentistes.

La tercera, un enfoc massa clàssic dels referèndums: només pots dir si o no. Tenint en compte les energies i els esforços esmerçats, perquè no pensar, per exemple, en quatre o cinc qüestions sobre la problemàtica i donar més expressivitat, més opinió als ciutadans ? Els problemes socials, colectius, mai són de blanc o negre ...

Perquè no s'explica amb claredat, amb transparència ? Si hi ha consens en què cal una altre manera de fer política, mostrem-la també, practiquem-la, entrenem-nos. Diguem-ho sense por: no és un referèndum, és una consulta informal, és un exercici colectiu de simulació del què podria ser, té interès democràtic, que serveix d'entrenament polític a molts joves (o de reinserció política de molts desencisats ...), que pot servir per comptar la disposició independentista, ... hi ha moltes justificacions possibles, legítimes i respectables.

Sobretot davant de les derives fascistoides de molts mitjans espanyolistes.

Em va agradar far temps la proposta d'un profe d'ESADE: necessitem construir catalanitat !

Si volem més autonomia, si volem ser un Estat, necessitem conviccions majoritàries (no simpaties emotives o testimonials), necessitem voluntats fermes, i, sobretot, necessitem capacitats estratègiques efectives de lluita democràtica contra els nacionalistes hispànics.

Sobretot, que no fem el ridícul, que no perdem credibilitat, que no se'ns en fotin.

Recordo aquest Informe del Ministeri anglès de Justícia, en el que hi han suggeriments per millorar la democràcia representativa i afavorir l'engagement ciutadà amb nous mecanismes participatius. Val la pena fullejar-lo, és suggeridor ...





[ AFEGIT ]

Considerant que es podia participar a les Consultes a partir de tenir 16 anys, s'ha d'afegir uns 270.000 joves (estimats) de 16 i 17 anys al Cens Electoral de 2010, és a dir, que el Cens de votants per a les Consultes era 5.633.000 persones.

Per tant, els 4.674.000 empadronats i cridats a consulta eren el 83% del total d'empadronats a Catalunya majors de 16 anys.

Varen anar a votar 884.508 ciutadans, un 19%, 1 de cada 5 dels que ho podia fer.

La gran majoria, un 92%, es varen manifestar d'acord en que Catalunya esdevingui un estat de dret independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea.

Una mica més de 800 mil.

La claudicació laietana ...

Foto històrica de la claudicació, celebrant l'originalitat d'abandonar visions de país i d'aliar-se amb el poder econòmic del PP.

Es veu el Jaume Boter molt content ...

(A la nota del 30.05 feia referència a un article genial i aclaridor del Manel Cuyás)


José Antonio Zarzalejos, a LaVanguardia del 17, ho analitza d'aquesta manera:

... el SIP (sistema institucional de protección !), no hubiese prosperado de no ocupar la presidencia de la madrileña la fuerte personalidad de Rodrigo Rato, quien, después de ver cómo se le escapaban las cajas de Galicia y la alicantina Caja de Ahorros del Mediterráneo, no disponía de más bazas que la que representaba la valenciana. Con Camps en horas bajas ... sus dos interlocutores decisivos le secundaron en su propósito: Mariano Rajoy y Fernández Ordóñez.

... el SIP ... constituye una nueva demarcación político-financiera virtual que reequilibra el complejo mapa del país. La partida de las cajas, así, se convierte en cosa de dos: La Caixa y el nuevo SIP de Rato - que acabará en fusión dura y pura-.Ambos conglomerados irán absorbiendo poco a poco a las entidades de un sector feudal, anacrónico e inviable.

... se ha creado, pues, un nuevo ente intangible (Madrid/Valencia, un espacio virtual) ... a costa de los atributos autonómicos de los levantinos y de la pérdida de poder de los dos presidentes comunitarios ... dotado de una gran racionalidad política y financiera ... para un proceso imprescindible en la superación de la recesión: la desaparición de las cajas de ahorros como "entidades de carácter social", tuteladas por el poder político y que terminarán reconvertidas en empresas de carácter financiero que, con algunas especificidades, competirán con el sector bancario español.

... así ha comenzado la gran reconversión del sistema político español, con un nuevo eje (Madrid-Valencia), de enormes posibilidades, que diluye la centralidad madrileña con el aditamento levantino ... que reducirá contradicciones, absorberá dispersiones y reequilibrará poderes ...

El nou logo de la (nostra) "caixeta" podria ser, en aquests darrers anys, aquest:

Comèdia tecnològica barcelonina ...

Dimarts 15 vaig anar convidat a la presentació d'aquesta Fundació. Lloable iniciativa, ambiciosa, sembla, amb ganes de fer país (en el powerpoint de promoció sortia 8 o 10 vegades el Pujol, cap el Montilla ...), amb un discurs de política tecnològica d'aspirant a conseller i les referències Europees no massa rigoroses, com és tradicional "a casa nostra" ...




A destacar que la xerrada prevista, amb un genèric títol tecnocràtic, va ser, en realitat, una promoció de les virtuts de l'Estat d'Israel: el convidat "sorpresa", Morris Teubal, professor d’Economia a la Universitat Hebrea de Jerusalem (Israel), i la presentadora estrella (jaqueta daurada i sabates negres de taló alt, tot molt brillant !), la mediàtica periodista Pilar Rahola.

Va dir algunes coses interessants, però tan condicionades per les raspallades promocionals de la Rahola (Israel és un autèntic paradigma ...), que no devien calar massa entre el públic.

El més curiós del cas és que, avui, dijous, a La Vanguardia, en la seva simpàtica columneta, la senyora Rahola ensabona primer (un acto de altíssimo nivel) els organitzadors (Carles Flamerich i Ginés Alarcón), després els assistents (un público vinculado a los sectores más dinàmicos de nuestra economía), per acabar carregant contra els dos altres convidats (polítics). Però malgrat el seu comportament poc transparent, gens ponderat ni imparcial respecte de les virtuts hebrees, té força raó en l'anàlisi de les intervencions xiruqueres de Jordi (mister) William i de Marta Continente ...

Caldria verificar cóm varen ser convidats, i per fer què. Però el resultat, per als que hi erem per aprendre alguna cosa d'estratègies públiques d'innovació, va ser molt limitat.

Massa, si pensem en els temps difícils que s'acosten: ja s'haurien d'acabar els jocs, les comèdies, les litúrgies, els gestos mediàtics.

De fet, ho va dir-ho el Jordi William: ... ara cal treballar.

Fent-li cas, no vaig quedar-me al sopar, tenia coses a fer. Però veient les fotos de l'acte a la web de CTECNIO, sembla que la comèdia va continuar, jugant i figurant amb un flamant cotxe esportiu. Coses del màrketing. I pretenen predicar nous valors ... i ser referència mundial !

Salut, Barça !

Cansat de les picabaralles politiqueres, vaig veure dos debats a la tele entre els quatre candidats.

Curiosa experiència, doncs no en coneixia pràcticament cap. Vaig poder apreciar sense massa prejudicis les posicions i actituds dels personatges.

Conclusions: els continuistes Ferrer i Ingla, decebedors. Rosell (molta ilusió, capacitat de lideratge, ... ), i Benedito (rigor, serietat, valors, ...), molt bé.






Amb les votacions, els socis em varen fer content:
- prou Laportisme !
- fora el Joan Oliver com a Director General !!

Val la pena veure les estadístiques que publica El País per tenir perspectiva democràtica. Curiosament, La Vanguardia no va donar cap tipus de dades històriques ...

Jo suggeriria al nou president, de moment, dues coses:
- que incorporés a Benedito als òrgans de govern per promoure valors, garantir mecanismes transparents, per aprofundir la democràcia;
- que revisés quan vagi bé, el nomenament de Johan Cruyff com a president.

Comparteixo les opinions d'avui 15, a LaVanguardia, de la Pilar Rahola:

Una agradable sorpresa: e.Catalunya !

La iniciativa és molt interessant !
Caldrà pedagogia, i, sobretot, explicar que en aquest tipus d'eina, les funcions d'animació i de suport són decisives.

És relativament fàcil penjar notes en un blog personal. Però cooperar, compartir, fer coses amb altres, ... ja és més complicat. Aquest és el gran repte. L'eina és a punt. Ara calen objectius clars, ganes i voluntat cooperativa !

El nom no és massa suggeridor del què hi ha al darrera. Massa genèric. Els responsables haurán d'afinar per trovar-ne un que sigui més útil per difondre l'eina: un instrument, una eina, per facilitar el treball en comú, virtual, en grup, cooperatiu, ...

Quan era a la Comissió, el '99, varem tenir contactes amb la UOC per aprofitar la seva experiència de campus virtual i desenvolupar un "atelier virtuel" que ens facilités el treball cooperatiu amb els experts europeus dels 15 Estats membres d'aleshores, i estalviar viatges complicats, llargs i costosos.

No va funcionar per manca de visió i de flexibilitat contractual a la meva DG, i per manca d'ambició estratègica a la UOC, molt ocupada, lògicament, a consolidar el seu èxit espectacular ...

He volgut recordar aquella iniciativa, per comparar visions i funcionalitats.



I per tenir idees de referència, ara que al Colegi d'Enginyers hi ha un projecte a punt de ser presentat, basat en un software d'IBM/LOTUS: el QUICKR ...

Bélgica ... s'evaporarà ?

Això és el què proposa aquest nou moviment flamenc !

Com que encara hi tenim el piset, a BXL, hem d'estar a l'agüait del què passa. Hi pujarem la darrera setmana de juny per avaluar resultats !

De moment, per fer memòria, uns quadres del nostre segón i estimat país, i la notícia a El País sobre una possible "futura evaporació" !!!



(cliqueu per
llegir-ho bé !)



El dilluns 14 Lluís Bassets publicava aquesta reflexió interessant i aclaridora, com sempre, a El País:

Una idea gratis per l'Steve Jobs !

Sóc admirador d'Apple i de la dinàmica innovadora del seu lider !

M'encanta la seva funcionalitat, la facilitat d'utilizació, el disseny, ... malgrat que segueixo esclau del filàntrop (!) Bill Gates i de les seves windows. Hauria de fer un cop de cap i passar-nos tota la familia als MAC. La Maria, la meva filla, fa temps que m'ho aconsella. Veurem ...

Però, mentrestant, i pensant en els e.books, he tingut una idea que li dono gratis al senyor Jobs: un e.book construit en base a un doble iPad !



Amb una solució així, fins i tot els més aferrissats partidaris del paper enquadernat es passarien al llibre electrònic ... oi, Joan ?

L'excusa per haver penjat aquesta idea, aquesta notícia d'avui:










Amb aquest format, no anirán massa lluny ...








Com m'acostuma a passar, ara veig que hi ha algú que ja va tenir aquesta idea molt abans que jo ...

Un procés cancerigen ?

Poc a poc, amb molt de cinisme ambigu, aprofitant la bona fe de tots plegats, amb la complicitat interessada d'altres ideologies religioses, les ideologies islamistes van arrelant-se al nostre país ...








No es tracta de ser anti-religiós. Més aviat em sembla que caldria mirar d'avançar amb iniciatives de promoció de la consciència i autonomia de les persones i contra tot tipus de manipulació que tendeixi a crear dependències i submissions, per afavorir la llibertat dels homes.




No anem massa bé, des d'aquesta perspectiva ...




Link a l'article del Tamayo a El País de dimecres 9

Sotmeses ... o malaltes

Aquestes imatges em resulten punyents, provocadores, turbadores: qui porta burka o niqab ? Perquè ?

Probablement per submissió, per imposició cultural, religiosa, masclista.

Però si es fa "lliurament", deu ser perquè aquestes dones han interioritzat tant la repressió que poden ser considerades persones mentalment malaltes, dèbils ...

Moltes discussions fan referència a la prohibició de l'ús en espais públics. Jo hi estic d'acord, i penso que caldria prohibir també anar amb casc o encaputxat, tapats. La transparència genera confiança. L'ocultació, por i inseguretat.

