La mani de l'Onze de setembre ...

Els diaris i xarxes bullen davant la jornada de reivindicació nacional. Com si després de l'11 de setembre tot fes preveure que hi haurà la proclamació de la independència de Catalunya com a nou Estat d'Europa.

De fet, jo sento la necessitat de manifestar-me, per exemple:
- per reivindicar la dignitat dels catalans,
- per protestar contra les manipulacions de les élits messetàries i algunes perifèriques,
- per sospirar (encara ?) per solucions federalistes amb els altres pobles d'Espanya,
- per exigir solucions més equilibrades i justes als problemes comuns,
- per plorar per la nostra incapacitat colectiva de proposar i exigir solucions radicals i transparents,
- per denunciar les misèries de les nostres organitzacions polítiques,
- per demanar responsabilitats als taurons i rèptils que han provocat tant d'estropìci,
- per reclamar formes de governança efectives al servei dels pobles ...

Desconfio de les maniobres pel pacte fiscal ...

Pel que sembla, la mani de l'11 de setembre tindrà un to radicalment independentista ...
Alguns cartells diuen que cal marxar sobre Barcelona ... i els convocants diuen que és unitària, tot i que sembla que no convoquen els partits.


Buscant idees i referents assenyats, he mirat la web del PSC.
No hi ha rés, cap referència a una jornada malgrat tot, tant especial.
No hi ha (o no he sabut trobar), un posicionament "oficial" del PSC sobre la Diada.

A l'agenda, fins ara, el què hi ha és això: una sardinada i una executiva.

Potser perquè encara som a l'agost i amb les vacances, ja se sap. Amb l'esperit funcionarial que hi predomina, haurem d'esperar la setmana vinent, hi ha temps ...

Quina llàstima, quina pena, quina tristor ...

Aquest exemple confirmaria el què diu Antoni Puigverd a La Vanguardia del dimecres: el PSC no té rés a dir als seus votants, ni creu que els seus votants tinguin rés a escoltar, fora de protecció a canvi de vots ... El PSC és mort, conclou l'Antoni, incapaç de trenar les dues ànimes catalanes ...



"Es pot anar cap a la ruptura amb Espanya amb aquest deure intern no resolt ?", es pregunta l'Antoni ...





Llegiré els diaris aquests propers dies per veure què puc posar a la pancarta ...


[AFEGIT]
Precisament, llegint diaris, el divendres 31 d'agost, Joaquim Coll escriu a El Periódico que el PSC no està tan mort com molt voldrien ...
I destaca que l'acritud de les crítiques al PSC contrasta amb els silencis davant les contradiccions de CiU i els seus escàndols de corrupció. Cita el cas Millet, però oblida tota la operació de les ITV en la que Oriol Pujol, el fill de l'amo, apareix com un vulgar mafiós !

Empoderar la ciutadania

La paraula no existeix encara al diccionari de l'IEC, però tot arribarà. De l'anglès empowerment: reforçar, enfortir, donar poder, donar capacitat, donar competències. Té un sentit diferent al conegut apoderar: atorgar o delegar poders, prendre possessió d'algú o d'alguna cosa amb violència ...

No m'entusiasma la paraula, però si la idea, el concepte. Em recorda la nostra ilusió autogestionària dels anys 70: autogestionar exigeix capacitats, competències, coneixements, formació, cooperació ...

Aquest mes d'agost he trobat 4 articles relacionats amb el necessari empoderament de la ciutadania:

- el de Odón Elorza a El País del dia 4: La regeneración y el reencuentro con la política.
Demana una catarsis al PSOE per adoptar una altre forma de fer política ... "para buscar soluciones incorporando a la politica grandes dosis de regeneración moral y transparencia democrática. Así como innovación y generosidad intelectual para empoderar a la ciudadanía tras el objetivo de salir de la crisis con un rumbo compartido y desde el reparto equitativo de los sacrificios."


- el de Gabriel Jackson també a El País del dia 16: Perspectivas de la democracia a largo plazo.
Constatant que el capitalisme és un sistema amoral de comportament econòmic, considera que "sólo los gobiernos elegidos democráticamente puede poner bajo control este tipo de locura financiera ...", i afirma que "... un eficaz control de los sistemas financieros nacionales e internacionales requiere que un amplio porcentaje de los electores se instruya en el funcionamiento del sistema capitalista. Wall Street y sus equivalentes en otros países avanzados nunca aceptarán una verdadera regulación sin sostener una encarnizada lucha, financiada por millones de dólares procedentes de grupos de presión. Los legisladores que reciben apoyo electoral de acaudalados capitalistas nunca votarán a favor de controles financieros ... a menos que sus electores demuestren que tienen un conocimiento general de cómo funciona el sistema."


- el de José M. Ruiz Soroa, també a El País el mateix dia 16: Un poder de contrapeso;
Considera que "... ha sido la colonización y subordinación de las instituciones por los partidos políticos (unida a una política cortoplacista y electoralista de estos) la que ha terminado por volver inoperantes a las instituciones de orientación y control del sistema, a las que ha convertido en poco más que altavoces de su propio sectarismo ...", i pensa que "... los partidos son al mismo tiempo el problema… y su único cauce de solución." I diu que no creu "... que la solución pueda venir de esas virtuosas y un tanto patéticas llamadas a una ciudadanía activa que se supone podría tomar en sus manos (desde la calle !) el control de los vicios del sistema, como se nos endilga de continuo desde la filosofía democrática deliberativa o republicana. A la ciudadanía hay que implicarla, claro está, pero la cuestión es la de diseñar las instituciones concretas desde las que pueda operar, no cantar sus excelencias abstractas ...", per acabar concloent que "... hay que diseñar instituciones que contrapongan al poder de los partidos un poder distinto, de contrapeso ... un poder ciudadano que vigile y corrija al de los partidos políticos pero que, al mismo tiempo, no caiga en sus manos ... instituciones que ocupen el lugar de la insurrección".


- i el de Salvador Cardús a La Vanguardia del dia 22: Delació o compromís ?
Parla de les reaccions que han suscitat les peticions de les Administracions a la ciutadania per tal que els ciutadans colaboressin. Constata que estem en "una societat els individus de la qual no estan gaire disposats a implicar-se en l'exigència ètica personal des de la qual es pot plantar cara, de manera eficaç, als abusos incívics ... ni tampoc deixen que les autoritats públiques actuïn amb contundència com cal, i d'aquí els tics antipolicials i antiinstitucionals a que estem acostumats ..."

Cardús denuncia la " ... manca de compromís que es fa palesa en la indiferència que provoca entre la ciutadania l’incompliment dels principis cívics més bàsics, i la impunitat i descarament amb què es cometen ... i que s’expressa en la por a la confrontació necessària amb l’incívic". Considera que "... la invasió progressiva de l’administració pública en les nostres vides, i l’excés de tutela a la que ens ha acostumat, ha conduït a una progressiva desresponsabilització del ciutadà en els afers públics ...", i acaba dient que li sembla "fora de lloc que una demanda per part del Govern de més implicació personal a l’hora de fer complir la llei es consideri una invitació a la delació. Per mi, simplement, és l’exigència concreta d’un més gran compromís cívic".



Des d'una perspectiva democràtica d'esquerres, aquesta és la inversió fonamental: ciutadans informats, capacitats, competents, actius, responsables ... Quines iniciatives concretes, explícites, operatives, proposen els partits d'esquerres per aconseguir-ho ?

Fa un parell d'anys, en una nota, comparava l'actitud dels socialistes amb la de la jerarquia catòlica: semblava que preferissin, com els capellans, gent submisa i pobre d'esperit, clients aborregats de les seves promeses.


La indignació creixerà en el proper futur, i em temo que, malauradament, amb un dèficit enorme de ciutadania empoderada, les derives populistes impediran conformar moviments forts impulsors dels canvis necessaris.

Regeneració democràtica, regeneració dels partits progressistes ... però començant per l'empoderament ciutadà.

Aprofito per recopilar notes en aquest blog on he parlat d'aquesta idea:

- clicant a la recerca el mot [empowerment],

- o buscant més en general, les notes guardades a les carpetes [iniciatives ciutadanes], [el sindicat de ciutadans], [sobre militància i partits], ...

Eurovegas i els bisbes

Ja era hora !

Sense massa ressò, sembla, els bisbes varen expressar a finals de juliol, les seves crítiques a la iniciativa Eurovegas. Impulsada pel mafiós corruptor Adelson, està molt ben acollida pel Govern català i molts alcaldes de tots colors, sembla, amb l'excusa simplista de la creació de llocs de treball. Per contrarestar efectes nocius, en paralel, el Govern impulsa un Pla Nacional de Valors ...

Ara, és el mateix abat de Montserrat, símbol del cristianisme progressista qui alerta contra el cost humà del projecte. Magnífic ! Una mica tard: sembla que la decisió s'anunciarà abans de dues setmanes ... Coneixent les maneres dels bisbes i cardenals, potser ho diuen ara perquè intueixen que la decisió dels experts del cràpula apunta cap a Madrid. O no: potser és al revés, i ara s'han espantat en veure concretar-se el projecte.

En qualsevol cas, benvinguda la presa de posició !

Contrasta amb la del seu jefe, el cardenal Martínez Sistach, que ens tranquilitza dient que "Maria Assumpta, amb el seu amor matern, té cura dels germans del seu Fill (tots nosaltres, suposo) que encara peregrinen i es troben en perills i angoixes, fins que siguin conduïts a la pàtria benaurada ..."

Tindrà més cura dels germans catalans del seu fill o dels germans madrilenys ? Posada a intervenir, no podria agafar per la orella al cràpula i estalviar sofriments a tots els germans d'arreu del mon ?

A finals de 2005, va venir a l'Hospital de Mataró i em va tocar rebre'l, com a president del Consell Rector del Consorci Sanitari del Maresme. Em va caure bé, varem xerrar una estona dels joves, semblava ben normal.
Quan li llegeixo els seus escrits a La Vanguardia, em quedo amb les ganes de retrobar-lo i de dir-li: "Escolti, això que escriu, s'ho creu de debò ? Pensa realment que la "verge immaculada preservada de qualsevol taca de pecat original ... fou emportada en cos i ànima al cel i exaltada per Déu en qualitat de Reina de l'univers ..." ? ... home !

Em sembla un escrit fet per a nenes i nens de 3 o 4 anys. Quan en parla amb adults, no se'ls hi escapa el riure ? Potser és la calor d'aquests dies, però a mi, si !

Per cert, l'article és gairebé el mateix que va escriure fa 3 anys, el 10 d'agost de 2009, i que també vaig anotar en aquest blog !

Avui, les Agudes ...

... passejant, des del Turó de l'Home.

Un dia molt clar, vistes a Montserrat, la plana de Vic, l'eix transversal, Montjuic, el port de Mataró ...

Haviem fet un intent fa tres anys, l'agost del 2009, i no varem arribar-hi per la boira ...



A mig camí, un helicòpter de la Generalitat,
potser veient la meva edat i pes ...
ens ha preguntat si tot anava bé ...

Bromes a part, en realitat ens han explicat que fèien pràctiques de salvament.

Semblaria més lògic que fessin vigilància de focs: la calor era terrible !









Hem parat a dinar a La Masia, a l'entrada de Sant Celoni. Molt bona relació qualitat/preu/servei/entorn ...

I ens hi ha portat la fidel Virago.

A la tornada, de Sant Celoni fins passar Parpers, semblava que passessim per un forn de llenya.

Jo anava amb pantalons curts i les cames em cremàven !

Un "trespeus" pel NOTE de Samsung

... molt senzill, fàcil de portar, molt útil en gairebé tots els terrenys, i tirat de preu ! Com veieu, és un petit fildeferro enrotllat al llàpis que porta integrat el telèfon/tablet. És una bona manera d'explotar les moltes possibilitats fotogràfiques de l'aparell.






Seguint amb "utilitats", m'he descarregat l'aplicació LAPSEit per fer fotos cada determinat lapse de temps (cada 10 segons o cada 20 segons per exemple), i després n'obté un petit clip (un "render"). És útil per veure sortides o postes de sol ...

Una petita estada a la Vall Fosca

Hem fet una breu escapada per descobrir la Vall Fosca, atrets pel nou Museu Hidroelèctric de Capdella (que ja funcionava fa uns 10 anys, però que aquest juliol passat s'ha inaugurat "oficialment", integrat en la xarxa de museus tècnics de Catalunya), i pel telefèric de Sallente a l'estany Gento.

Primer encert: trobar els apartaments que Josep Montané té a l'era del Marxant, a la Pobleta de Bellveí, a l'inici de la Vall. Com a casa: molt ben acollits, menjats, i, sobretot, informats pel Josep. Acollidor, amable, emprenedor, dinamitzador de la Vall. Ha fet una mica de tot. Per exemple, venia els 127 de la SEAT que nosaltres varem comprar, a mitjans dels '70, per 135.000 pessetes (uns 800 euros d'ara ...). Però, sobretot, va treballar molts anys a la central hidroelèctrica i al telefèric. Una persona que sap, perquè les ha viscut, un munt de coses sobre la història tecnològica de la Vall. Ens va explicar molt bé la història de la central i el seu impacte econòmic i social entre la gent.

El 4.12.2011, el Miquel Barceló recordava en una columna a La Vanguardia els inicis de la construcció dels embassaments i centrals hidroelèctriques al Pirineu (el 1911, la Canadenca ...). La història de la Central de Capdella impulsada per Emili Riu (mort en l'oblit a Madrid ...) és un complement important, necessari, a les explicacions del Miquel. La petita nota de Martí Boneta (UB) és força clara i entenedora.

El museu és senzill però digne. Ens varen faltar les explicacions de les visites guiades a les turbines i generadors, que funcionen. Però aconsegueix situar-te en el context econòmic, social, tecnològic i industrial de l'època. Amb una centraleta telefònica com la que utilitzava la Montse, als seus 14 anys, a can Subirá !


Com a curiositats, la petita església construïda davant la central. Sembla que no hi era en les construccions inicials. Hi havia escola, hospital i cine ... i un batalló de la guàrdia civil per mantenir l'ordre social. Però ... i l'ordre moral/espiritual ?











L'antic hotel-restaurant és ara en venda: tal com tenim el país, podríem pensar en enginyers joves, prejubilats, o jubilats per muntar-hi una residència per fer turisme tecnològic, amb el suport de la nostra associació !




Un altre dia varem anar a l'embassament de Sallente, on hi ha una central reversible: a la nit, aprofitant excedents d'energia de la xarxa elèctrica, puja aigua cap al llac de dalt, l'antic Estangento. Quan tenia 20 anys, els amics excursionistes en parlaven sovint d'aquest llac. Em semblava un nom estrany, i ara veig que, de fet ... és l'estany Gento ! Varem pujar-hi amb l'immens telefèric que amb poc menys d'un quart d'hora puja els gairebé 400 metres de desnivell. A dalt, un refugi pensat per ser hotel i restaurant ... que només serveix begudes ! Quina llàstima, quina pena, quina manca de capacitat mobilitzadora. Potser amb els nous temps, quan esdevinguem més pobres i els avions siguin cars, algú aconseguirà fer-ho funcionar ...


Del mateix llac surt una "via verda", l'antic camí ferrat que unia l'estany amb la cambra d'aigües situada 5 o 6 quilòmetres enllà, a sobre de la central. Passeig extraordinari, tranquil, pràcticament pla, a més de 2.100 metres d'alçada, amb vistes impressionants, i amb l'emoció de travessar, a peu, uns quants túnels a les roques, vigilant no donar-nos cops de cap, i de no trobar alguna vaca pel mig !










Varem fer voltes per la Vall. Natura, pau i tranquilitat, molta tranquilitat.
Per començar, a la mateixa Pobleta de Bellveí, hi varem descobrir una antiga "mola" de gra, moguda per aigua, que també servia per produir electricitat. Em va recordar el molí d'Amaiur, a Navarra. És propietat d'una noia arquitecte amb qui hauria de parlar ... per visitar la mola i per implicar-la, si vol, en una xarxa de turisme tecnològic (haig de vendre la idea a la Carme Terra !).





A Peramea varem assistir a una xerrada sobre oficis antics.
Pels diversos pobles penjats als cims, on hi viuen 8 o 10 persones, molta "arquitectura" rural de fustes i teules ...






Hi tornarem !

Per dignitat ...

... és difícil resumir tot el cabreig i la frustració que provoquen aquestes castes dominants !

Intentem que no se'ns follin !

Un telèfon mòbil capat ...

La meva mare (89 anys) va perdent la memòria recent, és a dir, la capacitat d'enregistrar i de recordar les darreres informacions. Per tant, perd també autonomia operativa. Hem intentat comprar-li telèfons molt senzills, però fins i tot amb aquests té dificultats.

El darrer, el John's.phone és gairebé perfecte. Però té una petita funcionalitat que desmunta la seva simplicitat operativa. Els dissenyadors varen fer un gran esforç per eliminar tot allò no necessari per a la gent gran. Fins i tot l'agenda de telèfons era una llibreteta per escriure-hi manualment els números, amagada a l'esquena del telèfon.

Però, suposo, en l'últim moment, algun teleco infiltrat van caure en la temptació d'afegir-hi una, només una, "facilitat": si, abans de teclejar un numero, es prem la tecla verda, l'aparell composa i truca al darrer numero telefonat. Funcional ... però resulta fatal per a la gent gran habituada a despenjar i marcar ...



El penúltim telèfon, el Binatone, tenia tecles grosses i tres tecles de marcació ràpida, però això ja era massa complicat: marcava la verda i la de marcatge ràpid, o al revés, i ja la teníem liada. De fet, en el seu estat, la dificultat de memoritzar els darrers inputs li provoca neguit i inseguretat: tot el quadre de tecles funcionals, de fet, l'atabalava i la frenava a intentar la trucada.

He tingut la idea de "capar" aquest telèfon amb una funda (l'he feta de cartró ...) que tapa tots els botons innecessaris i només deixa visibles el de despenjar i penjar per rebre trucades. Com la mare és en un entorn assistit, això és més que suficient per parlar-nos cada dia amb els fills, quan sigui, aquest estiu, a la residència de la Garriga.









Cost: zero.
Resultats: a partir del 15 d'agost ...

Varem fer el cim del Matagalls !

Malgrat ser un cim de vaques (que hi són), segons el Toni Batlle, ens va costar però el varem fer.

La web de la Gene diu que s'hi pot pujar, des de Collformic, en 1h30.
Nosaltres, pel factor edat, ho varem fer en 2h30 per una via inicial més llarga però més progressiva, suggerida per la Carme Terra a la Mª Antònia. En groc la pujada, en vermell la baixada.

Malgrat les previsions, va ser un dia gris, allà dalt, sense vistes ni fotos panoràmiques. Però ens varem estalviar les suors i cremades del sol, si hagués sortit ...

Varem parar per esmorzar al pla de la Barraca, asseguts al pou de glaç, i després, cap amunt !

De fet, hi ha dos trams difícils: des del pla de la Barraca per pujar el turó Gros, i la pujada final fins el cim. En total, 550 metres de desnivell per uns 3 o 4 qm de recorregut de pujada (la nostra via en té 5 o 6 ... ).
En total, de 8h30 a Collformic, fins quarts de dues.





Després còmodament fins el Brull, a dinar i recuperar forces. Abans de les 6, a Mataró.




Aprofito per recuperar fotos històriques de l'any 58 (probablement), quan jo tenia 10 anys (ara en fa 54 !), quan hi pujava amb el pare en la seva Vespa (a l'esquerra de la foto), per l'Aplec anual (2ón diumenge de juliol).
El millor era el foc de camp del dissabte, amb xistes i cançons: aquí es veu en Montasell, mataroní i mestre de l'acordió ...

Com "usar" la mà d'obra desocupada ?

Suggerent article de Robert Skidelsky (membre de la Cambra dels Lords britànica i professor d'economia a Warwick), a La Vanguardia de diumenge. (versió original aquí). Explica que Keynes, l'any 1930, diferenciava l'atur degut a les crisis de l'atur degut a factors tecnològics: "La utilització de mitjans per economitzar l'ús de mà d'obra va més de pressa que la recerca de nous usos per a la mà d'obra desocupada".

Diu Skidelsky que Keynes (que també era lord) considerava l'economia en l'ús de mà d'obra com "una esperança per a la humanitat, que podria alliberar-se d'una aclaparadora vida de treballs que requerien grans esforços, i que imaginava que, en l'època actual, la majoria de les persones haurien de treballar tan sols 15 hores a la setmana per produir tot el que necessitaven".

El lord britànic considera que hem fracassat en convertir el creixent atur tecnològic en creixent temps lliure voluntari ... que som testimonis del retorn despietat i cruel del capitalisme ... que exacerba, a través de tots els porus i de tots els sentits, la fam pel consum ... que ens porta a treballar quantitats irracionals d'hores ... per satisfer una insaciabilitat políticament orquestrada que anomenem creixement econòmic ..."

La civilització del sempre més, afegeix Skidelsky, és una bogeria moral i política ... que s'ha convertit també en una bogeria econòmica, no només perque estem topant amb els límits naturals del creixement, sinó perque no podem continuar per gaire temps més economitzant l'ús de la mà d'obra a un ritme més gran pel qual podem trobar nous usos per aquesta mà d'obra ..."

El darrer paràgraf és clarivident:




És el que sempre he pensat quan llegeixo o sento crides a la creació de llocs de treball.
En la meva Reflexió per la dignitat (22.05.12), en el punt 3, propugnava buscar mecanismes de cooperació integradora i voluntària de tots en les activitats d'utilitat personal i colectiva.

La finalitat de les polítiques (tecnològiques, socials, econòmiques ...), hauria de ser la de reduir progressivament els esforços necessaris per poder viure dignament i disposar de temps lliure pel benser, el benestar i el bon conviure.


El 1996, a Bruxelles, vaig llegir les propostes del Michel Rocard per sortir-nos-en. Les experiències a França, malauradament, en un context difícil (un sol país ...) i boicotejades per la dreta reaccionària, no han donat potser tots els fruits possibles. Però el repte segueix.

Crear més llocs de treball ? No. Més aviat pensar com distribuir equitativament els esforços i els resultats del treball. Pensament social creatiu, innovació tècnico-productiva, enginyeria social !

Abans de l'estiu, algunes idees ben anotades ...

Estem en un context dramàtic en que cada dia passen coses sense que ningú ho expliqui amb claredat i es confirma la sensació de què no hi ha cap responsable polític que tingui una idea estratègica clara del què caldria fer.

Modestament, amb alguns companys enginyers hem promogut una reflexió estratègica al si de la nostra Associació. Els resultats, no massa esperançadors, amb molt poques idees realment estratègiques ... Després d'una primera nota per suscitar reflexions més valentes (nota), hem acordat proposar al president unes idees bàsiques per a una possible declaració del colectiu, com una veu necessària de la societat civil, insistint en què, de fet, Així, no, així no podem seguir:

1/ estem en una situació dramàtica, que requereix amb urgència mesures rigoroses, contundents, transparents, ben explicades, i basades en l'esforç equilibrat i solidari de tots;

2/ estem així per l'ambició, la incompetència, la irresponsabilitat impune de molts agents que han actuat sense escrúpols, : banquers, polítics, alts funcionaris ... aprofitant i sobreexcitant valors individualistes i consumistes ... Necessitem normes i iniciatives de regeneració democràtica, per la millora de les maneres de governar, per facilitar un seguiment, avaluació i control democràtic de les polítiques, per poder exigir responsabilitats als delinqüents. transgressors de la llei, la ètica i la moral.

3/ estem en un sistema que no disposa de mecanismes de conducció adequats: ni d'orientació, ni d'estímul, ni de regulació adequada de les activitats econòmiques cap a finalitats d'interès colectiu i general, ni tampoc de penalització de comportaments irresponsables i antisocials ... Necessitem governs, persones i instruments més útils per a la conducció de les activitats econòmiques, no podem limitar-nos als conceptes simplistes, economicistes, basats en el creixement indiscriminat i en els interessos a curt termini.

4/ estem en uns moments crítics i en un context mundial complex que ens obligarà a replantejar valors, criteris, prioritats, ens exigirà innovar en les maneres de produir, treballar, de consumir, de viure i de conviure. Necessitarem reforçar els procediments de reflexió, de debat i de decisió sobre el nou model social que ens caldrà adoptar ...

5/ estem absolutament condicionats pel procés vacil•lant de construcció europea que necessitem consolidar activament, i sotmesos a unes regles globals del joc que caldrà qüestionar en el futur immediat.


Sortosament, aquesta visió entronca bé amb algunes reflexions publicades/difoses aquests últims dies als media:

Una/ la darrera classe del Josep Fontana a Girona, que dona una perspectiva històrica clara i contundent: val la pena llegir-la sencera [ aquí ].
Fontana explica que "... el que estem vivint és una nova etapa, iniciada fa uns trenta-cinc anys, en una llarga història de pugna social. El que estem perdent en l’actualitat no són concessions generoses que se’ns havien fet, sinó els guanys acumulats de dos cents anys de lluites socials que ens van permetre establir un sistema de negociació de les condicions i de la remuneració del treball per l’intermedi dels sindicats, i guanyar per a tots l’educació pública, la sanitat pública i el sistema de pensions ..."

"Des de fa unes dècades, envalentonats pel fracàs de la Unió Soviètica, derrotat el comunisme, els empresaris, i els polítics que representaven els seus interessos, van considerar que ja podien dormir tranquils, que no hi havia cap necessitat de seguir pactant: havia arribat l’hora de restaurar la plena autoritat del patró, de manipular les lleis i les regles ... i de privatitzar la política ..."

"Els caps d’estat i els funcionaris elegits per al congrés són avui en gran mesura irrellevants. Són els negociadors els que escriuen els projectes de llei i aconsegueixen que s’aprovin. Ells són els que asseguren als polítics el diner per sortir elegits i els donen treball quan deixen la política. Els que tenen el poder avui són els membres de la reduïda elit que administra les grans empreses ..."

"El resultat és una “gran divergència”, diu Krugman. Un procés d'enriquiment considerable dels més rics i l’empobriment de la major part dels altres, la fi del repartiment equitatiu dels augments de riquesa entre empresaris i treballadors, del pacte que havia estat la base de l’harmonia social dels anys de postguerra ... Les dificultats que estem passant no procedeixen de l’evolució fatal dels mercats, sinó que formen part d’una acció deliberada per canviar la línia d’evolució que ens havia dut, amb l’estat de benestar, a l’establiment d’una societat relativament equilibrada ...".


