Ahir, en un intercanvi de mails, el meu cosí Jaume em deia que ens cal voluntat per mantenir la nostra identitat, que no cal perdre els orígens, que si els perdem, perdem identitat ... i jo li contestava, potser massa cruament, que políticament, més aviat fem pena tots plegats i que a Madrid se'n en foten, se'ns pixen a sobre i diuen que plou ... que perdem el temps en gestos mediàtics inútils i en petites picabaralles conservadores, cofoies i decadents, i que no veig grans consensus col·lectius, de país, darrera de grans projectes de futur (educació, sanitat, mobilitat, energia, justícia, governança, ...).
I avui, esmorzant amb La Vanguardia, em surt la Rahola amb un article retratant-nos, als catalans, molt més cruament encara, amb un dibuix molt representatiu ... i amb gairebé una única esperança: el Barça !
Val la pena llegir l'article: no diu massa coses noves, però les diu de manera clara i contundent, com acostuma a fer, i a mi m'agrada, en general.
Després d'explicar totes les nostres desgràcies, acaba preguntant:
Todo ello ¿es culpa exclusivamente ajena? Todo lo contrario, llevamos años trabajando para que nos pierdan el respeto, con una sociedad civil desarticulada, unos líderes políticos que juegan en segunda regional y unos poderes fácticos que nunca han jugado fuerte por los intereses catalanes. Realmente, ¿tenemos capacidad para hacernos respetar? Y, peor aún, ¿importa a alguien si no se cumplen nuestros acuerdos? Visto lo visto, será que no.
Y será que no porque Catalunya ni asusta, ni se planta. Ha dejado de ser un problema. Ahora sólo es una molestia.
I avui, esmorzant amb La Vanguardia, em surt la Rahola amb un article retratant-nos, als catalans, molt més cruament encara, amb un dibuix molt representatiu ... i amb gairebé una única esperança: el Barça !
Val la pena llegir l'article: no diu massa coses noves, però les diu de manera clara i contundent, com acostuma a fer, i a mi m'agrada, en general.
Després d'explicar totes les nostres desgràcies, acaba preguntant:
Todo ello ¿es culpa exclusivamente ajena? Todo lo contrario, llevamos años trabajando para que nos pierdan el respeto, con una sociedad civil desarticulada, unos líderes políticos que juegan en segunda regional y unos poderes fácticos que nunca han jugado fuerte por los intereses catalanes. Realmente, ¿tenemos capacidad para hacernos respetar? Y, peor aún, ¿importa a alguien si no se cumplen nuestros acuerdos? Visto lo visto, será que no.
Y será que no porque Catalunya ni asusta, ni se planta. Ha dejado de ser un problema. Ahora sólo es una molestia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada