Luis Garicano, catedràtic d'Economia i Estratègia a la London School of Economics, publicava dimarts 13, a El País (Cuarta Página !), un article titulat "Son las matemáticas, estúpido !", defensant l'interès de les matemàtiques, de saber argumentar ... i d'un bon nivell d'anglès, per promoure l'economia (no la societat) del coneixement.
Aviat farà 15 anys del llançament del procés dit de Bolònia, molt mal explicat i pitjor aplicat al nostre país. Però les idees, reflexions i propostes continuen essent vàlides, penso: una altre lògica en el disseny dels processos d'aprenentatge (tot al llarg de la vida ...), unes altres estructures i mètodes pedagògics, uns altres continguts adaptats als canvis econòmics i socials. L'objectiu: millorar eficàcia dels sistemes educatius europeus i fer-los més comprensibles, transparents i comparables. (una nota meva sobre Bolònia).
Potser des de Londres no es segueix prou bé aquest procés. I la meva experiència europea em fa pensar que, des de Madrid, encara menys. Però, parlant de coneixements i de competències, és molt necessari tenir sempre present l'anomenat European Qualifications Framework (Marc Europeu de Qualificacions). Malgrat la "sopa" de conceptes (qualificacions, competències, habilitats, coneixements, títols, diplomes, graus ...), sembla clar que és útil parlar de tres conceptes bàsics: coneixements, aptituts i competències.
Recordant l'apreciat president Jacques Delors, és interessant anotar aquí que, en el seu Informe per a la UNESCO, del 1996, proposava orientar l'educació de manera que els nois aprenguessin a fer, a conèixer, a ser i a conviure.
En definitiva, saber matemàtiques, saber argumentar, i en anglès, sembla molt convenient. Però, veient l'espectacle polític d'aquests dies, potser val la pena recordar la necessitat extrema de promoure iniciatives i polítiques concretes per dotar, els joves, i els grans, de coneixements, aptituds i competències per millor conèixer, comprendre i actuar, per viure i conviure molt millor de com ho fem ara.
Aquests dies es pot constatar, malauradament, que caldria millorar les aptituds per pensar lògicament, per imaginar creativament solucions, per saber analitzar racionalment problemàtiques, per saber identificar objectius, i per elaborar sistemàticament estratègies d'actuació. Que caldria fomentar competències com ara escoltar, dialogar, respectar, gestionar sentiments i emocions, com ara les d'assumir conscientment, autònomament, les responsabilitats personals i colectives ...
En comptes de convocar precipitadament aquestes eleccions, el president Mas, si hagués volgut respectar efectivament l'interés general, el de tots els ciutadans, el de tot el poble català, hauria d'haver proposat un procés més democràtic, més adaptat a les necessitats comprensives de la gent.
És evident que una gran majoria de catalans n'està tip, fart, de l'encaix actual, de les relacions amb els governs, administracions i institucions de l'Estat. I que l'11 de setembre moltíssima gent va sortir al carrer per dir prou, per expressar les ganes de canvi.
Quin hauria estat el procés més lògic, raonable, educat, democràtic ?
Davant del bloqueig de les relacions amb el Govern de l'Estat:
1. Parlem-ne, discutim a fons quins problemes tenim i quines en són les causes principals. Parlem-ne i discutim-ne sistemàticament, obertament, públicament, en una campanya impulsada pel Parlament, per exemple, amb una implicació forta i coordinada de tots els mitjans de comunicació, públics i privats;
2. Identifiquem els grans objectius possibles i concrets, de cara al futur, de com voldríem viure i conviure;
3. Elaborem les diferents estratègies possibles, identificant i mesurant pros i contres, recursos necessaris i condicions, processos d'impulsió i procediments de decisió ...
4. Consultem-nos, interroguem-nos, colectivament, serenament, sobre qui recolzaria cadascuna de les opcions;
5. Conegut el problema, enteses i debatudes les alternatives per la gent, els possibles objectius i estratègies, els costos i beneficis, i les opinions dels ciutadans ... convoquem eleccions per que decideixi, finalment, el poble, democràticament, responsablement, cap on vol anar.
En comptes d'aquest procés lògic, se'ns convida, amb presses, a votar, amb una sola papereta, quin futur encaix amb España preferim, i qui volem que governi la sanitat, l'educació, l'economia o que reformi l'administració pública. Molts ciutadans tindran sensacions esquizofrèniques ... I la majoria amb els qui parlo, reaccionen amb un fatalisme impotent i desesperançat: és la política, noi, diuen.
