27 d’abril 2014

Les properes eleccions europees des d'una perspectiva catalana

La Vanguardia publicava ahir dissabte un article del Ferran Requejo que m'ha semblat interessant per dues raons:
- presenta molt bé l'estat actual del procés de construcció europea, amb els seus pros i contres;
- destaca l'interès que poden tenir les dades de participació en les properes eleccions europees per l'esdevenir de la política catalana.

Penjo l'article i un quadre elaborat a partir d'un Informe del Ministeri de l'Interior espanyol.


































Sembla que les esperances del Ferran Requejo seran difícils de complir.

En les dues eleccions europees passades, en el panorama espanyol, Catalunya destaca per la seva baixa participació.

He agafat aquest període (les dues darreres eleccions), perquè és clarament diferent del període anterior (1987/1999): a partir del 2000 hi ha un descens important en la confiança dels españols en el projecte europeu, i una baixada espectacular en la participació en les eleccions de 2004 i 2009 ...

La participació catalana està més de 6 punts percentuals per sota de la mitjana espanyola, i 10 punts per sota de la de Madrid !
Probablement aquesta baixa participació no es deu a tenir posicions antieuropees. Més aviat a un escepticisme derivat d'una major consciència crítica ...
En qualsevol cas, un gran repte pels catalans, per demostrar el nostre europeisme, malgrat tots els disfuncionaments comunitaris.

26 d’abril 2014

Europeistes, potser sí, però, en definitiva ... ex-funcionaris !

Fa una mica més d'un any, vaig pensar en intentar fomentar la cooperació amb antics companys funcionaris a les institucions europees. En aquesta nota faig un balanç de les temptatives. De moment, els resultats són decebedors. Potser perquè, en definitiva, som ex-funcionaris ...

De fa temps existeix la secció española de l'AIACE, l'Associació Internacional dels Antics de la Unió Europea (antics funcionaris de les institucions de les "comunitats europees" ... ), amb seu a Madrid, i que organitza una trobada anual a Barcelona.

L'any passat, en el context general de corrupteles, el govern de l'Estat va fer un decret que obliga a tothom a declarar els bens a l'estranger. Els anciens ens varem sentir senyalats com a possibles evasors de capital. A BXL es va organitzar un sessió explicativa, i els ex catalans la varem poder seguir per video-conferència des de l'oficina de la Comissió a BCN, l'11 de març.

Arran d'aquesta trobada, uns dies després, el dia 20 de març de 2013, vaig organitzar un àpat al Mussol del carrer Aragó, amb uns quants antics propers, per mirar d'animar les nostres relacions i compartir experiències, vivències i perspectives. Pensava que, un cop al mes, podríem fer una trobada informal entre nosaltres, a l'oficina de la Comissió a BCN, convidant a algun company encara en actiu per "copsar" l'ambient intern à la maison, i poder, eventualment, fer notes i escrits sobre la Unió Europea.

Molt bon ambient, força predisposició, però no en va sortir rés de concret. Per animar la cosa vaig recuperar un blog obert, un bloc informal dels anciens, no de l'AIACE, que havia embastat a primers del 2012. Alguns el van trobar simpàtic però ningú es va apuntar a l'idea de cooperar en un blog compartit.

Vaig arribar a pensar que AIACE/Madrid compraria la idea, perquè la web de la sección española (encara ara) sembla del temps del MS-Dos (el Microsoft Disc operating system ...), d'abans del Windows. Però no, rés, cap gest del delegat territorial ...

A primers del 2014, quan despuntaven les primeres inquietuds respecte de la participació i dels resultats de les eleccions europees convocades pel 25 de maig, em va agafar un altre rampell i vaig tornar a convocar un àpat al Mussol, el 15 de gener. La meva idea era de complementar les activitats de l'AIACE en defensa (sindical) dels nostres interessos, amb d'altres activitats complementàries per compartir visions i perspectives sobre la Unió Europea.

L'AIACE ha de servir, bàsicament, per donar-nos el suport i l'ajuda mútua que, progressivament, cada cop més necessitarem: ens fem grans i ens costarà cada cop més seguir les regles i els procediments administratius dels serveis de la Comissió envers els pensionnés. I no hi ha gestors que ens puguin assessorar, som un grup amb un estatut molt especial ...

En aquest segon àpat del Mussol, jo pensava en un grup reduït d'ex-companys preocupats pel projecte europeu i compartint valors de cooperació, solidaritat i progrés europeu. Hi va haver una acollida força favorable a la idea. De cara a futures trobades, però, amb tota la bona intenció, davant de la dificultat de seleccionar, de decidir, a qui convidàvem, el grup va optar per convidar tothom a una trobada oberta al restaurant del golf de Sitges !

Parlaríem de problemes concrets i, sobretot, de la nostra possible aportació colectiva, com a ex's, en el futur debat electoral, però s'havia desdibuixat una mica el meu projecte inicial de grup.

El dia abans, el 10 de febrer, aprofitant que el Pere Puig i Anglada (gran amic i Delegat de la Generalitat davant les institucions europees), era a BCN, varem sopar amb ell al Mussol. Ens va explicar la seva feina, que feia amb una enorme ilusió, ganes i dedicació. I varem parlar del procés i de les maneres d'explicar-lo i vendre'l als europeus.

Al golf de Sitges, l'11 de febrer, varem ser una vintena de participants, diversos i de totes les orientacions: un dels participants va proposar promoure xerrades pels membres del club nàutic de BCN o pel Círculo Eqüestre ...

En el meu balanç de la trobada (llegiu si us interessa el post al blog específic), a més de resumir els temes tractats, insistia:
- en les meves ganes d'organitzar un petit grupet d'interessats motivats per compartir reflexions i elaborar idees;
- en la necessitat d'enfortir l'Associació a Catalunya, construïda bottom-up i ben articulada amb AIACE/España.
Al final del dinar varem quedar d'organitzar altres trobades "socials": la propera, el 8 d'abril.

A primers de març, el Consell Català del Moviment Europeu va organitzar una conferència de l'Eneko Landaburu al Palau Macaya de la Caixa, al Passeig de Sant Joan (el mateix dia de la conferència, La Junta directiva del CCME va aprovar la meva adhesió al Consell !). Vaig proposar a uns quants de veure'ns després i prendre alguna cosa junts, per madurar el projecte de grup de reflexió europeista, i la idea va provocar reaccions i malentesos no massa positius. Fins i tot una reunió sorpresa convocada pel delegat territorial de la secció española sobre les eleccions ...

La trobada social del 8 d'abril la varem fer a Matadepera, al restaurant/escola d'hosteleria ubicat a la Torre de Mossèn Homs.

Malgrat les expectatives, només varem ser 8 els participants. Varem parlar:
- molt de les negociacions i acords sobre l'actualització de sous i pensions,
- una mica, com no, d'accés i pagament de serveis de salut,
- poquet del possible grup de motivats amb una certa afinitat de perspectives per l'esdevenir del projecte europeu,
- i una miqueta de la possible sub-secció catalana de la secció española, amb visions relativament diverses, poc coincidents.

La meva conclusió va ser que no es possible crear el grup que jo havia imaginat en les convocatòries al Mussol.
I que el millor que puc fer és, precisament, fer-me el Mussol i deixar que d'altres es belluguin.

Dilluns 28 d'abril tenim la trobada anual organitzada pel delegat territorial amb la vinguda del president de la secció española i la secretària general d'AIACE internacional, Dominique Deshayes. A part de les qüestions concretes, el Lluís Foix hi posarà la nora "cultural". Veurem.

Segueixo pensant que ens caldria una organització pròpia federada amb altres organitzacions d'altres comunitats, però ho veig molt difícil. A la secció española predomina la visió política de la "España una," que té diferents "zonas" amb unes cultures/folklores diferents, on cal tenir-hi delegats per fer algun acte de tant en tant ... i cobrar les quotes.

Mentrestant, al centre, a Madrid (mireu la nota adjunta), organitzen els grans actes polítics escombrant una mica cap a la casa pepera ... Lo de grans és relatiu: el proper dinar, el 22 de maig, tres dies abans de les eleccions, és limitat a 22 comensales: 16 de la Junta Directiva, 1 ponent polític del PP, 2 representants institucionals, i els 3 associats més espavilats en l'ús del mail electrònic. Però ens hi han convidat als més de 350 associats de totes les zones.

Un acte obert a tothom i plural via video-streaming seria potser massa complicat: millor la càlida cordialitat de la intimitat partidària de un almuerzo ...

Ho he comentat amb companys ex's, que han compartit els meus comentaris. Però m'han aconsellat ser pragmàtic (?) ... i que si no m'agrada, ho tinc fàcil: em dono de baixa i ja està. Collons quines perspectives! Mussols, que potser som massa mussols, tots plegats, sense saber-ho. Amb l'estelada, però mussols. Jo, insisteixo, dilluns em faré el Mussol.

Avui dissabte, llegint a La Vanguardia, el Gregorio Morán, que m'encanta, sento que potser jo també soc una mica intempestiu ... Diu que la dignitat exigeix coratge, el servilisme, no en necessita.

21 d’abril 2014

Del Born a Cardona

Aprofitant aquest dies de festa, varem anar finalment a visitar el Born renovat i el què varen trobar-hi a sota. Havent llegit Victus (vegeu nota de l'any passat), aquells carrers i cases em varen semblar conegudes, viscudes: quines sensacions, quines emocions, recordant les vivències de Martí Zuviría !

Una restauració molt ben cuidada, molt ben re-ambientada amb les fotos del menjador gestionat per la gent de Moritz, amb una carta original ... i una simpàtica cambrera, probablement d'origen empordanès. Sembla un espai molt funcional, obert a moltes activitats diverses, i molt ben empalmat amb el barri de la Ribera, amb la nova plaça del Comerç, que, pel passeig del Born dona a l'església de Santa Maria del Mar.







Al Google Maps i al Bing.com encara es pot veure com era abans !









Com que ens expliquen que després del Born va caure Cardona, el dissabte hi varem anar amb el Manel i la Mª Antònia,
amb el seu nou cotxe "bourré" de tecnologia: càmeres arreu, sensors, facilitadors ... s'ha de veure, s'ha d'experimentar !

Al castell, recordo totes les explicacions d'enginyeria militar que explica tan detalladament Albert Sanchez Piñol al seu llibre. I, especialment, les dues concepcions estratègiques radicalment diferents: la del francès Vauban, racional, pensada, calculada, i la del holandès van Coehoorn, brutal, bestial. Quan el vaig llegir, vaig comparar aquestes estratègies a les del Guardiola i del Mourinho.

Recordo les explicacions sobre els baluards, que varen substituir les torretes medievals, acabats amb unes estètiques échauguettes (talaia, torre de guaita, del francès guetter, aguaitar, guaitar ...), i que es destruïen quan el castell era assetjat, per evitar que servissin de referència precisa a l'artilleria enemiga ! Mireu les pàgines 64 a 69 !












Visitem la gran església romànica integrada en el castell: espectacular, però en restauració. Poder militar i poder espiritual, sempre de bracet ...

A la cafeteria, que és part del parador nacional del Estado, el cambrer/funcionari no ens atén. Dalt de la torre Minyona, coincidim amb joves dansaires tradicionals catalans i ens hi fem la foto genial: tricentenari a tope !






Després varem dinar a Pinós, centre geogràfic, diuen, de Catalunya, a 930 metres d'alçada. Té un original santuari amb un restaurant molt tradicional, sembla. No varem menjar massa bé. A més, en un lloc extraordinari, amb vistes espectaculars en totes direccions (Pirineus, Cerdanya, Pedraforca, Montserrat, ...), els menjadors tenen unes finestretes ben petites amb cortines que no deixen veure rés. Absurd. Sobretot perque, al darrera, hi ha un edifici dels enginyers tècnics d'obres públiques, amb uns finestrals espectaculars als quatre costats, i que és on hauria de ser el restaurant.


Tornant, passem, com no, per la Molsosa, ben restaurada i conservada. L'escut municipal, molt simple i poc digne, penso.
Un dia i tornaré per veure l'edifici de les escoles, en runa, a un centenar de metres de l'església/Ajuntament.
Qui sap si el podríem comprar i fer-hi alguna cosa ...

20 d’abril 2014

Rèptils

A primers d'abril, el Marcel i l'Agnès, amics belgues, varen venir uns dies a l'Escala. El Marcel ens va regalar el seu llibre, testimoni d'una negra història belga: les trapelleries del seu rei al Congo, fa un parell de segles. El tinc tot just començat. La web de promoció aquí.

Però avui un article de la Soledad Gallego-Díaz, a El País, m'hi ha fet pensar. A Bruxelles sembla que hi ha també un gran bureau de reptiles: 1.700 lobbistes dedicats a reptar subreptíciament per impedir regulacions contràries als interessos dels taurons financers capitalistes.




Soledad Gallego recull propostes concretes difoses en un Manifest de Thomas Piketty i en d'altres documents d'altres grups d'economistes alemanys, orientades a regular el capitalisme financer mundialitzat i, especialment, a enfortir el projecte comunitari.

Encara, com en els temps del terrible Leopold, la batalla ideològica és fonamental. Ara en una situació molt més complexa i amb uns instruments mediàtics d'eficàcia impressionant.

Rèptils, encara, rèptils sempre.


Sortosament, les relacions que varem teixir aguanten encara !

16 d’abril 2014

Tots els avis fan igual ...

... i pensen i diuen que els seus néts son els mes macos del mon.
La nostra néta Zoé, probablement, no sigui la més maca, no ens agrada competir.

Però si la mireu bé, és evident que és molt, molt, molt maca,
... i dolça, i curiosa, i observadora ... mogudeta, fins i tot a la nit.
5 mesos llargs, i va creixent ... i a tots ens cau la baba !

Petita mostra dels milers de fotos i clips que ja resulta difícil organitzar i classificar. Amplieu-les, val la pena !





12 d’abril 2014

Vaig cridar com un nen petit !

Dijous dia 10 tenia previst anar a l'Hospital per que em fessin una ressonància magnètica. Tinc un bony com una castanyeta a la melsa i s'ha de mirar què cal fer.

Ben tranquil, sense pensar rés, vaig anar-hi d'hora, amb la moto. Vaig comprar el diari, i vaig baixar al sòtan, on sempre penso que cal millorar la senyalització. Puntuals, m'avisen que entri, que em despulli, que em posi una bata cordada al darrera. Que m'estiri en una plataforma. Em posen uns cascos anti-soroll enormes, i m'entren ben endins en el tub metàlic del grandiós aparell. Em diuen alguna cosa, que sento molt de lluny: que m'estigui quiet, que només seran 20 minuts.

Hòstia ! De cop, prenc consciència d'on soc i del què m'espera. I m'agafa com un atac d'ansietat, d'angoixa, de ganes de moure'm ... i de sortir. Enmig del soroll i amb les orelles tapades, crido al personal. No em senten. Miro de tirar el cap enrere i crido més fort. Res. Omplo els pulmons i crido encara més fort. Finalment sento que venen i em treuen del forat. Potser només va ser un minut, però em va semblar molt més.

Hi havia entrat sense pensar, sense mentalitzar-me, sense saber que em fotrien amb tot el cap ben endins. En alguna altre ocasió, m'havien deixat amb el nas fregant el forat de la màquina i podia veure el sostre: cap problema. Però avui m'havien posat tot el cap un pam o dos endins de l'enorme tub que m'imaginava com un enorme tub d'assaig metàlic.

Vaig dir que no podia, que volia retardar la data, que ja tornaria ... La llista d'espera és molt llarga, em diuen. Em miro la màquina, el jove i la joveneta que la controlen, penso en què molta gent hi passa, i, finalment, em mentalitzo de que m'hi han de tornar a ficar. Vinga.

A dins, tanco els ulls i penso en coses a fer: en molins, en notes pel blog, en qüestions pendents de reflexionar ... enmig dels sorolls.

Després, demano perdó als dos jovenets i m'excuso, amb sensació de ridícul. Pujo a veure el Pim per elevar les disculpes al més alt nivell, però no hi és, està amb el comitè de direcció. La Gemma, que havia sigut la meva secretaria com a president, em comprèn i em tranquilitza: passa sovint ...

De fet, després, pensant-hi, considero que va ser tot massa ràpid, sense explicacions, i que vaig tenir una sensació d'impotència, de desconnexió total amb el personal. En altres llocs, m'han dit, els hi donen un mando per avisar si t'angoixes o si hi ha algun problema. No em sembla complicat que en comptes de cascos antisoroll, fossin cascos amb altaveus amb música, o per rebre explicacions sobre el què fan. Si no es pot utilitzar tecnologia magnètica (els altaveus ho son), probablement hi ha altres tecnologies possibles: tubs acústics de vent. Fins i tot, el malalt escanejat podria respondre i comunicar-se amb mitjans similars.

Penso en tot el que predica la Montse respecte del tracte amb els infants: exactament el mateix caldria aplicar en aquestes situacions !

Collons !

Ara a esperar els resultats, que espero que siguin bons, dimecres vinent.

[AFEGIT]
Diu l'informe:
Melsa amb lesió hiliar hiperintensa en T2, hipointensa en T1, de 29 mm amb captació de contrast centrípeta, intensa i en el temps, suggestiva de hemangioma ...
Sembla que no té importància: vigilar que no creixi massa. Un nou TAC el 2016 ...

[per info]
La melsa és un òrgan de l'abdomen, la funció del qual és la destrucció d'eritròcits vells i servir de reservori de sang. És un centre d'activitat del sistema reticuloendotelial, part del sistema immunitari. La seva absència predisposa a determinades infeccions.

Un hemangioma es una neoplasia de los vasos sanguíneos (masa anormal de tejido provocada porque las células que lo constituyen se multiplican a un ritmo superior al normal), generalmente benigna, caracterizada por la aparición de un gran número de vasos normales y anormales sobre la piel u otros órganos internos.

Cuando la neoplasia es maligna, es agresiva y comprime los tejidos próximos y se disemina a distancia. Neoplasia maligna y cáncer son dos expresiones con el mismo significado. En el lenguaje médico habitual es frecuente emplear el término neoplasia como sustituto de la palabra cáncer, utilizando las expresiones neoplasia pulmonar, neoplasia tiroidea o neoplasia laríngea, por ejemplo, como sinónimos de cáncer de pulmón, cáncer de tiroides y cáncer de laringe.

09 d’abril 2014

Misèria metodològica, poca inteligència estratègica

350 diputats i els milers d'experts, periodistes, juristes, politòlegs i tertulians, no van ser capaços ahir de parar un moment i clarificar de què anava el debat: votar, decidir, consultar, opinar, dialogar, autodeterminar, refrendar ... quin espectacle !

Petita mostra, entre moltes altres: en poques ratlles, Fernando Garea, de El País, fa servir aquestes expressions: promover una consulta independentista ... buscar una salida al conflicto territorial ... impedir el referendum de autodeterminación ... defensa del derecho a decidir ... una consulta no vinculante de autodeterminación ...

La majoria dels qui defensaven les propostes del Parlament de Catalunya argumentaven que calia deixar que el poble català expressés la seva opinió ... decidint el seu futur.

Aquesta és l'esquizofrènia conceptual i metodològica en que vivim des de fa dos anys llargs. He penjat força notes en aquest blog al respecte: al final hi ha la llista.

Intentant sintetitzar, un cop més, penso que, entre els qui estem farts d'aquesta articulació amb l'Estat, tips dels comportaments de la casta dirigent dominant a Madrid, i fastiguejats de l'actitud dels principals media estatals, em sembla que hi ha (hi havia) dues estratègies possibles, com a mínim, per tal de canviar radicalment la situació:

- una estratègia radicalista, parteix de la idea de que no hi ha rés a fer plegats, i s'orienta cap a decidir, ja, separar-nos: ambiguament, sense massa collons, reivindica el dret a decidir però pensa en la independència com a única solució.

Ben intencionats, pensen que una gran majoria del poble català hi està clarament a favor, i que la correlació de forces és netament favorable al separatisme. Però em sembla que una cosa son els sentiments i les emocions d'uns quants milions de ciutadans i una d'altre les posicions efectives del conjunt de catalans. Jo no soc massa optimista respecte de la capacitat de resistència davant la previsible i dura confrontació amb les forces de l'Estat ...

- una estratègia progressiva, també radical en la constatació dels problemes i en l'exigència de canvis radicals, confrontant-se radicalment amb els poders de l'Estat, però buscant una correlació de forces més favorable i associant a una majoria molt més ample de catalans en el dur combat amb Madrid.

En aquesta segona estratègia, hagués tingut molt més sentit, penso, que, a mitjans del 2012, el president del govern, en comptes de convocar unes eleccions esquizofrèniques, hagués parat un moment i hagués dit al poble català: senyors, això no va, què fem ?

I hagués organitzat una consulta al poble no amb una simple pregunta de si o no, sinó amb un petit qüestionari que hagués suscitat la reflexió i el posicionament madur de la ciutadania, després d'una campanya curta i ben organitzada sobre problemes i alternatives. Amb una Llei de consultes catalana, i deixant ben clar que no es pretenia decidir rés, sinó conèixer, efectivament, concretament, democràticament, directament, la opinió de tota la ciutadania per orientar les futures polítiques dels diversos partits.

Amb una estratègia com aquesta haguéssim pogut avaluar el suport polític (partits al Parlament) i social (ciutadania) a les diferents estratègies possibles: també el suport a d'altres vies, a les posicions menys radicals, a les immobilistes o a les reaccionàries.

Ara la tenim liada. I la seguiran liant.

Tip, fart, fastiguejat ... i acollonit pel que pugui passar. Entre altres coses, malgrat els milions de catalans que n'estem tips, farts i fastiguejats, per manca d'inteligència estratègica, a remolc de polítics partidistes mancats de coratge, podem perdre la batalla i passar-nos alguna dècada recuperant posicions. Com al Quebec.


La llista actualitzada de les meves notes sobre el tema (des del 2006 !):

- 05.2006: dues reflexions sobre el mètode de consulta pel referèndum sobre l'Estatut: del (dia 4) i del (dia 16);

- 06.2010: nota comentant la campanya "Mataró decideix", en la que deia que, de fet, ens entrenàvem ...

- 09.2010: proposta d'una iniciativa amb dues etapes: campanya pedagògica i una consulta popular;

- 09.2012: nota del dia 20 insistint en la pedagogia necessària per fer una consulta, i una del dia 22 explicant l'estratègia en dues etapes;

- 10.2012: nota sobre la meva intervenció estelar al programa del Cuní la nit electoral: [aquí]

- 10 i 12.2012: dues notes fent estimacions sobre actituds i posicions dels catalans: què pensen els catalans, del 20 de novembre 2012, i quatre números sobre les eleccions del 25.N, del 2 de desembre 2012;

- 05.2013: nota del dia 2 sobre les diferències entre decidir i opinar, entre referèndum o consulta (amb proposta de papereta àmplia inclosa), una altre del dia 8 sobre la diversa concepció de l'Estat a Catalunya i a la resta d'España, i una tercera nota del dia 29 sobre l'estratègia del dret a decidir ...

- 06.2013: nota sobre les presses del nacionalisme català romàntic ... [aquí];

- 07.2013: nota sobre la unió lliure dels pobles, l'oferta federal del PSOE, i l'encertada imatge de l'Antoni Puigverd: sentimentalisme català i ganes de toros a España ...

- 09.2013: insistint en la necessitat de clarificar ambigüitats: opinar o decidir;

- 02.2014: nota sobre una possible frenada: decidir o consultar, article del convergent Jordi Barbeta;

- 03.2014: fent suggeriments estratègics a l'Alícia Romero, des de l'escepticisme més trist veient la desorientació (la reorientació vergonyant) del PSC.

07 d’abril 2014

Torres de guaita

Aquest cap de setmana, a El País setmanal, hi he vist una foto esplèndida d'una torre de guaita. Llàstima que fa part d'un reportatge sobre la frontera sud d'Europa: la torre és a Orestiada, en la frontera greco-turca. Malgrat la finalitat, he trobat la torre feta amb un disseny molt simple, molt funcional, i estèticament equilibrada.
















Dubto si penjar la foto: publicaria fotos de cabanes dels camps d'extermini nazis si estesin molt ben construïdes, i fossin molt funcionals ?

Penjo foto i dubte, per a la reflexió. I si la torre hagués estat fabricada per una empresa alemanya ?

De fet, a la web he trobat informació sobre la torre grega: feia part del projecte d'una gran tanca de 8 milles en la frontera amb Turquia, amb càmeres de televisió, i filferros com els de Ceuta i Melilla, amb un pressupost de 5 milions d'euros. D'eficàcia discutida, sembla que els treballs no han començat ...




I aprofito per penjar fotos d'altres torres que tenia guardades en carpetes:

- una danesa extraordinària, senzilla, maca (link), a Svaneke, a l'illa de Bornholm, dissenyada per Jorn Utzon, l'arquitecte que després va dissenyar l'opera de Sidney !


- una holandesa (link), de 25 metres, en un parc d'esports a l'aire lliure, a Reusel;


- i el far de Port Vendres, que resulta que és a tocar de Cotlliure !