Dues/ el decàleg del Josep Ramoneda a El País el diumenge 24, sobre el què caldria fer: un petit decàleg molt en línia amb el que hauríem de dir els enginyers. Diu el ramoneda que "Se dan, por tanto, las condiciones de emergencia que justifican un Gobierno de unidad. Pero no basta. Un Gobierno de unidad solo tendría sentido para emprender una gran tarea de reconstrucción del país, que pasaría, por lo menos, por los siguientes puntos:

- acelerar al máximo la resolución de la crisis de la deuda, afrontando la inevitable cuestión de las quitas y organizando las condiciones de rescate de un país que es imposible que pague lo que debe;

- abrir un proceso de investigación parlamentaria y judicial para depurar a fondo las responsabilidades de lo ocurrido estos años en el sector financiero para ofrecer a la sociedad una elemental reparación práctica y simbólica;

- sentar las bases para el reequilibrio de la economía española con especial atención a la exportación y al tamaño de las empresas;

- afrontar la construcción del Estado posautonómico por una vía racionalizadora y no centralizadora;

- restablecer la noción de responsabilidad después de unos años en que las élites han actuado bajo el principio de que todo era posible con toda impunidad;

- renovar y regenerar las instituciones básicas del Estado empantanadas en inexplicables disputas de castas y de intereses;

- reformar los poderes corporativos en la vía de una real redistribución del poder;

- modificar toda la legislación - empezando por la fiscal - destinada a reforzar los intereses de los que más tienen;

- revitalizar los mecanismos de participación política para que los ciudadanos puedan volver a hacer oír su voz y recuperar así una democracia que languidece;

- y desde luego impedir la imposición de un Gobierno desde el exterior en caso de rescate.

Quizás así se rompería el clima general de pesimismo y, por tanto, la pulsión negativa que no hace sino reforzar la sensación de parálisis colectiva ..."

Tres/ la monja Forcades a TV3, parlant del capitalisme i la ètica ...

No m'agraden les prèdiques econòmiques o sanitàries fetes des dels hàbits de monja ... Si no fos monja no sé si sortiria tant a TV3: hi ha moltes altres persones o experts que diuen coses molt semblants i no els convida ningú: no tenen el punt exòtic de la Forcades. I acabar l'entrevista a la tele pública (nostra ?) parlant de Crist i cantant una pregària, em va semblar una mica patètic ... Sembla que està de moda. En les sessions de treball del Pla Nacional de Valors que impulsa la Generalitat, també s'acaba cantant ...

Però les idees polítiques, econòmiques, socials que explica la senyora Forcades, les comparteixo en molt bona part. I les explica d'una manera molt pedagògica i entenedora ! Capitalisme, esquemes mentals, finalitats socials ... vaga general, llibertat, ... tot amb una radicalitat simple i innocent.

El [ vídeo ] és llarg (gairebé una hora), s'ha de soportar el presentador ... però val la pena veure'l. Des de la seva posició, la monja sembla tenir més coratge que els membres de la Junta de representants de l'Associació d'enginyers, sembla tenir mes rigor analític, més visió global, més capacitat de formular adequadament els problemes, més perspectiva per imaginar innovacions útils ... que els enginyers que han participat en la reflexió colectiva.




Quatre/ el [ discurs ] del president de l'Uruguay, José Mújica, a la conferència Rio+20, sobre els valors i el concepte de felicitat, sobre les aspiracions colectives, sobre la preeminència de la política sobre els economicismes tecnocràtics: interessantíssim, convincent, des del cor ... d'un president !



Cinc/ la nota pessimista del Paul Krugman, premi Nobel, que ve a dir, en el seu darrer [ article ] que no hi han cuyons, que, en aquets moments dramàtics, els qui podrien actuar, els qui tenen responsabilitats, sembla que hagin abdicat, que deixin els pobles indefensos davant les potents forces econòmiques: la seva conclusió és que "los fundamentos de la economía mundial no son, en sí, tan preocupantes; es la casi universal abdicación de la responsabilidad la que me llena, a mí y a muchos otros economistas, de una sensación de angustia cada vez mayor ".


Sis/ ... i, finalment, el toc català: l'esperpèntic i aclaridor posicionament de l'ídol nacional de la cuina, el murri Ferran Adrià.
Sempre he pensat que, a més de la seva innegable capacitat imaginativa i innovadora, la seva qualitat principal és el màrketing i el sentit del negoci. Explica que, de fet, té molts contactes amb aquesta gent (gàngsters especuladors d'ultradreta ...), amb qui ja ha colaborat ...