Però poques discussions he sentit sobre el què s'amaga darrera dels vestits que tapen la cara, sobre els valors que la justifiquen: la negació de la persona. No ens podem limitar a prohibir tapar-se la cara per criteris de seguretat convivència. Cal reivindicar la cara descoberta com a valor positiu, com a senyal de maduresa, d'autonomia personal, de sociabilitat assumida, de capacitat relacional.


Curiosa i comprensible la complicitat de les jerarquies d'altres religions que reivindiquen respecte per aquests símbols: són solidaris amb polítiques de promoció d'imatges, ritus i litúrgies que generen dependència i submissió. És una manera de mantenir i fidelitzar la clientela. No semblen tenir cap interés ni motivació per ajudar els homes, les persones en el difícil camí cap a la consciència, la inteligència, la responsabilitat, l'autonomia ...

Molta gent es disfressa per por als altres, per amagar-se darrera proteccions de grup, de casta: la por a la llibertat, que deia l'Erich Fromm ...

Aquesta foto colpidora surt a La Vanguardia del 15.06.10.
Cóm educarà aquesta mare el seu fill ? Cóm li parlarà ?
Què pensará el fill de la mare ? Veient a la tele altres persones, altres dones, quina impressió tindrà de la seva familia ?

Reflexió estratègica al Colegi/Associació d'Enginyers (*)

(*) milito activament en contra de la "ela" geminada ...

El Josep Isern em convida a participar en aquesta reflexió, en el grup que ha d'aportar elements des de la perspectiva dels "assalariats i directius".
Oportunitat magnífica per reflexionar sobre objectius i estratègies d'aquesta organització de la societat civil.
El moment és clau:
- d'una banda, la llei "omnibus" que preveu la supressió dels visats obligatoris i, per tant, de la probablement principal font de finançament de l'organització.
- de l'altra, la situació de crisi econòmico-política, en un context d'una transformació de fons de les tecnologies i dels processos d'innovació, de valorització dels coneixements i de l'experiència, de canvis en els processos d'aprenentatge, etc.

El primer plantejament elemental de l'organització: quines fonts alternatives d'ingressos ?
A mi m'ha interessat aprofitar l'oportunitat per pensar en el què i el perquè del Colegi/associació.

I començar a sistematitzar, a precisar, les impressions que sempre he tingut sobre aquesta organització corporativa: mai m'hi he sentit massa integrat, sempre l'he vist a una certa distància. Fins i tot a mitjans dels '80, quan treballava físicament a Via Laietana, 39, durant els primers passos del malaurat l'ICT ... Ara pot ser un bon moment d'analitzar el perquè.

El primer i necessari: navegar i conèixer altres visions i maneres.

Més endavant ja intentaré apuntar progressivament conclusions.

Aquí, les primeres referències simpàtiques i suggerents.




Links:
al CNISF,
al Engineering Institute,
als Engineers Irlandesos,
a les canadenques societat de gestió de l'enginyeria,
i dels enginyers séniors (aînés !)





I dos documents interessants:
- una Guia per avaluar experiència,
- i un Pla estratègic dels enginyers australians !

Política de veritat ... Cohen-Bendit al Parlament Europeu !

Sempre m'ha semblat interessant aquest home !
Més de 40 anys batallant amb coratge, imaginació, parlant clar i directe !

El Xavier Manté m'envia aquestes imatges de la seva intervenció al Parlament Europeu, sobre les mesures imposades a Grècia:


Reflexions contundents, clares, que denuncien l'hipocresia de tots plegats: què pensen els francesos i alemanys de les seves vendes multi-mil-milionàries d'euros en armes pels inútils enfrontaments greco-turcs.

Ben orientada, però innocent, la proposta d'associar la DG d'Ocupació de la Comissió al seguiment i control de les reformes: després de més de 20 anys d'informes, d'estudis i de tones d'avaluacions de tot tipus (ex-ante, in-itinere, ex-post ... generals, temàtiques), les polítiques gregues d'ocupació i la utilització dels fons estructurals (FSE, FEDER), no han servit per gaire cosa ... fora de generar, probablement, fidelitat i clientelisme i d'incrementar fictíciament el PIB grec !

La Maria Badia se'l mira respectuosa, el López Garrido preocupat, escoltant les referències a Espanya ... i a Portugal.

Chapeau, Daniel !