La Mancomunitat, liquidada per Primo de Rivera



Penjo un article breu i significatiu d'Enric Pujol, historiador, sobre la liquidació de la Mancomunitat.
El dossier/recull de La Vanguardia està molt ben fet i il·lustrat. Val la pena llegir-lo.


Però jo penjo aquest article com a mostra de com les gasten les castes dirigents espanyoles.

I per anar recuperant, encara, trossos de la història que no ens varen ensenyar de petits ...

Que no ens n'oblidéssim ...
Quina llàstima, quina merda ...

06 d’abril 2014

Integració cooperativa o competitivitat selvàtica: una nova organització social

Curiosament, aquesta setmana, a El País, dos amics molt qualificats i amb àmplia experiència de govern, han escrit dos articles amb conclusions/recomanacions molt semblants.

Un article del Joan Majó del dia 2 d'abril,
i un altre del Josep Mª Vallès del divendres 4 d'abril.

Insisteixen en que calen altres maneres d'enfocar el problema de l'atur. No son idees noves, però les crisis actuals les fan cada cop més necessàries. Jo faig sempre referència al llibre/proposta de Michel Rocard, del 1966, "Les Moyens d'en sortir".

Tots dos diuen que cal redefinir el model social, revisant la ideologia i la cultura dominants, i pensant en nous mecanismes de distribució del treball i de les rendes, amb finalitats orientades a l'interès general, superant la lògica selvàtica que ara patim.

En diverses notes he criticat el discurs simplista de la competitivitat: és el raonament de l'economicisme comptable. Ens cal una economia de les persones, ens cal tornar a parlar de necessitats humanes, de condicions de vida i de treball, de racionalitat colectiva. Cal redefinir operativament, concretament, un model de societat integradora, participada, oberta, al servei de valors colectius, que garanteixi l'interés de l'àmplia majoria de ciutadans.

Potser hauríem de supeditar l'economia i la tecnologia a la sociologia, i redefinir unes ciències de l'organització social orientades a promoure el ben viure i el ben conviure !



L'article del Josep Mª Vallès:
































Malauradament, si llegiu l'article/declaració de Martin Schultz, a la meva nota del 2 d'abril, el flamant candidat dels partits socialdemòcrates dels Estats membres de la Unió, no fa la més mínima referència a aquestes problemàtiques ni cap proposta en aquest sentit significativament renovadora. Más de lo mismo ...

Algunes notes meves amb referències a la cooperació i la competitivitat:
- comentant un article de l'Antoni Puigverd [ aquí ];
- reflexionant sobre altruisme, egoisme, cooperació ... [ aquí ];
- comentant reflexions de Robert Skidelsky i fent referència al llibre de Michel Rocard [ aquí ];
- reaccionant al llibre del Joan Majó sobre la crisi [ aquí ];
- en unes propostes a l'Alícia Romero, del PSC [ aquí ].


05 d’abril 2014

El bisbe Godayol va néixer a casa nostra !

Varem comprar la casa del carrer Argüelles, 9, a primers del 1985, al senyor Jaume Graupera Sabé, industrial, casat, resident al carrer Sant Agustí, 26. La casa l'havia heretat de la seva mare, la senyora Catalina Sabé Noe, segons testament de juny del 1.947.

La Montse l'havia vist, era cèntrica i a prop dels nostres pares, a l'Esplanada. El 25 de gener varem fer-hi una primera visita, i el dia 31 varem fer una paga i senyal de 200.000 pessetes (1.250 euros). En menys d'una setmana, decidits !

Varem pagar-ne:
- 4.400.000 pessetes (27.500 euros) per la casa (escripturada per 1.700.000 ...)
- més 102.000 (637 euros) de l'impost de transmissions
- més 378.000 (2.362 euros), de plusvàlua dels terrenys, que, aleshores, la pagava el comprador !
- més   50.000 (312 euros) de notari,
Total, 4'9 milions de pessetes, 30.625 euros !


Doncs resulta que, la casa, a primers dels anys 40, era llogada als pares de Joan Godayol, que hi va néixer, i que esdevindria bisbe d'Ayaviri, al Perú !

Ens va contactar indirectament, fa temps, i, finalment, dijous va venir a veure la seva casa natal i els seus propietaris actuals, nosaltres.

Li ensenyem la casa, el llimoner gairebé centenari, les escales que hem conservat ... Després, dues hores intenses de xerrar una mica de tot, de déus i dels homes, de religió i de creences ancestrals, de valors i de tècniques curatives dels pobles peruans, de la burocràcia vaticana i del nou papa ...

Ens va semblar molt "progre", molt tolerant, molt activista, molt obert a la teologia de l'alliberament, però sense perdre cap ocasió de fer passar el missatge evangèlic, que continua predicant activament amb la seva creu al pit i l'anell al dit.


Varem quedar en repetir la trobada.

02 d’abril 2014

Martin Schultz, el clàssic, i inútil, discurs socialdemòcrata


Lllegueixo a El País de diumenge dia 30 de març, l'article de Martin Schultz, flamant candidat dels partis socialistes/socialdemòcrates europeus a presidir la futura Comissió Europea.
No sé si l'ha escrit ell o els seus colaboradors. En qualsevol cas, no em lliga massa amb la imatge que fins ara han promogut els media progressistes catalans.

Es un candidat molt millor que l'actual Durao Barroso: no és difícil tenir més voluntat i coratge que l'habil portugués, simple secretari dels governants més influents. Però les idees que expresa en l'article son una mica decebedores, al meu entendre.

En primer lloc el to personalista de líder salvador: "Soy el candidato a presidente de la Comisión Europea de la família socialista ... y en cinco años quiero poder decir que Europa vuelve a ser una plaza privilegiada ...". Desde posicions socialistes m'agraden més els posicionaments colectius: junts, entre tots, ... i no les adhesions personalistes al compañero líder i guia com en les époques, per exemple, del Montilla.

Després, fer servir l'interès dels pobres ucrainesos per integrar-se a la Unió (lògic, comprensible), per justificar el projecte europeu, em sembla poc rigorós. La problemàtica del projecte comunitari és complicada, la conveniència de consolidar-lo, certa, però no n'hi ha prou amb arguments simplistes.

En tercer lloc, presentar la Unió com una entitat que pot "cumplir su promesa de crear mejores oportunidades para todos, que puede proteger a sus ciudadanos de los salvajes mercados financieros y la competència desleal a nivel mundial ..." em sembla una mica desenfocat. No és la Unió en abstracta sino en el marc de la Unió que tots els governs junts poden, potser, crear millors oportunitats per a tots. No és la Unió, és el conjunt de governs i ciutadans, treballant units, qui pot crear aquestes oportunitats.

D'altra banda, amb un pressupost tant limitat, millor que no faci massa promeses, millor no presentar la Unió com la principal responsable de millorar les condicions de vida i de treball de la gent. La Unió és una condició probablement absolutament necessària pels europeus, però no és la solució ...

En quart lloc, acusa a molts governs europeus d'haver obligat a sacrificis als ciutadans i ofertat milers de milions pels bancs. Però no fa cap referència crítica al paper de la Unió, del Consell i de la Comissió en la promoció i suport d'aquestes polítiques. Home ...

Fa unes pinzellades populistes sobre la violència de gènere i l'atur jovenil, i diu que entén que surtin al carrer. Ell no té ganes de sortir al carrer, a manifestar la seva repulsa a les polítiques reaccionàries i explotadores ? Ell no es sent part dels damnificats ? En canvi es sent preocupat per saber com es pot explicar a la gent que paga honestament els seus impostos "que las grandes multinacionales tienen trillones de beneficios pero prácticamente no pagan impuestos". No és gaire difícil fer-ho.

Finalment, el que més m'ha decebut: la seva visió dels objectius i estratègia pels propers anys. Diu que "la economia europea debe volver a crecer, hay que sentar las bases de un nuevo crecimiento, una nueva prosperidad, nuevos empleos de calidad y unas finanzas equilibradas." Segueix dient que Europa ha de tronar a ser "una plaza privilegiada para los negocios y la industria ...", que ha de "desarrollar nuevos productos inteligentes en los laboratorios europeos, en las fábricas europeas por trabajadores europeos ...", i acaba dient que "necesitamos invertir en investigación e innovación, desarrollo sostenible e infraestructuras para que nuestra economía sea más competitiva".

Más de lo mismo, quan hi ha un ampli consens en que estem vivint canvis d'época d'una magnitud que encara no som capaços d'apreciar, que exigeixen visions radicalment noves.

Si el nou dirigent, candidat a presidir la Comissió, té aquest discurs tan clàssic, no ens servirà per massa. Inútil.