... probablement !Per aixó em preocupen tant les maniobres dels qui se'n aprofiten. En comptes de promoure la consciència, els anàlisis rigorosos, la comprensió dels problemes, la transparència, les actituds cooperatives i solidàries, la feina ben feta, eficaç i eficient, ... hi ha esglesies, partits, organitzacions que viuen de les pors i volen crèixer mantenint la pobresa d'esperit de fidels i clients .
Tres articles endarrerits sobre el tema:
- el de Fernando Vallespín a El País del 24.09.2008, que desitja, malgrat els núvols que retrata, "un cierto optimismo ilustrado en la capacidad de la humanidad para reinventarse a sí misma y afrontar de una vez los nuevos desafíos de la era global" ...
- el de l'Antoni Puigverd a La Vanguardia del 22.09.2008,
sobre la por com a cost del progrès. Comentant la "perplexitat" dels catalans, diu que "es la antesala del miedo: uno siente miedo cuando se ha perdido ... quizás el político debería ahora situarse en la tesitura del psicólogo o el psiquiatra. Acompañar a los miedosos, apaciguar a los decepcionados, estimular a los alicaídos ... no contribuir a la histeria, calmar los ánimos, serenar." - i el de la Pilar Rahola, a La Vanguardia del 17.09.2008,
sobre el desconcert. "La crisis económica sitúa al ciudadano ante su peor pesadilla, y el miedo y el desconcierto no son amigos de la tolerancia ..." Cal, doncs, diu la Rahola, parlar (ella ho centra en el prpblema de la immigració, lligat a la crisi social). 
I jo aprofito per treure del calaix el llibre d'Alain MINC (del 1993), "Le nouveau Moyen Age", que ha resultat clarivident i premonitori, malauradament:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada