31 d’agost 2013

Una altre autòpsia del PSC

Dimarts passat, 27, penjava l'autòpsia clara i contundent de Lluís Orriols a El País.
Ahir divendres, l'Antoni Puigverd hi afegia nous elements a la seva columneta de La Vanguardia.




Molt encertat el retrat que fa del Pere Navarro:

- "actua sempre pendent dels altres", diu,

- i "no sap entendre que un temps excepcional, com el d'ara,
exigeix un projecte excepcional, i no una tàctica ultradefensiva
" ...

Més clar, aigua ...

Quina llàstima !

30 d’agost 2013

El soroll musical de les taules de refredament de tires d'acer


Aquest mes d'agost, al suplement Cultura's dels dimecres de La Vanguardia, el fotògraf José Manuel Ballester ha publicat unes fotos a doble pàgina d'Enginys gegants, retratant grans plantes industrials on es fa palès l'enginy humà. Explicava que li sorprenia "l’absència gairebé total del personal que hi treballa i que contrasta amb el soroll tan present que hi ha. Milers de terrabastalls, cops estremidors, xiulets de vapor, martells gegants, motors ensordidors, vàlvules sonores que fan que aquests llocs irradiïn una estranya majestuositat ...".

M'ha fet recordar els llits de refredament de barres d'acer que vaig veure a les Indústries del Besòs (INBESA) l'any 1974, quan treballava a Ingenieros Consultores SA (ICSA), i pilotava un programa de formació a la gestió de "joves" enginyers. Jo tenia 26 anys ! Com que acabava de fer el meu treball sobre polítiques d'organització i condicions de treball, i predicava, a les nits, anàlisis marxistes de la realitat, en el programa hi han pinzellades d'aquests temes i mètodes: recursos productivos, procesos productivos, gestión del proceso, dinàmica del sistema productivo ...

INBESA tenia uns quants forns d'arc elèctric, que fonien la ferralla amb uns electrodes enormes i uns espetecs ensordidors. Ensenyaven el procés de càrrega amb la tapa del forn oberta. Els qui s'espantaven i corrien enrere, no calia que tornessin a l'empresa. Jo aguantava com un valent, fascinat per l'espectacle.






















Després, els lingots, les barres gruixudes, passaven als trens de laminació per ser convertides en perfils industrials en formes diferents.



A les grans indústries hi havia diverses caixes amb rodes, dites trens, que comprimien progressivament els lingots. A la capçalera, entre caixa i caixa, entre tren i tren, calia agafar la tira rogent que sortia d'un tren i entrar-la novament en el tren del costat. Això es feia a mà, amb unes enormes tenalles. Me'n varen regalar unes, que guardo encara: pesen 3 quilos !

Al final del circuit, les barres laminades anaven cap al llit de refredament. Allà, amb uns moviments cadenciats, les travesseres dentades que movien les llargues barres de ferro rogent, feien un soroll encantador, una música metàlica impressionant. M'agradava passar-hi una estoneta quan podia.

He aprofitat els records per buscar imatges a la xarxa, i n'he trobat algunes de molt interessants: de forns, de tenalles, de trens ...


















... i de llits de refredament, amb les travesses dentades que fan els sorolls musicals:




















Les tenalles que em varen regalar els treballadors d'INBESA, fa gairebé 40 anys ! Pels tecnòfils, un fragment del quadre "Eisenwalzwerk", d'Adolph Menzel.

28 d’agost 2013

Màquines polítiques i societat civil

Tenia guardats aquests dos articles de mitjans d'agost.
El ja clàssic Daniel Innerarity presenta interessants elements d'anàlisi sobre els partits i les seves funcions, sobre l'electorat i el mercat polític. Diu que la inestabilitat del mercat i la volatilitat dels electors fa difícil una racionalitat estratègica i porta cap a un tacticisme mediàtic allunyat dels compromisos ideològics.

Explica els riscos d'autoritarisme despòtic, en els processos de presa de decisions, en els moviments polítics molt centrats en les xarxes socials, sense estructura, reglaments, ni programes.

Alerta de la necessitat de preservar, renovades, aquestes màquines polítiques, aquestes instàncies d'orientació, de participació, de formació de la voluntat política, : l'alternativa seria anar cap a "un espacio amorfo ocupado por tecnócratas y populistas ...".

Queda pendent explicar qui i com pot impulsar aquesta necessària i profunda renovació dels partits, i, especialment, amb quines mesures concretes i operatives, més enllà de declaracions i voluntarismes estèrils.


En el segon article, dues autores estiuenques no conegudes, després d'una part d'anàlisi molt coincident amb l'anterior, es pregunten què podem fer amb els polítics, com protegir la democràcia dels qui en viuen de manera abusiva.

De manera excessivament simplista pensen que no hi ha camins clars per formar líders democràtics honestos, responsables i transparents, ni que, tampoc, no hi ha instruments per evitar que líders irresponsables, ineficients, corruptes o autoritaris arribin i es mantinguin en el poder.

Diuen que el germen del canvi està en la societat civil, amb propostes innovadores que permetin vigilar i controlar la qualitat democràtica dels polítics. Defensar la democràcia amb manifestacions ja no és suficient: calen mecanismes de control i de rendició de comptes per democratitzar els polítics, per enfortir el debat ideològic dels partits, per promoure una ètica republicana. D'acord.








Modestament, des de la meva perspectiva d'enginyeria de les organitzacions, ja fa més de 5 anys, el juny de 2008,
inspirat pels mestres Subirats i Vallès, vaig proposar constituir una organització sindical de defensa dels interessos democràtics dels ciutadans [ primera nota ] i [ complements ]


Probablement la intuïció continua tenint tot el seu sentit. Però no vaig veure massa receptivitat a les meves propostes.
I probablement hagués pogut vendre millor la idea ... malgrat que el manel Cuadrada em va convidar a TV Mataró [ nota ]

Aprofito per recuperar un llibre que hauria de comprar i llegir ...

l'Escala: algunes postals de 2013

Quatre imatges ja tradicionals d'aquest estiu a l'Escala:

- les ballades de sardanes, aquest cop amb la Principal de l'Escala, refundada el 2004, una cobla 50/50 noies/nois, una cobla jove, però amb un gran rerefons històric, diuen:
















- ... i les vistes des del balcó que alguns amics aprecien o envegen. Excuseu aquesta petita frivolitat moralment discutible ...
Sort que vora la finestra hi tinc els consells que el veterà Altuna publicava a El Periódico ...

27 d’agost 2013

Quatre imatges de disseny estival ...

De fa molt temps que trio el vi en funció del disseny de l'etiqueta.
Com que no entenc massa de vins, aquest criteri em fa pensar que promociono els dissenyadors gràfics ... com la meva filla. El 2007 ja vaig penjar una etiqueta dels espelt ...

Aquí penjo dos vins i dues aigües.


L'etiqueta de l'Homenaje Blanco, la trobo simplement impresentable. Els responsables consideren que aquesta etiqueta, dissenyada per Moisés Nieto, demostra que "fuerza, frescura, originalidad y genialidad son los mejores aliados de la juventud" ...

M'estranya que la gent d'Olite s'hagi deixat enredar pel responsable d'imatge de la marca. Però potser, com que tenen un castell d'Exin castillos, els hi van els dissenys infantiloides ... o s'han deixat impressionar pels resultats del 2012 del "certamen más prestigioso para jóvenes diseñadores, el Ego de Cibeles", que ha premiat "una joven promesa del mundo de la moda" !



L'etiqueta del Vi per Peix, de Can Monserrat sense "t", en canvi, la trobo molt adequada: comunica molt bé el contingut (funciona), és una imatge simple i molt digna (bonica), i molt fàcil d'imprimir (barata).










Les etiquetes de les aigües són també comunicadores, boniques i fàcils.










De tota manera, les 500 gotes de Sant Aniol indueixen a confusió: no és una ampolla de 500 cc, sinó de 250 ml !

Així aprenem que cada centímetre cúbic, o cada mililitre, té dues gotes d'aigua !

Una proposta innocent i encomiable: la sobrietat i l'austeritat dels europeus !

Segueixo normalment els articles d'Alfredo Pastor, ponderats, equilibrats, pedagògics.


El de diumenge passat, m'ha emocionat una miqueta: és molt positiu que algú com ell, des del seu estatus, critiqui que "la major part de la nostra energia s'esgota en l'esforç interminable per enriquir-nos" !
(per llegir-lo bé, cliqueu botó dret i obriu l'enllaç directe)

Considera que "caldrà aprendre a passar amb menys, no perquè sí ni perquè no hi hagi més remei ... sinó per alliberar-se de la tirania de la riquesa i per poder accedir a satisfaccions superiors a les purament materials ...".
Són (som) els països més avançats els que poden (podem) "donar exemple de sobrietat en el seu mode de vida i d'austeritat en l'ús de recursos limitats ..."

Reconeix que no és una proposta molt pràctica, però com som al mes d'agost, s'hi atreveix, advertint que "serà essencial si hem de continuar vivint en una certa harmonia ..."

Comparteixo anàlisis, consideracions i conclusions.

Malgrat que, ara i aquí, penso jo, ja hi ha molta gent ja no pot ser més sòbria i austera en el seu mode de vida ! En canvi, els governs i els mitjans o medias promotors de valors i de ideologia, valdria la pena que ho consideressin. Per exemple, els diaris El País i La Vanguardia, entre d'altres, que publiquen periòdicament uns suplements que són absolutament obscens.

L'altre element a comentar és que aquesta reorientació hauria de fer-se a nivell europeu, i pensa que podria ser un gran factor d'unitat que necessita el projecte europeu.

Encomiable, però un xic innocent. Possible potser, però amb altres dirigents. Molt complicat, segur, vistes les dinàmiques de re-nacionalització egoista de tots els pobles de la Unió ...


Tanmateix, aprofito per fer links a d'altres notes recents sobre altres maneres de ben-viure: les propostes dels Skidelsky sobre com usar la mà d'obra desocupada 07.2012, i sobre les necessitats per a una bona vida 05.2013.

Esto se acaba ya, no hay quien lo pare, no ...

Aquesta cançoneta la cantàvem els veteranus el segon estiu de milícies. Els vespres tatxàvem amb betum els dies del calendari que faltaven per tornar a casa. Com totes les coses fetes amb moltes ganes i sentiment, amb ràbia sovint, se't queden gravades en algun lloc profund del cervell i, de tant en tan, davant d'escenaris suggerents o provocadors, surten, tornen, i les cantes ...

M'ha retornat la cançoneta aquests dies llegint les notícies sobre el PSC: els gestos d'uns i altres, els articles i declaracions als diaris (Nadal, Tura, Balmón, ...), les portes que s'obren convidant a marxar ...

Esto se acaba ya, no hay quien lo pare, no ...

L'article del Lluís Orriols fent l'Autopsia del PSC, diumenge 25 a El País és prou aclaridor. No parla de les dues ànimes del PSC, sinó dels dos grans grups d'electors: els votants socialistes catalanistes i els votants socialistes no catalanistes. Simplificant molt, i caricaturitzant, a Mataró hi havia fa unes dècades els socialistes convergents, mataronins de tota la vida, ... i els de la penya del Betis.

La crisi econòmica i la fi de la ilusió autonomista d'una España integradora i oberta a la diversitat, han tensat les posicions i les relacions entre aquests dos grans grups.

I els dirigents del PSC, de fa anys, no han sabut articular una política (un diagnòstic, uns objectius, una estratègia, una tàctica ... ) que servís de referent integrador per a milions de catalans amb sentiments progressistes, d'esquerres i defensors legítims dels seus interessos colectius (polítics, econòmics, culturals ...).

I ara es troben emportats per la politiqueria ambigua i sentimentalista (com la descriu l'Antoni Puigverd) dels radicals nacionalistes independentistes: el dret a decidir !

Han estat incapaços de situar el debat polític en la qüestió fonamental: l'articulació amb la resta de l'Estat. Una unió en llibertat dels pobles, anotava fa unes setmanes (nota del juliol).

Malauradament, som milions els qui estem molt insatisfets amb aquesta España. Molt insatisfets, emprenyats, indignats. Molt. Què en pensen els dirigents dominants del PSC ?

Som molts els qui estem desesperançats de les paraules, gestos i comportaments dels nostres veïns españols. Molt desesperançats llegint enquestes i sentint declaracions dels líders polítics de tots colors. Què ens proposen els dirigents dominants del PSC ? El federalisme i una consulta pactada ... que no tenen cap mena de credibilitat. Formalismes sense convicció. Electoralisme sense propostes polítiques coherents i serioses.

Esto se acaba ya, no hay quien lo pare, no ...

Malauradament, els dirigents dominants i els minoritaris no han sabut generar posicions de consens, clares i contundents. Les maneres de fer, de conduir, de liderar, diuen molt poc en favor dels qui haurien de ser referents d'una convivència integradora, democràtica i solidària ...

Llàstima. Però fa molt temps que es veia a venir. Mentre hi havia pastís, mentre hi havia cireres (una altre imatge de l'Antoni Puigverd ...), la cosa s'aguantava. Però ara, que s'ha acabat el bròquil, surten les crues i decebedores realitats. I els dirigents actuals, guiats per les consideracions electoralistes de sempre, sembla que opten per la via d'intentar recuperar els votants no catalanistes: el vell PSOE triomfarà.

Malaguanyats esforços durant tantes dècades. Llàstima pel país, pels catalans de tots colors.

10 d’agost 2013

Pinzellades d'estiu ...

- primera, una de clàssica, sobre els "polítics", demanant excuses al Manel.
Tenim de fer una llarga xerrada, una espècie d'exorcisme amistós, per treure-li aquesta angoixant responsabilització que assumeix, malgrat fer part del grup de polítics més honestos. Però, objectivament, ha pertanyut a un colectiu amb comportaments corporatistes molt criticables ...

L'articlet de Joan-Pere Viladecans m'ha semblat simpàtic. Jo he fet servir aquest símil titellaire en diverses notes: l'octubre de 2012 en parlar del debat sobre l'encaix, i el novembre de 2012 parlant del què pensen els ciutadans.

Dues frases de l'article a destacar:
"ens menteixen, saben que ens menteixen, sabem que ens menteixen ... i saben que ho sabem" ... "sabem que això s'acaba, però no el què vindrà, ni quan".


- segona, una altre clàssica sobre la necessària descontaminació de les ments.


Volia fer una nota molt crítica al "divulgador científic" Antonio Bernal que signa la columna. Com es pot voler fer divulgació científica titulant la columna les "llàgrimes de sant Llorenç" ?.

En l'article explica que en realitat, són els residus del cometa Swift Tuttle, anomenats Perseids. Hauria d'haver fet a l'inrevés: titular la columna "tornen puntuals els Perseids", i, a la columna, explicar que, antigament, quan hi havia molt per descobrir dels astres i de l'Univers, l'Església, sempre a punt per donar la seva interpretació interessada, les va anomenar les llàgrimes de sant Llorenç ... màrtir que morí cremat precisament un 10 d'agost. La nit següent, apareix la pluja d'estels al firmament ...

Però ho deixaré aquí. Malgrat l'edat, encara he recordat l'Antonio Bernal i les seves magnífiques explicacions l'estiu de 2007, en un extraordinari sopar a l'Observatori Fabra !




- i la tercera, la contra de la Inma Sanchís a La Vanguardia del passat 30 de juliol.
Molt punyent: les notes d'un jove que treballava d'home xocolatina ...


03 d’agost 2013

Escapada tècnica a BXL ...

Per necessitats immobiliàries, varem anar una setmaneta al nostre apartament de BXL.
Com sempre, amb la furgoneta plena (roba, eines, bicis ... i dos horts domèstics per la Marta !).

Millorar la seguretat de la barana, aixetes, nevera, finestres, barres cortines dutxes, cablejat llums, comptadors ... Una senyora finlandesa amb dos joves fills està molt interessada en llogar-lo. Ens ha quedat pendent repintar el bany de dalt: el Kristof, polonès, probablement ha marxat de vacances sense avisar ...



Entre bricolada i bricolada, escapada a Eindhoven amb l'excusa de veure el HovenRing, un "rondpoint", una rotonda per a bicis i motos petites. Un luxe espectacular projectat fa pocs anys, i inaugurat després de corregir algunes deficiències tècniques, a finals del 2012. Hi passava alguna bici de tant en tant ... tot i que era un dijous a mig matí.















No el varem poder disfrutar massa: de seguida va començar a ploure, una curta però forta "orage", que ens va permetre descobrir una ferreteria gegant molt ben muntada: Plan-it.

Pel centre d'Eindhoven (sense símptomes de crisi ...), visita al petit museu de Philips: aquí va nèixer aquesta multinacional, fabricant bombetes en un petit taller. Aquí es veu el taulell i la màquina per fer el buit al fons, moguda utilitzant un clàssic embarrat com el que tenim a la sala d'estar de casa !












De retorn a casa, entre feineta i feineta, una escapada en bici pel parc del darrera (de la Woluwe), i per l'antiga via de tren recuperada com a via verda.













El diumenge, passeig per la tradicional brocante sota el viaducte de Hermann-Debroux (cadireta per la futura neta ...), i després a l'acollidor mercat de Watermael-Boisfort, on varem descobrir una (clàssica) parida belga: un tram per vendre frites, desfigurat horterament pel sistema d'evacuació de fums ...






Tornada ràpida, sense parar massa: 1.350 km en unes 14 hores, de 7 del matí a 9 del vespre. 360 euros de benzina i 170 de peatges. Més car que l'avió, però més lliures, amb cotxe propi per moure'ns, i amb tot el què necessitem i volem a sobre !




Molts amics retrobats, compartint musclos i blanches, molta, molta enyorança, però ben contents, amb la feina feta ... fins la propera.