Per moltes matemàtiques i estadístiques que es facin, molt ben explicades i en anglès, estem fent, ens estan portant cap a situacions estúpides que, raonablement, molta gent no voldria. Molta matemàtica, probablement, però molt poc rigor en la planificació estratègica democràtica: el catedràtic Garicano hauria de reflexionar-hi ...
Tot depèn dels objectius pretesos: si volem un poble madur, format, autònom i conscient, exigent i responsable, si volem ciutadans esforçats i compromesos, no subsidiats ni beneficiaris passius de l'Estat del benestar, si volem una democràcia viva i participativa, ... calen iniciatives i polítiques concretes de promoció de competències i actituds més enllà de les matemàtiques i discursos en anglès.
En àmbits socials i culturals, no n'he vist iniciatives educativo/formatives orientades a empoderar la ciutadania, orientades a facilitar competències i actituds bàsiques per l'anàlisi rigorós i sistemàtic de problemàtiques, per identificar objectius i elaborar estratègies operatives, per compartir, debatre, consensuar o concertar accions cooperatives per resoldre colectivament problemes comuns. (una nota meva sobre l'empoderament ) i (una nota meva sobre mètodes de planificació )
En moments com aquest ens agradaria que, colectivament, fóssim un electorat exigent i responsable, que no ens podessin entabanar amb discursos populistes o amb iniciatives messiàniques. Però, també, en altres moments, en el dia a dia, a la feina, a les associacions, o a les comunitats de veïns, aquestes competències i actituds son absolutament necessàries .
Des dels partits progressistes i d'esquerres, cal invertir en aquestes competències i actituds necessàries al ben viure i bon conviure. El contrari del què fa, sistemàticament, per exemple, Tele5 i la caverna mediàtica madrileña.
En les àmbits empresarials, en les reflexions estratègiques, és habitual utilitzar els DAFOs. Són enfocs relativament simplistes, perquè el marc general, els objectius, són coneguts i assumits implícitament: maximitzar beneficis, consolidar poder, ser més competitius que els altres. Aplicar-los a les administracions, com es fa sovint, sense explicitar objectius finals, sense buscar estratègies coherents i articulades, sense mesurar recursos i resultats que facilitin el poder retre comptes, és molt poc democràtic.
Casualment, comentant els resultats de les eleccions americanes, vaig poder veure a la tele les anàlisis de Gabriel Colomé, dirigent socialista català, molt competent i rigorós expert en aquestes qüestions, i que dirigeix un màster de Màrketing Polític a la UAB. Perquè no es promou, des de l'esquerra, un Màster en Pedagogia Política ?
Aviat farà 15 anys del llançament del procés dit de Bolònia, molt mal explicat i pitjor aplicat al nostre país. Però les idees, reflexions i propostes continuen essent vàlides, penso: una altre lògica en el disseny dels processos d'aprenentatge (tot al llarg de la vida ...), unes altres estructures i mètodes pedagògics, uns altres continguts adaptats als canvis econòmics i socials. L'objectiu: millorar eficàcia dels sistemes educatius europeus i fer-los més comprensibles, transparents i comparables. (una nota meva sobre Bolònia).
Potser des de Londres no es segueix prou bé aquest procés. I la meva experiència europea em fa pensar que, des de Madrid, encara menys. Però, parlant de coneixements i de competències, és molt necessari tenir sempre present l'anomenat European Qualifications Framework (Marc Europeu de Qualificacions). Malgrat la "sopa" de conceptes (qualificacions, competències, habilitats, coneixements, títols, diplomes, graus ...), sembla clar que és útil parlar de tres conceptes bàsics: coneixements, aptituts i competències.
Recordant l'apreciat president Jacques Delors, és interessant anotar aquí que, en el seu Informe per a la UNESCO, del 1996, proposava orientar l'educació de manera que els nois aprenguessin a fer, a conèixer, a ser i a conviure.
En definitiva, saber matemàtiques, saber argumentar, i en anglès, sembla molt convenient. Però, veient l'espectacle polític d'aquests dies, potser val la pena recordar la necessitat extrema de promoure iniciatives i polítiques concretes per dotar, els joves, i els grans, de coneixements, aptituds i competències per millor conèixer, comprendre i actuar, per viure i conviure molt millor de com ho fem ara.
Aquests dies es pot constatar, malauradament, que caldria millorar les aptituds per pensar lògicament, per imaginar creativament solucions, per saber analitzar racionalment problemàtiques, per saber identificar objectius, i per elaborar sistemàticament estratègies d'actuació. Que caldria fomentar competències com ara escoltar, dialogar, respectar, gestionar sentiments i emocions, com ara les d'assumir conscientment, autònomament, les responsabilitats personals i colectives ...
En comptes de convocar precipitadament aquestes eleccions, el president Mas, si hagués volgut respectar efectivament l'interés general, el de tots els ciutadans, el de tot el poble català, hauria d'haver proposat un procés més democràtic, més adaptat a les necessitats comprensives de la gent.
És evident que una gran majoria de catalans n'està tip, fart, de l'encaix actual, de les relacions amb els governs, administracions i institucions de l'Estat. I que l'11 de setembre moltíssima gent va sortir al carrer per dir prou, per expressar les ganes de canvi.
Quin hauria estat el procés més lògic, raonable, educat, democràtic ?
Davant del bloqueig de les relacions amb el Govern de l'Estat:
1. Parlem-ne, discutim a fons quins problemes tenim i quines en són les causes principals. Parlem-ne i discutim-ne sistemàticament, obertament, públicament, en una campanya impulsada pel Parlament, per exemple, amb una implicació forta i coordinada de tots els mitjans de comunicació, públics i privats;
2. Identifiquem els grans objectius possibles i concrets, de cara al futur, de com voldríem viure i conviure;
3. Elaborem les diferents estratègies possibles, identificant i mesurant pros i contres, recursos necessaris i condicions, processos d'impulsió i procediments de decisió ...
4. Consultem-nos, interroguem-nos, colectivament, serenament, sobre qui recolzaria cadascuna de les opcions;
5. Conegut el problema, enteses i debatudes les alternatives per la gent, els possibles objectius i estratègies, els costos i beneficis, i les opinions dels ciutadans ... convoquem eleccions per que decideixi, finalment, el poble, democràticament, responsablement, cap on vol anar.
En comptes d'aquest procés lògic, se'ns convida, amb presses, a votar, amb una sola papereta, quin futur encaix amb España preferim, i qui volem que governi la sanitat, l'educació, l'economia o que reformi l'administració pública. Molts ciutadans tindran sensacions esquizofrèniques ... I la majoria amb els qui parlo, reaccionen amb un fatalisme impotent i desesperançat: és la política, noi, diuen.
Per moltes matemàtiques i estadístiques que es facin, molt ben explicades i en anglès, estem fent, ens estan portant cap a situacions estúpides que, raonablement, molta gent no voldria. Molta matemàtica, probablement, però molt poc rigor en la planificació estratègica democràtica: el catedràtic Garicano hauria de reflexionar-hi ...
Tot depèn dels objectius pretesos: si volem un poble madur, format, autònom i conscient, exigent i responsable, si volem ciutadans esforçats i compromesos, no subsidiats ni beneficiaris passius de l'Estat del benestar, si volem una democràcia viva i participativa, ... calen iniciatives i polítiques concretes de promoció de competències i actituds més enllà de les matemàtiques i discursos en anglès.
En àmbits socials i culturals, no n'he vist iniciatives educativo/formatives orientades a empoderar la ciutadania, orientades a facilitar competències i actituds bàsiques per l'anàlisi rigorós i sistemàtic de problemàtiques, per identificar objectius i elaborar estratègies operatives, per compartir, debatre, consensuar o concertar accions cooperatives per resoldre colectivament problemes comuns. (una nota meva sobre l'empoderament ) i (una nota meva sobre mètodes de planificació )
En moments com aquest ens agradaria que, colectivament, fóssim un electorat exigent i responsable, que no ens podessin entabanar amb discursos populistes o amb iniciatives messiàniques. Però, també, en altres moments, en el dia a dia, a la feina, a les associacions, o a les comunitats de veïns, aquestes competències i actituds son absolutament necessàries .
Des dels partits progressistes i d'esquerres, cal invertir en aquestes competències i actituds necessàries al ben viure i bon conviure. El contrari del què fa, sistemàticament, per exemple, Tele5 i la caverna mediàtica madrileña.
En les àmbits empresarials, en les reflexions estratègiques, és habitual utilitzar els DAFOs. Són enfocs relativament simplistes, perquè el marc general, els objectius, són coneguts i assumits implícitament: maximitzar beneficis, consolidar poder, ser més competitius que els altres. Aplicar-los a les administracions, com es fa sovint, sense explicitar objectius finals, sense buscar estratègies coherents i articulades, sense mesurar recursos i resultats que facilitin el poder retre comptes, és molt poc democràtic.
Casualment, comentant els resultats de les eleccions americanes, vaig poder veure a la tele les anàlisis de Gabriel Colomé, dirigent socialista català, molt competent i rigorós expert en aquestes qüestions, i que dirigeix un màster de Màrketing Polític a la UAB. Perquè no es promou, des de l'esquerra, un Màster en Pedagogia Política ?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada